Translate

divendres, 28 de gener del 2011

Cau el mur al món àrab, o la sort de viatjar



És com la caiguda del mur de Berlín, això que viuen els països del Magreb i el món àrab.

La comparació no és meva. És compartida entre Xesco Reverter i Eduard Sanjuan, observadors apassionats de l'actualitat mundial, en conversa durant el consell de redaccio. Com en aquell moment a Europa -ja fa més de vint anys- el ciutadans han perdut el respecte cap a uns règims que han mantingut el control a través de la censura estricta, les aliances internacionals de conveniència, la repressió policial i el culte a la personalitat de l'autòcrata de torn i el seu clan familiar. Mitjançant procediments pseudodinàstics, sense cap garantia democràtica -com en el cas d'Egipte- busquen la perpetuació i la continuació de l'expoli sistemàtic de les respectives finances nacionals.

Impressiona veure que la població ha perdut la por i surt al carrer exigint, ras i curt, la caiguda del règim. Ha passat a Tunísia i està passant a Egipte. A Algèria, tothom espera que tornin les protestes i l'onada arriba al Iemen, a l'exòtica Sanaa. A Jordània els moviments són encara discrets, i al Marroc el govern fa mans i mànigues per contenir els preus i evitar que s'encengui la guspira.

Gaddafi a Líbia i Al Assad a Síria aguanten la respiració, amb mà de ferro i  Al Jazeera s'ha fet ressò de manifestacions de solidaritat amb Egipte a Istanbul i Ankara. Mentrestant, apunta l'admirat Enric González , Israel guarda silenci, expectant. Tothom sap que no és el mateix la remor de la caiguda de Ben Alí que l'estrèpit de la de Mubarak, considerat una àncora d'estabilitat per Washington a la regió.  

És difícil definir els límits i les formes d'aquest moviment. Per ara, són mobilitzacions cíviques exigint democràcia, i no estan capitalitzades per líders religiosos o grups islamistes. "No és Al Qaeda, és la pobresa" diu  Bru Rovira apuntant que aquesta és una revolta per la supervivència, contra els preus, la corrupció, l'especulació i l'atur. Però, com en qualsevol procés revolucionari, la incertesa raja descontrolada. En paraules de Vicenç Villatoro els joves manifestants han obert la porta a la democràcia, però la qüestió és saber ara qui entrarà per aquesta porta... No és tan lluny a la memòria el cop d'estat militar que va impedir l'accés al poder (davant l'alleujament còmplice de les potències occidentals) del Front Islàmic de Salvació  després de guanyar les eleccions a Algèria el 1991.

En dies com aquests, en què la història s'accelera a batzegades en escenaris que he conegut directament, treballant o de vacances, defenso més que mai la virtut de viatjar, encara que sigui a costa de trigar molts més anys a pagar la hipoteca. Quan reconeixes els carrers de Tunis, d'El Caire o d'Alexandria, perquè els has trepitjat, n'has ensumat l'ambient, n'has escoltat les veus i n'has apreciat els colors, et creus afortunat de sentir una vaga vinculació personal amb els rostres sense nom que empenyen el seu destí.

dimarts, 18 de gener del 2011

Els malestars del present



"El món no se'n surt", no és precisament una declaració de principis optimista. No ho són tampoc els títols de la versió original anglesa ni de l'espanyola. De fet, va ser l'última obra publicada en vida per Tony Judt, mort l'agost de 2010, al final d'una malaltia degenerativa que no va aconseguir aturar fins a l'últim moment la seva incansable capacitat d'analitzar la història contemporània...
Lectura recomanable pels qui dubtin  del valor de la política, els qui creuen que l'estat és un artefacte obsolet, els qui no entenen com hem arribat al pensament únic i, de retop, a la crisi financera mundial... Un punt de vista inquietant "sobre els malestars del present", com diu el subtítol. 
He fet una mica de "talla i enganxa" amb alguns fragments que m'han semblat interessants i suggeridors. 



Més desigualtat   
El 1968, el president de General Motors s’embutxacava, entre paga i beneficis, unes 66 vegades el salari del seu traballador mitjà. Avui, el president de Wal-Mart s’endu 900 vegades el salari del seu treballador mitjà.




Confiança  
No podem avançar sense confiança. Si veritablement no confiéssim els uns en els altres, ja no pagaríem impostos per al nostre suport col·lectiu. Tampoc aniríem gaire més enllà de la porta de casa per por a la violència o als nostres conciutadans tramposos i indignes de confiança. (...) Un dels motius pel qual el capitalisme es veu assetjat avui (...) és que els mercats i la competència necessiten també de confiança i cooperació. Si no confiem que els banquers obraran honestament o que els agents hipotecaris ens diran la veritat pel que fa al seus préstecs o que els comissionats estatals posaran fi al joc brut financer, el mateix capitalisme s’acabarà aturant.

Tota comesa col·lectiva demana confiança: des dels jocs infantils a les complexes institucions socials (...) Els impostos en són una il·lustració reveladora. Quan paguem impostos, estem suposant un munt de coses pel que fa als nostres conciutadans.

En primer lloc, assumim que ells també els pagaran...    

En segon lloc, confiem que aquells a qui hem atorgat una autoritat temporal sobre nosaltres recaptaran i gastaran de manera responsable...   
En tercer lloc, la major part dels impostos es destina a pagar deutes anteriors o a invertir en despesa futura. Estem, per tant, condemnats a refiar-nos no únicament de persones a qui no coneixem avui sinó també d’altres a qui mai no podríem haver conegut i d’altres a qui mai coneixerem, i amb totes hi mantenim una relació d’interès mutu.

Capitalisme   
El capitalisme no és un sistema polític : és una forma de vida econòmica compatible amb les dictadures de dretes (Xile sota Pinochet), dictadures d’esquerres (la Xina actual), monarquies socialdemòcrates (Suècia) i repúbliques plutocràtiques (Estats Units)

La política    
Cal que aprenguem novament com criticar els qui ens governen. Però, per fer-ho creïblement, ens hem d’alliberar del cercle de conformitat en què estem, com ells, atrapats. Si els ciutadans actius i compromesos renuncien a la política, deixen la societat en mans des seus funcionaris més mediocres i corruptes.


L’accés desigual als recursos de tota mena –de l’aigua als propis drets- és el punt de partida de qualsevol crítica del món veritablement progressista. (...) Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. I la fraternitat, més enllà de la seva fatuïtat com a objectiu polític, esdevé condició necessària de la pròpia política . La infusió d’un sentit de propòsits comuns i de dependència mútua ha estat llargament vista com l’eix de tota comunitat.


L’estat contra  la por      
L’argument per revifar l’estat no reposa només damunt les seves contribucions a la societat moderna com a projecte col·lectiu: hi ha consideracions més urgents. Ens hem endinsat en l’era de la por. La inseguretat torna a ser un ingredient actiu de la vida política de les democràcies occidentals. Una inseguretat nascuda del terrorisme, és clar; però també, i de manera més insidiosa, de la por davant la velocitat desfermada dels canvis, por de perdre la feina, por de perdre terreny davant d’altres en la distribució desigual dels recursos, por de perdre el control de les circumstàncies i rutines de la vida diària. I, potser per damunt de tot, por que no tan sols no siguem nosaltres els qui donem forma a la nostra vida, sinó que els qui tenen l’autoritat també hagin perdut el control a favor de forces que estan fora del seu abast











dimarts, 4 de gener del 2011

Contra el tabac


El tabac, entre d'altres factors, ens va robar el pare quan només tenia 56 anys, el 1989. Tota la vida el recordo amb una cigarreta o amb un cigar als dits, i fent calades intenses. La meva va ser una bona infantesa envoltada de fum, de cendrers plens, de pudor de tabac a la roba i d'estossecs matinals. És veritat que va intentar deixar-ho algunes vegades, sense èxit. Una d'elles, prohibint-se comprar paquets sencers de tabac. Aquells dies em demanava a mi, que devia tenir uns deu anys, que anés a comprar una cigarreta (una!) al bar de la cantonada. Me la venien sense cap problema, ni moral ni legal. El fet de fumar era tan normal que es fumava al teatre, al cinema, a la consulta del metge, als avions o en quasevol programa de televisió. El nostre pare era un bon pare, i per a mi un referent i un model en molts aspectes vitals. Però fumava. 
Ens vam criar essent fumadors passius, quan no hi havia gens de consciència social sobre aquesta espècie. En més d'una revisió mèdica, a l'escola, després de passar per la pantalla de raigs X, el metge em va preguntar si jo fumava. Mai em vaig plantejar que el pare ens pogués estar fent mal a mi, a les meves germanes, a la mare... Mai em va dir si ell s'ho plantejava. Ningú no ho feia.
L'enduriment de la llei busca acabar amb les "víctimes colaterals" del tabac. Al carrer i als espais públics, segurament no crearà grans conflictes, com no els han creat normatives similars en altres països. Però potser sí que els encendrà a les llars, els espais privats on conviuen fumadors i no fumadors i on la norma no pot entrar, de moment. M'he demanat moltes vegades com hauria reaccionat el pare a la pressió social, i ara també legal, contra el tabaquisme. Vull pensar que ho hauria entès com una oportunitat de superar la seva addicció. Que hauria buscat el nostre suport i hauria tingut la nostra admiració. 
Jo no sóc neutral. Ni puc ni vull ser-ho, en aquesta qüestió. 
"Sóc lliure de fumar si no molesto ningú", proclamen els predicadors més fonamentalistes de les llibertats individuals. No, no ho ets. Primer, perquè t'haurem de pagar entre tots el tractament de les teves malalties associades al tabac i segon, perquè tens uns pares, una parella, uns amics o uns fills a qui no pots fer la putada de morir-te.