Translate

divendres, 25 de febrer del 2011

El meu germà bessó que viu a Terrassa


Una dona, més gran que jo, menuda i més aviat ampla, se m'acosta, a mig esbufegar tots dos, al gimnàs del Club Natació Terrassa: "Perdone, ¿usted no tendrá un hermano gemelo?" No me l'esperava, aquesta pregunta, i passa una fracció de segon en què exploro mentalment cap on va la curiositat de la senyora. Abans que pugui respondre, ella aclareix "es que es usted igual que uno de la Tevetrés". "Ah, sí, sóc jo", li contesto amb el millor dels meus somriures, que no és un gran somriure. Ella sembla que en dubti: "¿Es usted? ¿Y vive aquí, en Terrassa?" "Sí, sí", li confirmo. I ella que sembla voler justificar-se: "Es que mi marido es catalán y siempre miramos la Tevetrés, y yo decía no puede ser, si es igual que aquel presentador, aquí en Terrassa, y en el Club..." I s'acaba la conversa amb un comiat cordial, ella contenta d'haver-me saludat i demanant excuses per la intromissió, i jo dient-li que estic encantat, que de cap manera ha d'excusar-se de res, i tornem cadascú a la nostra rutina gimnàstica. 

I mentre em maltracto amb un d'aquests aparells que se suposa que t'enforteixen els músculs per la via de trinxar-los penso en la curiosa conversa. M'adono que aquella dona, que devia arribar aquí amb les onades migratòries dels seixanta, s'ha sentit obligada a justificar perquè mira Tv3! "es que mi marido es catalán"... I vostè, senyora, que no n'és? És com si demanés perdó per ficar-se en un espai que no li toca. No sé si hi ha també un retret al marit, que controla el comandament a distància i l'obliga a empassar-se la programació de la "nostra", que no sent "seva".

Però encara és més significativa la seva incredulitat "aquí en Terrassa, y en el Club...". Molta gent està convençuda que en aquest país els llocs rellevants, amb projecció social, estan monopolitzats per un sector identificat amb algunes famílies de certa Barcelona o de la "Catalunya catalana". Aquesta simpàtica veïna comparteix aquest paradigma mental, cultural i sociològic, encara que durant quatre anys el president del país hagi estat una persona que, com ella, va venir de fora. 

Canvio de màquina i m'assec en el simulador de rem, que sempre em garanteix una bona suada i una sensació dispersa de dolor muscular l'endemà. Dedueixo encara un tercer prejudici, de caràcter econòmic, de la conversa amb la senyora, de qui em sap greu no saber-ne el nom. Li sorprèn no només que jo visqui a Terrassa, sinó que vagi al mateix club que ella. Es deu imaginar que jo, que "surto per la tele", em guanyo molt bé la vida,  tinc un salari descomunal i  em moc en cercles influents. Segurament creu que, per a una persona de la meva presumpta posició, seria més adient anar a fer esport a d'altres clubs. La tradició diu que hi havia una Terrassa que jugava a hoquei i a tennis a l'Atlètic i a l'Egara i una altra que anava a banyar-se a la piscina del CN Terrassa. Hi havia una Terrassa que baixava a Barceona amb "els catalans" i una altra que agafava la RENFE. I una Terrassa dels barris que no trepitjava el centre més que per anar a la fira durant la Festa Major i una altra que sentia pànic només d'imaginar-se enmig de Sant Llorenç o de Ca N'Anglada. 

Potser els que ens hem instal·lat a la ciutat els últims quinze anys patim menys aquests tòpics alimentats per visions massa tancades i pel classisme a banda i banda. Em sembla que és millor trencar aquest esquema, si ens creiem allò de la cohesió social, de la barreja, de ser un sol poble...

Avui el repte és molt més complex, perquè la nova immigració posa proves més difícils. I per això és important que hi hagi espais on ens trobem totes les Terrasses, com a l'actual Club Natació, o com a la futura xarxa ferroviària, que permetrà connectar la RENFE i "els catalans".

Però no sé posar gaire més exemples. Hi ha una efervescent i molt valuosa activitat associativa, esportiva i cultural a la ciutat, però em costa trobar res que ens aglutini a "tots".  Ni un equip -ni de futbol ni de res- ni un festival, ni un esdeveniment comercial, ni un mitjà de comunicació, ni un centre de lleure o de culte... Potser el festival de jazz, amb el picnic i el programa descentralitzat, el fenomen casteller i la cavalcada de Reis en són excepcions. I potser, urbanísticament, ho serà el parc de Vallparadís, quan estigui acabat del tot, si funciona com a eix verd i vertebral, si es manté viu i acollidor, i si tota la gent, des de Sant Pere a Can Jofresa, se'l fa seu. Inclosos els germans bessons de la gent que surt per la tele. 

He volgut compartir aquesta anècdota acompanyada de reflexions quan encara falten mesos perquè comenci la campanya electoral de les municipals, òbviament sense cap intenció partidista. Vull dir-ho explícitament, perquè sé de la tendència que tenim a buscar arguments per justificar posar una etiqueta o una altra... doncs no.
I quan em torni a trobar amb la senyora al Natació, li diré que les seves paraules em van fer pensar tant que les he penjat a Internet, on espero que algú s'aturi un minut a llegir-les i en tregui les seves conclusions.

dimarts, 22 de febrer del 2011

L'increïble discurs de Gaddafi



Quan escric aquestes ratlles tinc la convicció personal -que serveix de ben poc, perquè només compten els fets comprovables i consumats- que el discurs que ha pronunciat la tarda del 22/2/2011 Muamar Al Gaddafi ha estat l'últim com a president de Líbia. 
Un tweet ha advertit que Aljazeera el retransmetia en directe. De seguida, el canal 3/24 i el canal de 24 Horas de TVE s'hi han afegit. Des de fa unes setmanes, aquests mitjans d'informació continuada tenen traductors d'àrab pràcticament incrustats a les redaccions, que faciliten que l'espectador conegui, amb més o menys exactitud, els arguments amb què Ben Ali, Mubarak, Gaddafi i els qui vindran intenten inútilment reconduir una situació irreversible. 
El discurs d'avui de Gaddafi ha estat una peça de l'absurd. L'escenari, l'enrunada residència presidencial  bombardejada pels Estats Units  el 1986 i que s'ha conservat, paradoxalment,  en la seva destrucció, com  a monument de la resistència del poble libi. El to, entre apocalíptic, amenaçador i líric. El líder libi ha alternat les acusacions i els insults (gossos i rates, els seus submóns preferits...) amb lectures del codi penal libi, recollit en un gran llibre verd, d'on han emergit reiterades promeses d'aplicació de la pena de mort. 
Sense mirar gaire la càmera, durant més d'una hora ha arribat a dir als libis que poden repartir-se el petroli del país i que, des del primer home a l'últim nen han de sortir al carrer a perseguir fins als seus caus els agitadors, que actuen al dictat d'obscurs interessos exteriors. Una combinació d'Al Qaeda -ha carregat contra "els homes de les barbes" més d'una vegada- i dels Estats Units convergeix per destruir Líbia... Una espiral de paranoia que costa de creure que cap dels líders occidentals que, des fa anys li han rigut les gràcies, no hagi percebut abans.
De tant en tant, algú li portava algun paper. De tant en tant, el realitzador punxava imatges d'aparents manifestacions de suport al règim. De tant en tant, apareixia un jove amb un got d'aigua. Més d'un tweet, en aquell moment, ha desitjat que l'aigua fos tòxica. ... A la xarxa convivien la narració periodística del discurs al costat d'un catàleg de mals desitjos pel personatge  i els comentaris més frívols, irònics, sagnants.
Mentre la gent continuava morint al carrer, i mentre part del govern i de l'exèrcit es passava a l'oposició, Gaddafi deia que faria servir la força per mantenir l'ordre, obviant que ja fa una setmana que ha optat per la violència. 
Els historiadors necessitaran aquest discurs per explicar el capítol libi del gran tsunami social i polític que es viu al món àrab el 2011. I també els periodistes, semiòtics, especialistes en comnicació, que es fixaran en les grans ulleres plenes de reflexos, en la mirada erràtica, embolicada en un mar de botox, en el vestit tradicional, tribal, en la gesticulació solemne, en la promesa fanàtica de morir com un màrtir al seu país, declaració obligatòria de qualsevol dictador amenaçat, és clar, per l'enemic exterior.

dilluns, 14 de febrer del 2011

La indignació fa moure el món

Quina és la clau de l'èxit del llibret "Indignez-vous!", de Stéphane Hessel? Se n'han venut prop d'un milió d'exemplars en francès. És un brevíssim pamflet -no arriba a trenta pàgines- que crida els joves a no resignar-se i a indignar-se, com a condició necessària per a resistir i canviar les coses a través d'una insurrecció pacífica. 
Ja fa mesos que l'última obra d'aquest vell diplomàtic -93 anys- supervivent del camp nazi de Buchenwald, que va participar en la redacció de la declaració universal dels drets de l'home de l'ONU el 1948, es manté al capdamunt de les llistes de vendes a França. No hi té cap relació directa, esclar, per molt francòfons que siguin Tunísia i Algèria, però és ara, amb les revoltes àrabs en marxa, que tothom s'hi fixa més. I tot el que s'ha escrit sobre el fenomen Indignez-vous! ja és molt més llarg i elaborat que el mateix text de Hessel. 
El valoren firmes reconegudes com Ignacio Ramonet, el director de Le Monde Diplomatique que li dedica un editorial carregat de cites entre cometes, que culmina amb una conclusió pròpia: que d'aquest llibre només se'n pot esperar una segona part que es titolaria "Subleveu-vos!". Hi coincideix el filòsof Augusto Klappenbach, que creu que alguna cosa va malament en la política mundial, allunyada de la voluntat de la gent i conclou que la indignació a què convida el llibre és un primer pas necessari, però no suficient.
Bernard Léon, a Le Monde -ho recull Raimon Obiols- apunta que el text no té res d'extraordinari, però que la personalitat de Hessel és l'antítesi de l'actual president francès, Nicolas Sarkozy, i en aquest sentit hi hauria també una lectura en clau de política interna. De fet, Hessel, abanderat de la resistència i la reconstrucció nacional de la postguerra, identifica com a conquestes franceses els pilars de l'estat del benestar i democràtic que ara trontollen: des de la llibertat de premsa fins a la seguretat social.
Segurament Indignez-vous! no aconseguirà la categoria d'obra canònica del discurs polític o ètic i tindrà un recorregut limitat, però hi ha idees que transcendeixen de la conjuntura, que personalment em semblen les més atractives: la invocació a la responsabilitat individual i col·lectiva per pressionar els poders ("la indiferència és la pitjor de les actituds") i el recurs, sempre, a les vies pacífiques per provocar els canvis. 
Indignez-vous! serà "Indigneu-vos!" a les llibreries catalanes el mes que ve. L'editorial Destino confia que es converteixi també aquí en un supervendes, tot i que el preu per exemplar no seran 3 euros, com a França (aquí es ven en francès a 3,5) sinó 5, i portarà un pròleg d'un altre vell venerable i venerat, José Luis Sampedro.