Translate

divendres, 18 de març del 2011

Catastrofisme sobre la catàstrofe?


Si hi ha algú, en alguna de les universitats on s'estudia comunicació i periodisme, que estigui buscant tema per a una tesi o una tesina, bé podria fixar-se en el tractament periodístic de la catàstrofe encadenada del Japó. La seqüència terratrèmol-tsunami-amenaça nuclear és el guió perfecte per a una pel·lícula del gènere futurista-catastròfic. El suspens que acompanya el deteriorament progressiu de la central de Fukushima, l'evacuació de zones cada cop més extenses, la feina heroica dels treballadors que hi romanen, el paisatge gèlid que emmarca les destrosses i la desesperació dels qui han estat desposseïts de tot... És massa temptador per a no evocar referents literaris - The Road, de Cormac McCarthy i la seva bona adaptació cinematogràfica, per exemple- i els nostres pitjors malsons. 

En aquest context, i més quan tot un comissari europeu es posa a la boca la paraula "apocalipsi", alguns mitjans s'han abonat als titulars grandiloqüents, a la sobredosi d'adjectius i a una presentació de la realitat amb uns accents que alguns residents al Japó no dubten a qualificar d'alarmistes i catastrofistes. 

Hi ha catalans i espanyols que hi viuen, i que han fet el trànsit de la indignació al sarcasme. S'expressen amb els hashtags amb què referencien les seves piulades a Twitter: #nobuscanlaverdad , referint-se a l'actitud dels mitjans espanyols, i #desastrofe , neologisme curiós amb què volen designar una categoria superior de daltabaix immens. La seva actitud relativitzadora de la situació que es viu a Tòquio i a la major part del país també s'expressa amb #playforjapan, versió lliure del #prayforjapan que s'ha escampat a ritme de milions de piulades al dia, des de divendres, 11.
El disgust ha fet que es posessin d'acord per redactar un manifest molt crític en forma de carta pública als mitjans demanant-los que no caiguin en el "sensacionalisme" i s'ajustin a les dades contrastades. Alguns d'ells han enregistrat un video amb la mateixa petició. I molts pengen comentaris  crítics de les seves pròpies experiències amb els mitjans, principalment televisions i ràdios que els contacten per tenir informació de primera mà. També n'hi ha que s'explaien en els seus blogs personals. 


Una setmana després del sisme-tsunami, les retines i mentalitats occidentals comencen a estar acostumades a les imatges més impactants que s'hagin vist mai per televisió d'una catàstrofe natural d'aquesta mena. El neguit continua alimentat pel pànic nuclear. Aquest és un pànic  indeterminat i invisible, que ha portat la majoria dels enviats especials al Japó a traslladar-se de Tòquio cap al sud, davant el temor que la contaminació radiactiva afecti la capital. Els comptadors geiger, que serveixen per mesurar la radioactivitat s'estan exhaurint a les botigues d'electrònica. Els joves occidentals que, a través de la xarxa insisteixen que no n'hi ha per tant com diu aquí el rebombori mediàtic, pengen a Youtube els mesuraments que ells mateixos fan. 

Fins d'aquí a molt de temps no sabrem si les fuites nuclears als diversos reactors de Fukushima es tradueixen en morts per malalties associades a la irradiació. Potser, en aquell moment, ni en farem notícia, oblidat ja el #desastrofe  o superat per successives tragèdies que atreuen els focus i els objectius sense donar temps de comptar els morts. Avui, una setmana després, ja no ens preocupa tant el Japó com la imminent intervenció internacional a Líbia, on tornem a encarar-nos amb un dels més vells, incòmodes i necessaris debats de la història de la humanitat: sobre la legitimitat de la violència.  La carnisseria per aturar la carnisseria.

dimarts, 8 de març del 2011

Cinquanta anys

Mai fins ara, quan arribava el meu aniversari, m'havia aturat més d'un parell de minuts a pensar-hi. Mai fins ara, però, n'havia fet cinquanta. Deu ser això. 
Un cop paït l'embús d'emocions i d'afecte associats a la data, proclamo la meva assumpció de la cinquantena i l'alegria de viure en aquella part del món que, segons l'estadística, tenim una llarga esperança de vida. 
Així que no em permetré la frivolitat estúpida de queixar-me. 
Ben mirat, fa cinquanta anys, aquell 1961, hi va haver molts inicis amb vocació de perdurar, i que no ho han fet. No han resistit el pas de la història. 

Zimmerstrasse, Berlin, 1961

El 13 d'agost va començar a construir-se el mur de Berlín. 120 quilòmetres de "Mur de protecció antifeixista" amb què les autoritats soviètiques volien tallar l'hemorràgia d'alemanys que fugien cap als sectors de la ciutat controlats per les potències occidentals. El món es partia físicament en dos i hi havia gent disposada a jugar-se la vida per tal de canviar de bàndol. El 17 de juny ho va fer un joveníssim Rudolph Nureyev, que esdevindria potser el més gran ballarí de tots els temps. 
Un accident del primer ballarí del Ballet Kirov de Leningrad li va donar l'oportunitat d'ocupar el seu lloc durant una gira internacional. A París, Nureyev va vulnerar la prohibició de relacionar-se amb els ciutadans estrangers, i Moscou va ordenar la seva repatriació immediata. Però a l'aeroport de Le Bourget va aconseguir escapolir-se. Diuen que es va presentar a la policia francesa dient "I want to stay and to be free". No va tornar mai més a la Unió Soviètica ni a Rússia. El 1993 es va morir de sida. La  mort de Nureyev sempre em porta el record d'un company de feina, amb la mateixa malaltia, que es va donar per vençut perquè va pensar que si algú amb els recursos del ballarí rus no se n'havia sortit, ell tampoc podria fer-ho. Es va suicidar pocs dies després de saber la notícia. 

Rudolph Nureyev (1938-1993)

També hi ha d'altres naixements datats el 1961 que són evocats amb més enyorança. El 9 de febrer, quatre nois amb una llargada de cabell "no estàndard" per l'època, actuaven en un modest local del centre de Liverpool, The Cavern. Gràcies a aquella nit, en què va acollir el primer concert de The Beatles s'ha convertit en un punt de pelegrinatge obligatori per a qualsevol visitant de la ciutat. 
El 1961 també va debutar Bon Dylan. El crític de The New York Times  Robert Shelton va dir d'ell que no era gaire clar respecte als seus orígens, però que no era tan important d'on venia, sinó cap a on anava, i pel que semblava, absolutament llançat. A convertir-se en una icona mundial per a la joventut.

The Beatles a The Cavern

En aquell context musical sorgia també la La Nova Cançó. El primer recital, al CICF. I, al Centre Comarcal Lleidatà, el 16 de desembre, el primer dels Setze Jutges. Alguna cosa de fons, resistent i cada cop menys silenciosa es movia a Catalunya: aquell mateix any també es va fundar Òmnium Cultural.
La societat assajava aquí, però també a escala mundial, instruments per a intervenir i alterar l'ordre establert. Del 61 també data Amnistia Internacional, fundada arran de l'article que l'advocat Peter Bennenson va publicar al London Observer. Es deia "Els presoners oblidats" i el va escriure després de conèixer que uns estudiants portuguesos havien estat empresonats pel règim salazarista acusats d'haver brindat en públic "per la llibertat". 
Salazar, Franco, i tants dictadors de l'època es van mantenir al poder fins a l'últim dels seus dies (amb un matís: Salazar va quedar impossibilitat el 1968 i va cedir-lo a Marcelo Caetano que, ell sí, seria derrocat per la revolució dels clavells el 1974). Tot i que les coses podien haver canviat aquell 1961, perquè Franco va tenir un accident de caça -aquesta és la versió oficial i única dels fets- en què va quedar ferit en una mà. 

Trujillo i Franco, dos dictadors amb final diferent

Hi ha excepcions. Aquell mateix any, Rafael Leónidas Trujillo, autòcrata sanguinari de la República Dominicana, moria abatut a trets en un atac que Mario Vargas Llosa recrearia molts anys després en la novel·la "La fiesta del chivo", un exemple de com casar la bona literatura amb el gènere gore
Àfrica, en ple procés de descolonització, vivia dies convulsos i Patrick Lumumba, el líder inspirador de la independència del Congo moria assassinat a Katanga. El seu cognom es popularitzaria més tard als bars de copes, per demanar cacaolat amb conyac...
A la llista de morts amb data del 61 hi ha Josep Maria de Sagarra, Gary Cooper,  i Ernest Hemingway, que es va obrir el cap disparant-se amb la seva pròpia escopeta, a Idaho. 
I entre els meus coetanis, hi ha alguns símbols mundials dels nostres temps: Carl Lewis, Diana SpencerBarack Obama o George Clooney
La Lliga, per cert, la va guanyar el Madrid. El Barça s'estavellava contra els pals quadrats de Berna  a la final de la copa d'Europa contra el Benfica i Kubala es retirava. 
I dos dies després de néixer jo, quan ell feia 25 anys, Francisco Ibáñez publicava la seva primera historieta de 13 rue del Percebe, que, cinquanta anys després, continua fent-me somriure. Un autèntic referent generacional...

La primera 13 rue del Percebe, publicada el 6 de març de 1961

dimecres, 2 de març del 2011

Sant Llorenç (1), vigília d'un "dia de fúria"

Quan es presenta un "dia de fúria", encara que sigui en minúscules, la millor recomanació és preparar-lo caminant per la muntanya. Sant Llorenç ofereix la possibilitat d'arribar-hi per mil camins diferents, de diversa dificultat i llargària. Aquest matí he pensat en demà i he decidit pujar a la Mola. Caminant des de casa, per fer-ho una mica més exigent, i descobrint el camí des de La Barata i per Can Pèlags. Impressiona aquesta casassa senyorial, potser la més gran del Parc. I inquieta la visió de Can Salvans, carregada d'història, la casa on es va allotjar Manuel Azaña i el seu govern en plena guerra, quan  ja tot estava perdut.
Can Pèlags
Can Salvans, residència de Manuel Azaña

No coneixia el camí, i segurament no he agafat el bo. M'he enredat per corriols molt malmesos encara, d'ençà les nevades, i m'he trobat algun espadat vertiginós.  Temperatura ideal. Soledat radical. Pensaments més atemperats. Arribo a les coves de Sescorts, també conegudes com els Estables, perquè en algun moment s'hi va guardar el bestiar. Aquestes muntanyes, en un altre temps, estaven poblades i explotades. La pedra té un to blavós i aspecte gastat. Aquí hi ha dormit l'home des del Neolític.

La cova de Sescorts  




Dalt la Mola, retrobo sensacions. Suor glaçada a l'esquena, la calma de la pedra del monestir, la incògnita mirada dels rucs que avui em sembla tan humana. I una cervesa freda mentre escric aquestes ratlles, abans d'encarar el camí de baixada. El clàssic, per Can Pobla i Can Robert. Espero arribar a casa havent acumulat prou cansament físic i equilibri anímic per encarar el meu particular dia de fúria, ara ja ben continguda. 

I més endavant, tornaré amb Sant Llorenç, amb enllaços i recomanacions.