Tot sovint escric tweets que acabo no publicant. Els rellegeixo i, en comptes de pitjar el "send" els esborro. La majoria de vegades es tracta de reaccions en calent a comentaris que trobo al timeline, opinions que finalment prefereixo no emetre, o aspectes de la meva vida personal que al capdavall no interessen ningú.
Una de les virtuts de Twitter és que cadascú en pot fer l'ús que vulgui. És una conquesta més de l'exercici de la llibertat d'expressió. I els periodistes, per tant, l'hauríem d'aplaudir més que ningú. Tot i així, l'observació de la realitat a les redaccions i algun estudi permeten constatar que, per a molts, les xarxes socials són un maldecap, més que una oportunitat.
Però això no exclou que ens plantegem quin ús en fem, professionalment i personalment. No em refereixo a la revolució que representa la immediatesa i l'aparició de noves fonts informatives associades a Twitter, sinó a la posició del periodista convertit en piulador.
Tots tenim el timeline ple de converses enceses, confrontacions d'opinions, recomanacions, ocurrències més o menys brillants i detalls -prosaics o poètics- de la vida quotididana de la gent. Però cal preguntar-se si, adoptant determinats registres no vulnerem principis d'actuació que sí respectem quan ens expressem a través d'altres mitjans.
La qüestió és si ens podem escindir en dues personalitats, la del periodista i la del ciutadà, quan publiquem a Twitter, en un bloc, a Facebook... No és un debat menor. El plantejo, a més, des de la meva condició de treballador d'un mitjà públic. Si faig una piulada desqualificant, atacant o lloant directament algú -un polític, un partit, una institució, un club esportiu, un moviment social, una empresa- no estaré condicionant qualsevol notícia que elabori en el futur sobre aquest subjecte informatiu? La credibilitat és un intangible fràgil que costa molt de guanyar i molt poc de perdre.
Trobo a faltar intensitat en aquest debat. Diumenge passat (8/5/11) El País publicava un article de Ramón Muñoz amb un títol molt explícit: "Mi twitter es también de mi empresa" en què advertia que allò que fem a les xarxes socials ho fem a la vista de tothom, i que determinats comportaments -criticar la nostra empresa, revelar-ne interioritats, saltar-se les normes de respecte social- poden tenir conseqüències. Apuntava també, sense aprofundir-hi, la singularitat dels periodistes, evocant el cas d'Octavia Nasr corresponsal de CNN al Pròxim Orient que va ser acomiadada per haver fet una piulada "massa" reverencial sobre un líder xiïta libanès que acabava de morir. Manifestar-se obertament contra la línia editorial del mitjà en què treballem, respecte a una qüestió que forma part de la nostra feina és, si més no, un esport de risc.
 |
| Octavia Nasr i Sayyed Hussein Fadlallah |
Les empreses periodístiques estudien com aplicar a les eines d'Internet els seus codis ètics. N'hi ha que ja ho tenen resolt, d'altres contemporitzen... Mentrestant els periodistes apliquen l'autoregulació, aquell eufemisme que vol dir que cadascú fa el que li sembla. I com que és un col·lectiu poc amic de cotilles i regulacions, potser la major part de la professió prefereix que continui així. Però el vent sembla bufar en una altra direcció. Un twit de @silviacobo, (un nom de referència en la matèria) alertava que al Regne Unit es controlarà allò que diguin els periodistes a Twitter... No sé si témer que al CAC se li està girant feina.
The Washington Post ha definit unes estrictes normes d'actuació pels seus periodistes a les xarxes socials. Alguns ho consideren autocensura i prefereixen no ser-hi. Són més prudents que Mike Wise , suspès durant un mes per haver publicat una falsa piulada sobre una sanció a un esportista per veure quina reacció provocava a la xarxa...
El món de l'esport, precisament, ha generat els últims temps moments molt efervescents a Twitter entre nosaltres. Els quatre clàssics Barça-Madrid han estat un espectacle impagable a la xarxa. Però també han deixat per a la posteritat piulades de periodistes suposadament respectables carregades de visceralitat, de discutibles extrapolacions polítiques i d'insults contra jugadors, àrbitre o d'altres periodistes. Els més estripats no són obra de redactors d'esports, per cert. Però estic segur que els seus autors no els mantindrien si els haguessin de repetir davant d'un micro o publicar-los en un diari.
El hooliganisme és compatible amb el periodisme? Aquest és un altre debat, que algú hauria de plantejar també algun dia...
