Córrer (1) Una moda?

Un dissabte a la carretera de les Aigües, o un diumenge a les platges, resseguint tot el frontal marítim de Barcelona, o qualsevol vespre al parc de la Ciutadella, o als vorals de la Diagonal, per damunt de Francesc Macià... A la gent li ha donat per córrer. No només a Barcelona, sinó a tot arreu. Qualsevol ciutat petita o mitjana té els seus circuits informals per a qui de sobte, li agafin les presses.

Però a Barcelona, a més a més, se solemnitza l’exercici individual amb grans cites col·lectives: la marató, la cursa de la Mercè, la cursa dels bombers, la cursa del Corte Inglés... milers de corredors tenen marcades aquestes dates a les seves agendes, com a inexcusables. Els més enviciats també s’apunten a les curses populars que esquitxen tot el territori i fins i tot freqüenten la línia de sortida de les mitges maratons, cada cop més massives. N’hi ha per triar. De vegades s’acaben de decidir per la belllesa de l’itinerari, o per la qualitat del material que l’organització, via sponsors, regala als corredors.

Hi ha una variant més agressiva i exigent d’aquesta tendència: la de les curses de muntanya. No n’hi ha prou amb atrevir-se a fer una marató, els 42.195 metres, sinó que a més a més els farem per Collserola. Què dic per Collserola, pel Pirineu! Les  rutes de senderisme pensades per ser recorregudes en quatre o cinc dies –Carros de foc, La porta del cel, Cavalls del vent...- els més fanàtics les cobreixen en menys de 24 hores. Es perden els detalls del paisatge, segurament, però hi afegeixen l’èpica de les sabatilles destrossades,  les samarretes suades i estripades, l’amenaça de les lesions i un coneixement més exacte dels límits del propi cos.

Aquesta febrada social ha portat l’organització de la clàssica travessa Matagalls-Montserrat, seguida des de fa més de 30 anys per milers d’excursionistes, a plantejar-se, per l’any vinent, una categoria específica per aquells que cobreixen els 84 quilòmetres del recorregut a marxa ràpida.

Per què tothom s’ha posat a córrer? És una mena d’epidèmia del segle XXI? De què fugen? On tenen por d’arribar tard?  És una  moda, potser sí, però costa de trobar-ne cap d’altra que atregui tant homes com dones de totes les generacions i de tota condició social i econòmica. De vegades hi ha una  motivació adicional: córrer per alguna causa benèfica, social, promocional... És el cas de  la Cursa de les dones, que en l'edició 2010 ha aconseguit 10.000 inscripcions de corredores. En l'origen, era una festa atlètica contra el càncer de mama. Ara és molt més...  

Tinc la convicció que correm  per por que se’ns escapi alguna cosa intangible: la salut, la joventut, la frescor muscular. Correm per retrobar una sensació de vitalitat que l'edat  va rebaixant,  una imatge del nostre cos al mirall, un doloret agraït, una posta de sol... 

Córrer està de moda perquè els que corren tenen futur, potser? Mireu l'Alfredo Pérez Rubalcaba,  que de jove corria els 100 metres en 10"9. Va ser un gran velocista, però en la política ha resultat un corredor de fons que no sap quan divisarà la línia d'arribada.

La Fundació Vicenç Ferrer es mereix el Nobel.

Escric la matinada del 8 d'octubre de 2010, convençut que avui, a les onze del matí, l' Institut Nobel de Noruega no concedirà el premi Nobel 2010 a la Fundació Vicenç Ferrer. No hi fa res, perquè la feina que fa no depèn d'un reconeixement d'aquest tipus. Anne Ferrer ens deia aquest estiu, en una llarga conversa arran de la tomba del seu home, -"un lloc especial", en paraules seves- que la Fundació no havia impulsat la candidatura, que ha estat promoguda i defensada per persones i institucions que han cregut que podia servir per fer més universalment conegut el fruit de la inspiració visionària de Vicenç Ferrer, però que un cop plantejada la qüestió, la Fundació l'ha fet seva. S'han recollit més de 325.000 signatures de suport.

L'obra engegada per Vicenç Ferrer a la regió d'Anantapour és ingent. Parteix de la convicció que és possible eradicar la pobresa -la material i la intel·lectual- si se li presenta batalla en tots els fronts alhora: educació, sanitat, habitatge, ecologia, suport a la dona i a les persones amb discapactitats. Ferrer va ser capaç de convèncer a qui el va escoltar sense haver d'afegir-hi doctrines ideològiques ni proclames religioses. Des d'una perspectiva humanística i de justícia social va anar construint una enorme "factoria" de solidaritat que va culminar en els seus anys de vellesa.

  El 2009, la Fundació va gestionar quasi 40 milions d'euros, una quantitat superior a la que disposen la majoria dels ajuntaments de Catalunya, per exemple. Quasi el vuitanta per cent prové de donacions privades, la majoria vinculades a un sistema d'apadrinaments que s'ha revelat eficaç i transparent. A què es destinen aquests recursos? Les dades -aquí- que parlen d'escolarització a primer i segon cicle i per a joves amb discapacitats, d'atenció sanitària integral, de barris sencers construïts, de petits embassaments que converteixen en fèrtil la terra erma, de programes de microcrèdits gestionats per grups de dones són eloqüents. Jo no sé si un dia l'impuls de Vicenç Ferrer es perdrà, com es perden molts projectes amb la desaparició dels lideratges carismàtics, o si els gestors futurs sabran mantenir-lo al marge de les sospites que de vegades han contaminat altres reconegudes ONG. Però el fet objectiu és el llegat actiu que avui és constatable sobre el terreny.

Quan visitàvem l'hospital materno-infantil que la Fundació , Cristina Herrero, que viu a l'Índia des de fa anys i que ens acompanyava, va comentar, amb un punt d'emoció: "això no sembla l'Índia: tot és net i al seu lloc...". A Anantapour, he de reconèixer que el meu escepticisme militant enfront al bonisme paternalista que inspira moltes iniciatives de cooperació amb el Tercer Món va trontollar. Aquells projectes funcionen gràcies a la feina i a la dedicació de la població local. Bons metges, bons mestres, bons enginyers s'hi han abocat, perquè el resultat de la seva feina és indiscutible, immediat.

Avui, segurament, el Nobel donarà l'esquena a Vicenç Ferrer. No serà la primera vegada que ho fan les insitucions en què ens agradaria veure'ns reflectits. Quan Ferrer va morir, em va semblar lamentable l'absència als funerals de cap representació política i institucional catalana de relleu. Vaig escriure que 

"a l'hora de trobar noms catalans que tinguin un veritable relleu global no anem gaire sobrats. Algun cuiner, algun esportista, algun artista plàstic, potser algun escriptor, algun músic, algun metge, algun investigador... La nòmina de catalans universals és limitada i costa de renovar. Per això sobta tant que no hagi assistit al funeral de Vicenç Ferrer cap membre del govern, ni cap parlamentari, ni cap figura capaç de reconèixer l'alçada de la feina feta pel cooperant..." 

No em vaig entretenir a esbrinar gaire els motius -segurament poc presentables- d'aquella absència clamorosa. Me n'imagino uns quants, que no parlarien gaire bé, ni del nostre país ni de l'alçada moral de la nostra classe política...

A Anantapour vam trobar joves índies treballant a la Fundació que parlaven un català perfecte després d'estudiar-lo durant dos mesos amb una professora cooperant.  Aquesta mostra de voluntat entusiasta ja diu molt de la qualitat humana que sosté aquest projecte, que mereix tots els reconeixements.