Translate

dimecres, 25 de gener del 2012

Set dies de gener, o el dia que el mestre va plorar.


Avui (25 de gener de 2012) fa 35 anys que el Teo, el nostre professor de llengua -espanyola- i de francès, va esclatar a plorar davant la classe. Aquella quarantena d'adolescents mascles no ens en sabíem avenir. La majoria era la primera vegada que vèiem plorar un home adult i fet com ell. En Teo s'havia guanyat un respecte entre nosaltres perquè era el primer professor capaç de renegar davant els alumnes (els seus "¡coño!" indignats eren molt celebrats) i perquè s'havia format a la Sorbona en ple maig del 68. En aquella escola de capellans de barri obrer, on la policia solia entrar sense miraments als vespres, quan els estudiants del torn nocturn organitzaven assemblees, el pedigree revolucionari era molt valorat.
Aquell 25 de gener el Teo no va resistir la pressió de les notícies que arribaven de Madrid. Estava convençut que ens trobàvem en vigílies d'un cop d'estat i un bany de sang que faria avortar la transició política embrionària. La nit anterior es va produir l'anomenada matança d'Atocha, l'assassinat de cinc persones en un despatx d'advocats de Comissions Obreres, a trets de dos pistolers de l'extrema dreta. La setmana havia començat amb la mort de l'estudiant Arturo Ruiz, quan un feixista va disparar contra els participants en una manifestació. L'endemà, en una manifestació per protestar contra aquesta mort, la càrrega policial acabava amb una altra víctima mortal, María Luz Nájera. I dimecres 24, unes hores abans que José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá descarreguessin les armes contra tothom al despatx d'advocats laboralistes, el GRAPO segrestava Emilio Villaescusa, tinent general i president del consell suprem de justícia militar. 
L'espiral de la violència semblava que havia d'abocar necessàriament en una resposta incontrolada al carrer pels assassinats i una dura reacció en forma de cop militar amb el pretext de restablir l'ordre. "No sé quantes reunions de militars hi ha en aquests moments a Madrid" va confessar el ministre de l'Interior, Juan José Rosón a Juan Antonio Bardem, director de cinema i membre del PCE, que més tard retrataria aquella setmana de tensió en la pel·lícula "Siete días de enero".


No només el cinema, sinó també la investigació periodística i els historiadors n'han buscat les claus. Entre ells, Xavier Casals, especialitzat en els moviments ultres, i que, per cert, també era alumne del Teo aquell curs 1976-77. Constata Casals a "La tentación neofascista en España"(Plaza & Janés, 1998) que en aquells fets hi ha prou interrogants per "preguntar-se si es tractava d'un pla per a 'estabilitzar desestabilitzant' la jove democràcia" tutel·lat des dels serveis d'informació, més que una estratègia de la tensió per a conduir a la involució.
Sigui com sigui, la mobilització -controlada, pacífica, massiva- que va representar l'enterrament dels advocats es va interpretar com una exhibició de força i responsabilitat del PCE. I el 9 d'abril, dissabte sant,  seria legalitzat per sorpresa, (aquell relat històric que en va fer Alejo Garcia a RNE) pel govern Suárez,  amb un altre desafiament als immobilistes.
L'onze de febrer, la policia alliberaria el tinent general Villaescusa i Antonio María de Oriol y Urquijo, president del consell d'estat i franquista de llarg recorregut que també estava en poder pel GRAPO. L'organització, en aquell temps, estava liderada per Pío Moa, actualment reconvertit com un dels referents intel·lectuals de la dreta espanyola més radical.
No és la meva intenció aprofundir en els fets, sobradament estudiats i explicats, com es pot constatar fent un recorregut pels enllaços suggerits. No tinc, de fet, cap dada nova per a l'anàlisi. Aquest post només respon a la sensació que experimento cada cinc anys quan s'escau el nombre rodó de l'aniversari d'aquella setmana negra i algun mitjà la rescata entre les efemèrides i em fa retornar als meus quinze anys i als sanglots desconcertants del Teo, a qui tant admiràvem i respectàvem.