Translate

divendres, 22 de gener de 2016

Alícia, 150 anys al país de les meravelles. Una col·lecció

Durant uns quants anys, cobrint informativament viatges de presidents espanyols i catalans pel món, em va tocar passar -que no vol dir conèixer- per molts països. Les meves filles eren petites i els portava algun detall sempre que tornava a casa. El programa dels viatges acostumava a ser dens, així que de vegades només em quedava l'opció de portar petites joguines o llaminadures comprades a l'aeroport. Vaig decidir que aquell costum havia de tenir algun sentit. I se'm va acudir que compraria un llibre, sempre el mateix títol, en cada país que visités. Havia de ser una obra traduïda a molts idiomes i il·lustrada. Que fos atractiu pels petits i pels adults. De seguida vaig triar "Alícia al país de les meravelles". 



Des de llavors, entre viatges professionals i familiars i les aportacions d'amics rodamóns, hem acumulat una petita col·lecció d'una vuitantena d'Alícies en una trentena de llengües i comprats en mig centenar de països. 

Aquest 2015 ha fet 150 anys que el matemàtic Charles Lutwidge Dogson va publicar Alice in Wonderland, amb el pseudònim Lewis Carroll. En una primera versió, il·lustrada pel mateix Dogson, es va titular “Alice’s adventures under ground”. Hi va recollir les històries que explicava ell mateix a les germanes Liddell. 


 

Dogson estava captivat per la germana petita, Alice. Aficionat a la fotografia, la va prendre com a model moltes vegades, i va immortalitzar la font de la seva inspiració, més o menys innocent, més o menys morbosa.




Tan clàssiques com la història d'Alícia, ho són les il·lustracions de John Tenniel que l'han acompanyat sempre. Des de les edicions més antigues, com aquesta de 1928, trobada en un llibreter de vell a Liverpool...




...fins a les més modernes, que hi incorporen el color, com aquesta edició hongaresa. 



Però l'estranya història d'Alícia, que no encaixa en l'esquema del conte infantil tradicional, entre psicodèlica i surreal, onírica i fantàstica, ha alimentat la imaginació i la creativitat de molts altres artistes, d'estils i inspiracions ben diversos, i que converteixen els llibres en objectes de valor més enllà de la literatura. 



 

 




































 


Diu la Wiquipedia que "Alícia al país de les meravelles" ha estat traduït a 174 idiomes. Des del zulú fins l'esperanto. Un incentiu per continuar la col·lecció...




... I per continuar buscant exemplars especials, com aquests comprats a Cuba, 
  


 ... aquests als països balcànics -Bòsnia, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia...-

 


..o a Rússia.



O edicions espectaculars, en tres dimensions, com aquestes...



En fi, el 150 aniversari d'"Alícia al país de les meravelles" ha estat un pretext fantàstic per remenar les prestatgeries i revifar, ni que sigui ocasionalment, aquest blog, inactiu des que em vaig traslladar a Peris à Paris

Adéu a Ricart Serra, pintor centenari



Viure intensament 101 anys i arribar fins al final amb un estat mental clar, tranquil i positiu, és un privilegi d'escollits. Manel Ricart Serra (1913-2014) n'és un.


 
















 
Pintor fill de pintor, el més gran de vuit germans, la seva peripècia vital i artística va estar marcada pel sacseig de la història. Ben jove, participa activament en la vida cultural barcelonina dels anys 30 i adquireix una sòlida formació tècnica. Però la guerra civil (1936-39) va interrompre els inicis d'una carrera prometedora, situant-lo a ell al front de batalla i a la seva família entre les víctimes dels bombardejos italians a Barcelona. 

El pintor s'obrirà pas a força de necessitat, tenacitat i vocació, durant la postguerra i els anys 50. Treballa el retrat i el paisatge. Experimenta amb estils i busca una expressió pròpia, que acabarà trobant, diu el crític Josep Maria Cadena,  als anys setanta: "Comença a sentir-se plenament ell. Pinta amb absoluta llibertat i dedicació, despreocupat de tot allò que no sigui el seu art. El lent procés ha donat com a resultat una decantació positiva". 

És en aquesta època de plena maduresa que li arriba un cert reconeixement públic. Les seves obres han estat presents en múltiples galeries i exposicions, estan exposades a diversos museus catalans i les han adquirit col·leccionistes europeus i americans.



A l'hora del comiat, la seva filla Anna, també artista, el defineix com un home coherent, discret i respectuós. Lluny d'estereotips, Manuel Ricart Serra ha estat una persona senzilla i elegant, d'una curiositat infatigable, agraït d'una vida gens fàcil i compromès amb els seus valors sòlids, la seva família i el seu temps, que abraça més d'un segle. 





 

dissabte, 22 de març de 2014

Blog nou, per a una nova etapa



He obert un nou blog, que es diu Peris à Paris, per publicar-hi comentaris, cròniques, imatges que tinguin relació amb l'aventura parisenca que he començat. Serà, com aquest, un blog intermitent, sense més pretensió que posar en comú fets, experiències i punts de vista que consideri interessant compartir. El primer post fa referència a la campanya de les municipals, comparant-la amb la política catalana i espanyola.

No tanco l'Entre setmana, perquè espero continuar nodrint-lo d'altres continguts, "no francesos", en la mesura que la dedicació, intensa i extensa a la doble corresponsalia, de TV3 i Catalunya Ràdio, m'ho permeti.

Us espero allà i aquí...
 


dimecres, 29 de gener de 2014

Corresponsal a París


El corresponsal acostuma a ser una figura amb un perfil singular, en el periodisme. Potser està una mica mitificada i tot, però amb certa raó. Al corresponsal li atribuïm una saviesa universal sobre la terra més o menys llunyana on treballa. És la nostra mirada i hi confiem, perquè ens explica allò que veu i que nosaltres no podem veure. Utilitza claus que ens són conegudes per ajudar-nos a interpretar els fets. I, sovint, es genera una empatia especial amb ells, perquè tothom coneix algú que treballa fora, si no ho hem fet nosaltres mateixos. 

Fer de corresponsal internacional era una de les funcions que encara no havia assumit, en una trajectòria que ja s'allarga trenta-tres anys. Mai no he triat el que m'ha tocat fer, en aquesta professió. Han sorgit oportunitats que m'han servit per construir una carrera que qualificaria d'intensa, sempre vinculada a l'actualitat diària. L'he exercit principalment a Catalunya Ràdio i TV3, dues cases que sento meves i que em marquen ara un nou desafiament, en molts sentits, al qual faré front amb totes les meves forces i capacitats. 

Aquell "des d'allà on sigui" amb què em vaig acomiadar dels TN cap de setmana ja s'ha concretat. No descobriré ni París ni França, però espero transmetre la seva vitalitat política, econòmica, cultural i social, que, tot sovint, es converteix en l'antesala d'allò que, més d'hora o més tard, ens acabem trobant aquí.


La Gare de Lyon (París). Estació d'arribada del TGV, des de Barcelona




dimarts, 28 de gener de 2014

Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista


Les casualitats existeixen. Ahir escoltava a la ràdio una versió d'una cançó de Pete Seeger i vaig pensar que feia temps que no se'n sabia res, i que devia ser molt gran. Avui hem sabut que s'ha mort, als 94 anys, potser a la mateixa hora que se'm va creuar al pensament. 

He dedicat una estona a resseguir la seva petja a la xarxa, i hi he trobat un documental biogràfic del 2007 amb un títol que descriu exactament la seva manera d'entendre la professió de cantant: "The power of song". La cançó, per Seeger, havia de tenir un sentit, una utilitat social o política. Al documental hi ha testimonis de Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen i diversos familiars de Seeger que expliquen la seva trajectòria vital i artística.


Nascut a Nova York, en una família de músics, Seeger es va convertir en el principal referent del folk nord-americà, al costat de Woody Guthrie, a qui va conèixer als anys 30, i van formar el grup The Almanac Singers.  De fet, Guthrie és l'autor de la cançó més versionada d'aquell moviment, "This land is your land"  , una de les "cançons necessàries", en expressió de Seeger, que calia donar a la gent. Als concerts de Seeger la seva veu es fonia sistemàticament amb la del públic, especialment quan interpretava cants populars com "We shall overcome". Encara el 2011, amb 91 anys, el cantant va anar a donar suport al moviment Occupy Wall Street i va unir la seva veu, escassament audible, a la dels manifestants. Però si hi ha una cançó de Pete Seeger -aquesta creada per ell mateix- amb missatge contundent des del títol mateix és "If I had a hammer" ("Si tingués un martell") Ell reconeixia que la millor versió la van fer Peter Paul and Mary. Mary Travers, una jove d'estranya bellesa, aconseguia arrossegar tothom quan cantava al "martell de la justícia i la campana de la llibertat".

Peter, Paul and Mary van fer el millor "If I had a hammer", segons Seeger
L'activisme social i polític de Pete Seeger va ser controvertit al seu país. Havia militat en la Lliga de la Joventut Comunista, va ser víctima de la caça de bruixes del maccartisme. Va donar suport al candidat a la presidència pel Progressive Party, Henry Wallace, el 1948, que proposava relacions amistoses amb l'URSS i acabar amb la segregació racial. I, en plena guerra del Vietnam, va acceptar una invitació per visitar Vietnam del Nord. Pacifista convençut, la censura havia prohibit l'emissió d les seves cançons, però Waist Deep in the Big Muddy, un alegat contra la presència de les tropes nord-americanes a Indoxina es va poder escoltar a través de la CBS en els moments més delicats del conflicte. Seeger deia que ell estimava Amèrica, com ho havia fet també, per exemple, Mark Twain, quan s'oposava a la guerra contra Espanya a Cuba, el 1898. Fins al final, Seeger s'ha deixat veure en les campanyes contra les guerres en què han participat els Estats Units, i s'ha compromès també amb iniciatives i moviments de reivindicació social i mediambiental. Va ser, en paraules de Bill Clinton, que li va retre un homenatge el 1994,  "un artista incòmode que es va atrevir a cantar les coses com ell les veia". Va compartir la il·lusió col·lectiva que va significar l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, i va participar al costat de Bruce Springsteen, en el concert de celebració per la victòria del primer president negre.

Pete Seeger va haver de declarar davant el Comitè
d'Activitats Antiamericanes
i va ser condemnat a un any de presó

La "cançó protesta", una expressió ara passada de moda, té en Seeger un dels seus pares. De les fonts del moviment folk nord-americà i de la Chanson francesa bevia la Nova Cançó. Moltes peces de Seeger van ser versionades en català. Va tenir certa relació amb Catalunya, com recorda la primera crònica sobre la seva mort que publica Enderrock, a través de Raimon i  Xesco Boix. De les seves actuacions aquí, és especialment destacable la del  7 de febrer de 1971, en ple franquisme, a Terrassa. A iniciativa de Raimon, i aixoplugats per Càritas (entitat de l'església) com entitat organitzadora, Pete Seeger va fer un concert al Pavelló de la Sagrada Família -avui l'Sferic- amb l'aforament desbordat i  que els que hi van assistir no han oblidat mai. Sis dies després, les autoritats franquistes van impedir, amb contundència policial, un segon concert programat a la Universitat de Barcelona. Més recentment, el 1993, participava en el concert "30 anys al vent", en què s'homenatjava Raimon, al Palau Sant Jordi. 


Els cartells que anunciaven el concert tolerat a Terrassa, el 1971


Seeger es va guanyar la vida cantant, durant 74 anys, però mai va entendre la seva activitat com un mitjà per enriquir-se. El seu fill el defineix com un "americà iconoclasta", capaç de construir amb les seves mans una casa sense aigua corrent ni electricitat. Va ser un home de compromisos estables: amb les seves idees polítiques i socials, amb la seva única dona Toshi -morta el 2013, després de 70 anys junts- i amb diverses generacions que, encara ara, en ple segle XXI converteixen les seves cançons en himnes útils per a les seves causes.

 

dilluns, 20 de gener de 2014

El repte dels nous Telenotícies



L'estrena dels nous informatius de Televisió de Catalunya mereix segurament el qualificatiu d'històrica. Si més no, en la dimensió de la història que escrivim en minúscula, que és la que serveix per explicar la nostra trajectòria individual i col·lectiva.

Aquest 20 de gener de 2014, a les nou, el Telenotícies Vespre farà la primera declaració d'intencions d'una nova etapa que aspira a ser alguna cosa més que un canvi cosmètic, formal i tecnològic. S'ha anunciat com un primer pas, prudent i ben falcat: res que acaba de néixer és capaç d'explotar tota la seva potencialitat des del primer moment. Però haurà de donar prou indicis del canvi per alimentar les múltiples lectures que se'n faran.

Se'n treuran conclusions de tota mena: sobre la idoneïtat del nou plató, sobre el discurs estètic del conjunt -vestuari, maquillatge, pentinat, colors, fons...- sobre l'habilitat comunicativa dels conductors, sobre el llenguatge televisiu utilitzat pels realitzadors, sobre els criteris dels editors a l'hora d'elaborar l'escaleta, sobre el biaix polític -en un o sentit o un altre- de les notícies...  Que l'anunci d'un canvi als serveis informatius de la televisió pública generi tantes expectatives i concentri tantes mirades és simptomàtic del moment que vivim, com a empresa -TV3-, com a professió -els periodistes- i com a país. 

El repte és aconseguir que, sent-ne conscients, aquests factors no alterin allò que ens toca fer: periodisme que ajudi a comprendre, interpretar i qüestionar la realitat. La nostra fortalesa consisteix a mantenir aquest principi. I que, d'aquí a dues hores, quan Toni Cruanyes digui "bona nit" per primera vegada, els espectadors trobin, al costat de la necessària renovació, el llegat intacte de 30 anys de servei públic. 


Sobre aquest trentè aniversari, podeu recuperar el documental de l'equip de Jordi Muixí  "Trenta anys junts" , un gran treball de revisió de la Història (aquesta en majúscula) de tres dècades, tal com l'ha explicat TV3.
I fer un repàs de tots els presentadors, caretes i decorats des del 1984 
Escoltar els comentaris, records i reflexions de periodistes que han presentat telenotícies
Tot plegat, amb els detalls de la nova etapa que avui comença, al portal 324.cat
Així ho explicaven avui a Els Matins
I, aquest, és el meu últim TN cap de setmana, 19/01/14, amb el nostre comiat al minut 34 

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Temps de canvis

Ara que he sabut que deixaré d'editar el Telenotícies de Cap de Setmana el gener que ve, em sembla que potser hauré de canviar el nom d'aquest blog...

Quan se n'han assabentat dels canvis, uns estudiants que em van fer un dia una entrevista l'han refrescat i tornat a tuitejar. I trobo que hi dic algunes coses que ara vénen al cas, encara que els motius del relleu no són ni personals ni familiars.

Tant de bo que la nova etapa sigui tan enriquidora com la que ara s'acaba.  

http://entrelliigams.wix.com/inici#!entrevista-a-joan-carles-peris/c194k