Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista

Les casualitats existeixen. Ahir escoltava a la ràdio una versió d'una cançó de Pete Seeger i vaig pensar que feia temps que no se'n sabia res, i que devia ser molt gran. Avui hem sabut que s'ha mort, als 94 anys, potser a la mateixa hora que se'm va creuar al pensament. 

He dedicat una estona a resseguir la seva petja a la xarxa, i hi he trobat un documental biogràfic del 2007 amb un títol que descriu exactament la seva manera d'entendre la professió de cantant: "The power of song". La cançó, per Seeger, havia de tenir un sentit, una utilitat social o política. Al documental hi ha testimonis de Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen i diversos familiars de Seeger que expliquen la seva trajectòria vital i artística.

Nascut a Nova York, en una família de músics, Seeger es va convertir en el principal referent del folk nord-americà, al costat de Woody Guthrie, a qui va conèixer als anys 30, i van formar el grup The Almanac Singers.  De fet, Guthrie és l'autor de la cançó més versionada d'aquell moviment, "This land is your land"  , una de les "cançons necessàries", en expressió de Seeger, que calia donar a la gent. Als concerts de Seeger la seva veu es fonia sistemàticament amb la del públic, especialment quan interpretava cants populars com "We shall overcome". Encara el 2011, amb 91 anys, el cantant va anar a donar suport al moviment Occupy Wall Street i va unir la seva veu, escassament audible, a la dels manifestants. Però si hi ha una cançó de Pete Seeger -aquesta creada per ell mateix- amb missatge contundent des del títol mateix és "If I had a hammer" ("Si tingués un martell") Ell reconeixia que la millor versió la van fer Peter Paul and Mary. Mary Travers, una jove d'estranya bellesa, aconseguia arrossegar tothom quan cantava al "martell de la justícia i la campana de la llibertat".

Peter, Paul and Mary van fer el millor "If I had a hammer", segons Seeger

L'activisme social i polític de Pete Seeger va ser controvertit al seu país. Havia militat en la Lliga de la Joventut Comunista, va ser víctima de la caça de bruixes del maccartisme. Va donar suport al candidat a la presidència pel Progressive Party, Henry Wallace, el 1948, que proposava relacions amistoses amb l'URSS i acabar amb la segregació racial. I, en plena guerra del Vietnam, va acceptar una invitació per visitar Vietnam del Nord. Pacifista convençut, la censura havia prohibit l'emissió d les seves cançons, però Waist Deep in the Big Muddy, un alegat contra la presència de les tropes nord-americanes a Indoxina es va poder escoltar a través de la CBS en els moments més delicats del conflicte. Seeger deia que ell estimava Amèrica, com ho havia fet també, per exemple, Mark Twain, quan s'oposava a la guerra contra Espanya a Cuba, el 1898. Fins al final, Seeger s'ha deixat veure en les campanyes contra les guerres en què han participat els Estats Units, i s'ha compromès també amb iniciatives i moviments de reivindicació social i mediambiental. Va ser, en paraules de Bill Clinton, que li va retre un homenatge el 1994,  "un artista incòmode que es va atrevir a cantar les coses com ell les veia". Va compartir la il·lusió col·lectiva que va significar l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, i va participar al costat de Bruce Springsteen, en el concert de celebració per la victòria del primer president negre.

Pete Seeger va haver de declarar davant el Comitè
d'Activitats Antiamericanes
i va ser condemnat a un any de presó

La "cançó protesta", una expressió ara passada de moda, té en Seeger un dels seus pares. De les fonts del moviment folk nord-americà i de la Chanson francesa bevia la Nova Cançó. Moltes peces de Seeger van ser versionades en català. Va tenir certa relació amb Catalunya, com recorda la primera crònica sobre la seva mort que publica Enderrock, a través de Raimon i  Xesco Boix. De les seves actuacions aquí, és especialment destacable la del  7 de febrer de 1971, en ple franquisme, a Terrassa. A iniciativa de Raimon, i aixoplugats per Càritas (entitat de l'església) com entitat organitzadora, Pete Seeger va fer un concert al Pavelló de la Sagrada Família -avui l'Sferic- amb l'aforament desbordat i  que els que hi van assistir no han oblidat mai. Sis dies després, les autoritats franquistes van impedir, amb contundència policial, un segon concert programat a la Universitat de Barcelona. Més recentment, el 1993, participava en el concert "30 anys al vent", en què s'homenatjava Raimon, al Palau Sant Jordi. 

Els cartells que anunciaven el concert tolerat a Terrassa, el 1971

Seeger es va guanyar la vida cantant, durant 74 anys, però mai va entendre la seva activitat com un mitjà per enriquir-se. El seu fill el defineix com un "americà iconoclasta", capaç de construir amb les seves mans una casa sense aigua corrent ni electricitat. Va ser un home de compromisos estables: amb les seves idees polítiques i socials, amb la seva única dona Toshi -morta el 2013, després de 70 anys junts- i amb diverses generacions que, encara ara, en ple segle XXI converteixen les seves cançons en himnes útils per a les seves causes.