Corresponsal a París

El corresponsal acostuma a ser una figura amb un perfil singular, en el periodisme. Potser està una mica mitificada i tot, però amb certa raó. Al corresponsal li atribuïm una saviesa universal sobre la terra més o menys llunyana on treballa. És la nostra mirada i hi confiem, perquè ens explica allò que veu i que nosaltres no podem veure. Utilitza claus que ens són conegudes per ajudar-nos a interpretar els fets. I, sovint, es genera una empatia especial amb ells, perquè tothom coneix algú que treballa fora, si no ho hem fet nosaltres mateixos. 

Fer de corresponsal internacional era una de les funcions que encara no havia assumit, en una trajectòria que ja s'allarga trenta-tres anys. Mai no he triat el que m'ha tocat fer, en aquesta professió. Han sorgit oportunitats que m'han servit per construir una carrera que qualificaria d'intensa, sempre vinculada a l'actualitat diària. L'he exercit principalment a Catalunya Ràdio i TV3, dues cases que sento meves i que em marquen ara un nou desafiament, en molts sentits, al qual faré front amb totes les meves forces i capacitats. 

Aquell "des d'allà on sigui" amb què em vaig acomiadar dels TN cap de setmana ja s'ha concretat. No descobriré ni París ni França, però espero transmetre la seva vitalitat política, econòmica, cultural i social, que, tot sovint, es converteix en l'antesala d'allò que, més d'hora o més tard, ens acabem trobant aquí.

La Gare de Lyon (París). Estació d'arribada del TGV, des de Barcelona

El repte dels nous Telenotícies

L'estrena dels nous informatius de Televisió de Catalunya mereix segurament el qualificatiu d'històrica. Si més no, en la dimensió de la història que escrivim en minúscula, que és la que serveix per explicar la nostra trajectòria individual i col·lectiva.

Aquest 20 de gener de 2014, a les nou, el Telenotícies Vespre farà la primera declaració d'intencions d'una nova etapa que aspira a ser alguna cosa més que un canvi cosmètic, formal i tecnològic. S'ha anunciat com un primer pas, prudent i ben falcat: res que acaba de néixer és capaç d'explotar tota la seva potencialitat des del primer moment. Però haurà de donar prou indicis del canvi per alimentar les múltiples lectures que se'n faran.

Se'n treuran conclusions de tota mena: sobre la idoneïtat del nou plató, sobre el discurs estètic del conjunt -vestuari, maquillatge, pentinat, colors, fons...- sobre l'habilitat comunicativa dels conductors, sobre el llenguatge televisiu utilitzat pels realitzadors, sobre els criteris dels editors a l'hora d'elaborar l'escaleta, sobre el biaix polític -en un o sentit o un altre- de les notícies...  Que l'anunci d'un canvi als serveis informatius de la televisió pública generi tantes expectatives i concentri tantes mirades és simptomàtic del moment que vivim, com a empresa -TV3-, com a professió -els periodistes- i com a país. 

El repte és aconseguir que, sent-ne conscients, aquests factors no alterin allò que ens toca fer: periodisme que ajudi a comprendre, interpretar i qüestionar la realitat. La nostra fortalesa consisteix a mantenir aquest principi. I que, d'aquí a dues hores, quan Toni Cruanyes digui "bona nit" per primera vegada, els espectadors trobin, al costat de la necessària renovació, el llegat intacte de 30 anys de servei públic. 

Sobre aquest trentè aniversari, podeu recuperar el documental de l'equip de Jordi Muixí  "Trenta anys junts" , un gran treball de revisió de la Història (aquesta en majúscula) de tres dècades, tal com l'ha explicat TV3.
I fer un repàs de tots els presentadors, caretes i decorats des del 1984 
Escoltar els comentaris, records i reflexions de periodistes que han presentat telenotícies
Tot plegat, amb els detalls de la nova etapa que avui comença, al portal 324.cat
Així ho explicaven avui a Els Matins
I, aquest, és el meu últim TN cap de setmana, 19/01/14, amb el nostre comiat al minut 34 

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.

Sobre la comunicació i l'accident ferroviari de Santiago

Una apressada visió -personal i parcial- de la reacció mediàtica al tràgic accident de tren de Santiago, el més greu dels últims 70 anys a la xarxa ferroviària espanyola, em suggereix algunes constatacions per reflexionar:

1- Les programacions "enllaunades" i la reducció a mínims de les redaccions, durant l'estiu, limiten  la capacitat de reacció, tant de les ràdios com de les televisions. I quan la notícia es produeix fora de l'horari central del dia, aquest fenomen es fa més greu.

2- Tot i així, les televisions públiques van abocar-se a informar, a través dels seus canals informatius (3-24 i 24h) en un format obert i continuat, tot i comptar amb el reduït equip de la franja horària nocturna.

3- Televisió de Galícia (TVG) amb seu a Santiago, i amb un potencial humà disponible important, -era la vigília del Dia da Patria Galega-, la cobertura sobre el terreny va ser exhaustiva. I va proporcionar al 3/24 una valuosa font d'imatges, testimonis i comentaris en directe, no disponible, lògicament, per a TVE. 

4- Les principals televisions privades (Tele5, Antena 3 i La Sexta) no van alterar la programació, més enllà de fer alguns avanços informatius, hores després de la tragèdia. Intereconomia, amb programació en directe en aquella franja, va fer girar la tertúlia al voltant de la catàstrofe. 

5- Les imatges de cadàvers i ferits es van presentar amb menys prevencions que en altres ocasions, sovint amb seqüències poc o gens editades. És sabut que als Estats Units i alguns països europeus s'eviten sistemàticament. L'ús que se n'ha fet en aquesta ocasió ha pogut ferir alguns espectadors més sensibles, però l'escenari dels fets feia molt difícil explicar-los televisivament sense veure víctimes.

6- Visualitzar les víctimes no té el mateix valor, en periodisme, quan es tracta d'un accident o catàstrofe natural, o quan es tracta d'un fet produït per la mà de l'home. 

7- Renfe no va organitzar una estructura de comunicació específica, amb compareixences davant l'opinió pública d'un portaveu oficial, des del minut zero. El compte de Twitter @renfe només va emetre un tuit, tres hores després de l'accident, informant del descarrilament, sense cap detall més. 

8- Les institucions gallegues, en canvi, van fer múltiples declaracions i van proporcionar informació oficial, però sense establir un portaveu unificat.

9- Mariano Rajoy va preferir no fer-se visible fins l'endemà, i va difondre un comunicat de condol. Però l'efecte va ser el contrari al buscat, perquè se'n va distribuir una primera versió amb un paràgraf copiat del missatge que es va enviar a les autoritats xineses de Gansu, amb motiu del terratrèmol que hi va haver fa uns dies. 

10- Alguns tertulians i periodistes de mitjans espanyols -dels que no van aixecar la programació la nit de l'accident- han criticat el fet que el president gallec faci declaracions en la seva llengua.

Memorial Candel. Una ocasió per reconèixer TV3

 

La Fundació Francesc Candel ha concedit els premis Memorial Paco Candel 2012 a la Fundació Carulla , en la seva dimensió cultural, per l'extensa tasca de mecenatge en camps molt diversos. En l'apartat social, s'ha reconegut la feina de Coop57 una sòlida cooperativa de serveis financers destinats a fer possible projectes de caràcter social. I pel que fa a comunicació, La Fundació Candel, que presideix Pere Baltà, ha tingut l'amabilitat de premiar-me, com a editor del Telenotícies Cap de Setmana, per l'esforç que fem d'informar sobre les activitats del món associatiu del país, i, especialment, de les expressions de la cultura popular i tradicional. 

El lliurament dels guardons -una escultura de Ferran Soriano i una litografia de Joan Pere Viladecans, patrons de la fundació- es va fer a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en un acte presidit per la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Vaig agrair la concessió del premi, i vaig aprofitar per destacar la importància del paper de TV3 i la preocupació pel moment delicat que passem. Si fa no fa, ho vaig fer amb aquestes paraules.

"Agraeixo a la Fundació Francesc Candel que s'hagi fixat en la nostra feina els caps de setmana. És un premi que em fa una il·lusió especial, perquè no n’havia rebut ni buscat mai cap, i perquè ve d’un patronat on hi ha persones que admiro, respecto i fins i tot estimo. I en alguns casos, les tres coses alhora.

Abans que naixés TV3, José María Calviño, que era el director general de RTVE va dir que aquell "tercer canal" havia de ser una televisió antropològica. El president Pujol, molts anys abans del "Qui s'han cregut que som, nosaltres?!" li va contestar amb contundència que aquella no havia de ser “una televisió localista, pobra, folclórica, de porró... sinó que havia de ser una televisió absolutament normal en la seva programació, amb una producció universal i exportable”.

És veritat que, per aquelles coses que té la llei del pèndol, algú es va prendre les paraules del president Pujol per l’extrem, i, fruit d’un cosmopolitisme mal entès, de vegades es van menystenir les expressions de la cultura popular, fins a fer-les quasi invisibles. I la invisibilitat mediàtica, en la nostra societat, equival a una condemna a la irrellevància, i, a mig termini, a la desaparició.

Estic convençut que “la televisió normal amb una programació universal” que deia el president Pujol vol dir una televisió que no amaga la seva identitat , i per això quan vaig arribar al tncs em vaig plantejar que la cultura popular i tradicional havia de tenir-hi una presència. Insuficient, segurament, per als militants més actius de la causa -que avui es deuen fer creus per la concessió d'aquest premi- però fer escaletes de telenotícies és un joc d’equilibris molt complicat que no deixen del tot satisfet ningú, ni a aquell que en té la responsabilitat.

Però tot i així el resultat ha estat que, de tant en tant o amb regularitat, hi apareixen festes i mercats tradicionals que mobilitzen milers de persones i milions d’euros; el món casteller, amb connexions en directe amb les principals cites del seu calendari, les grans convocatòries sardanistes, els falcons, els gegants, les festes del foc, els festivals de teatre, les trobades gastronòmiques, les passions, els pessebres vivents, els pastorets, els moros i cristians, les falles, els polèmics correbous… ens hi hem acostat, per mostrar-ho, però també per, de tant en tant, explicar més en profunditat què hi ha al darrera, quines polèmiques amaga, d’on vénen i cap on van. I fins i tot quin valor tenen com a porta d'entrada pels "altres catalans" d'avui, tan diferents dels que va retratar Paco Candel. Ara mateix hi ha un equip, el que formen Núria Bacardit i Glòria Boquizo, que va a buscar-ne el detall i ens propociona unes peces que només podem veure a TV3.

Tot això ho fem amb la vocació d’arribar a tot el territori, de ser presents a tot arreu. I això també ens fa únics, també forma part del model de TV3, i és un dels factors que ens ha de fer no només necessaris, sinó també imprescindibles, a ulls de la població. Hem de defensar amb passió i amb professionalitat aquest patrimoni, el de ser imprescindibles. I ho hem de fer en uns temps difícils, en què no ens escapem, al contrari, del patiment de tothom. Estem retallats, com gairebé tothom al nostre país. I sabem que ho estarem més. Ara, la nostra obsessió és fer més amb menys, esforçar-nos més per continuar fent una televisió imprescindible, amb l’esperança que, al final, ens continuem reconeixent -nosaltres i l'audiència- com el model TV3, universal i normal.

I aquesta és l’actitud que jo em trobo, entre els companys, cada dia que vaig a treballar. Començant pel meu equip més directe del cap de setmana -l'Agnès Marquès, Pilar Garcia, Ibana Piñero, David Izquierdo, Ignasi Farinyes i el seu equip de realització, els companys de producció Iñaki Garrido i Núria Balaguer- i continuant per tota la redacció. Aquest premi és també seu. És sobretot seu. I ha de ser també del director, i del cap d’informatius, a qui agraeixo avui la seva presència aquí, i dels seus predecessors en els càrrecs, amb qui ens fem i ens hem fet confiança mútua durant aquests anys.

Aquests dies en què ens diem mútuament, Tv3 i els ciutadans que ens paguen i a qui servim, “jo estimo tv3”, “tinc ganes de veure’t” i “ets part de la meva vida”, tenim un desafiament comú: aconseguir que Tv3 continui sent un servei públic, valorat i rigorós, al servei de la llengua i de la cultura, pròxim i universal, plural i, si pot ser, líder. Gràcies"

Més blocs per veure món (de companys de TV3)

Tancava aquest post sobre els blocs dels meus companys dedicats a explicar el món que han visitat i conegut amb el compromís d'incorporar-ne d'altres, a mida que els anés coneixent. Doncs bé, aquí n'hi ha tres més. 

Documentat, ben escrit, amb una presentació elegant i amb unes imatges excel·lents, Josep Lluís Nicolàs manté, des de fa temps, discretament, el seu World in words, (un títol perfecte per parlar d'allò què parlem). La descripció dels paisatges humans, socials, històrics i naturals pren tot el protagonisme i convida a continuar la lectura, saltant d'una punta a l'altra del món. El currículum viatger de J.L. Nicolàs és tan extens que classifica els seus escrits ens sis apartats que abracen tot el món. 

Qui em va recomanar que visités World in words és un altre company, August Puncernau, que també manté viu el seu Diari intermitent. Està dedicat principalment a l'anàlisi de l'actualitat política d'aquí i d'arreu, però té un apartat de nom ben descriptiu, Pels cinc continents,  on l'August ha penjat, de vegades en format de dietari, les etapes d'alguns dels seus viatges dels últims anys. 

L'Arcadi Alibés és un periodista esportiu força popular, amb una trajectòria professional llarga i solvent. També és  ben conegut com a precursor de l'afició a la cursa de fons (imprescindibles pels corredors el seu Arcadi 42, on hi recull totes les estadístiques personals, així com els seus llibres "Córrer per ser feliç" i "Les petjades dels herois"). Però l'Arcadi no només ha fet milers de quilòmetres amb pantalons curts i vambes. També -i lligat precisament a la seva condició de corredor sense fronteres-  descriu les impressions sobre els escenaris de les seves curses al Bloc de la Cris i l'Arcadi, un quadern de viatges familiar i amable que alterna amb naturalitat referències llunyanes i properes. 

Blocs per veure món (de companys de TV3)

Internet és la revolució, entre moltes altres coses, perquè ofereix la possibilitat de publicar sense necessitat del suport de cap mitjà convencional. Pels periodistes, és l'Arcàdia somniada, perquè ja no hi ha excusa perquè cap història deixi de veure la llum. Per això sorprèn que no n'hi hagi més que mantinguin un bloc actiu. 

Entre els meus companys de redacció, n'he trobat alguns d'interessants. La majoria no tenen relació amb l'activitat professional, sinó que estan vinculats a les aficions i el lleure. Escrivim de cinema, de literatura, de fotografia... però sobretot expliquem el món que hem conegut amb els nostres viatges des d'una perspectiva personal. 

Aquests últims són els més agraïts, perquè acostumen a estar ben il·lustrats amb imatges que hem captat personalment, i perquè es converteixen en propostes suggestives de viatges possibles per als lectors. N'he fet una tria que es mereixen una visita encuriosida.

Dos redactors d'internacional, reconeguts i de prestigi, mantenen els seus blocs amb perfils ben diferenciats:

Nicolás Valle , de qui ja vaig recomanar el seu últim llibre, fa poc que ha obert el seu, però ja hi ha publicat algunes peces d'anàlisi en profunditat de qüestions que difícilment tindrien cabuda en un minut i mig de telenotícies. No és ben bé un bloc de viatges, però difícilment el podria assumir algú que no hagués trepitjat molt de món. 

Jaume Bartrolí , viatger incansable, un pou de saviesa que no ens deixa de sorprendre amb els seus coneixements  sobre les cultures més exòtiques, manté el seu bloc en forma de "quadern de viatge" al web de la revista-llibreria-agència Altaïr.

D'altres, aficionats a la muntanya, descriuen les seves excursions amb tant de detall que es converteixen en referència útil per a qui vulgui repetir-les. Dos exemples: 

El primer és el de  Berta Solanas , que participa en un bloc familiar documentadíssim amb desenes de ressenyes de sortides per a totes les edats i capacitats.

El segon és el del polifacètic Jordi Viader , amb apartats dedicats a les seves activitats com a periodista, escriptor, entomòleg, historiador, genealogista, col·leccionista, pintor, cineasta aficionat, alpinista i viatger. En aquests dos últims apartats té perfectament catalogats els 63 països que ha visitat i unes 300 excursions i ascensions... quasi totes fetes en només tres anys!

D'altres, menys prolífics, s'especialitzen en blocs de viatges temàtics. Ibana Piñero comparteix amb el seu company Marc l'afició per l'arquitectura i l'urbanisme, i en cada post descobreixen ciutats i edificis amb una mirada que s'escapa de la de les guies convencionals. 

El bloc del Manel i la Cristina ho diu tot amb el títol "Diari de la bona vida" , carregat de fotografies i videos d'una gran qualitat, convida a passar-hi una estona llarga. Fotografia i gastronomia de l'últim racó del planeta formen part imprescindible de la declaració de principis que es desprèn del nom del bloc.

Segur que n'hi ha més, que valen la pena. I a mesura que els vagi descobrint, en deixaré constància...

El valor del resum de l'any de TV3

La imatge d' "El repte de decidir

 Des del 1983, TV3 emet, a finals de desembre, un resum de l'any que s'acaba. El resum del 2012 porta el títol "El repte de decidir"  i l'ha dirigit Jordi Muixí. La seva lectura de l'any es construeix a partir del canvi de paradigma polític que estem vivint.  Ell també es va encarregar, entre d'altres, del resum del 2008, l'any de l'esclat de la crisi i de la primera victòria de Barack Obama i li va dir "Esborrany d'un nou món" . Trobar un fil argumental de tot un any per sintetitzar-lo en un programa de televisió, i defensar una tesi a partir dels fets, imatges i declaracions més rellevants em sembla un repte difícil, i és admirable la feina dels companys que se n'han sortit, any rere any. Els de 2011 "Un món en qüestió" i de 2010 "Punt d'inflexió" donaven una idea de transició, de canvi global, que encara no s'ha completat. Tots dos estaven dirigits per Jordi Aguilera, com el de 2007, "Llibre de reclamacions" un títol perfecte que evocava alhora la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt i el malestar social creixent contra el deteriorament dels serveis públics i la política tradicional, on anava germinant la "desafecció". 

Encertar-la amb el títol és el primer pas perquè el missatge s'entengui i arribi al públic. Pere Gavíria va saber trobar el 2005 el fil conductor d'un any que havia arrencat amb el tsunami d'Indonèsia, i havia seguit amb múltiples catàstrofes naturals, l'ensorrament del Carmel, el protocol de Kyoto i el centenari de la teoria de la relativitat amb "Qüestions de física". I el 2001, amb un simple "Any 1" s'il·lustrava ben clarament que acabàvem d'assistir a l'inici d'una nova era, marcada per l'impacte dels atemptats a les Torres Bessones. 

L'any 1992, el títol del resum de l'any va ser un 1992! , rematat pel signe d'admiració que encara es respirava després de l'entusiasme olímpic. El va dirigir Jordi Viader. I a Francesc Canals li va tocar retratar un context ben diferent, amb elements de depressió post-olímpica, l'any següent, amb "L'any més llarg". Aquest va ser un programa de format coral, en què s'encaixaven les cròniques dels especialistes i corresponsals de TV3. Recordo que vaig posar-hi la meva part d'anàlisi política espanyola des del meu lloc de delegat a Madrid. Recuperar-ho ara és adonar-se'n de com ha passat el temps, com ha canviat tot, inclòs el nostre aspecte... 

Els últims anys, els resums no han tingut presentador. Però no sempre ha estat aixi: revisar els resums de l'any de TV3 és també retrobar els rostres que, en quasi 30 anys, han estat la imatge de la cadena, i que simbolitzen el fil roig de la confiança amb l'audiència mani qui mani, i que és el llegat que ens toca preservar i enfortir a tots els qui ara hi som, en temps difícils. 

1983: no feia ni un any que TV3 emetia. i ja va fer el seu primer resum de l'any 
(La primera declaració que hi ha és la de Joan Manuel Serrat, solidaritzant-se amb les lluites pel final de les dictadures al con sud de l'Amèrica Llatina i dient: "...aquest moment meravellós que passen els pobles de tant en tant, que és el moment de l'esperança, en què la gent (....) sent que el dret a decidir el futur és seu")
1984: amb Joan Salvat, com un 30 minuts especial
1985: "Simfonia d'un any", presentat per Joan Salvat i dirigit per Francesc Escribano
1986: "L'any del Halley" presentat per Lluís Diumaró i dirigit per Carme Basté
1987: "Resum 1987" amb Enric Calpena i Àngels Barceló. Dirigit per Xavier Molinas
1988: "Resum 1988" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Josep Maria Ureta
1989 "Preludi dels 90" amb Fina Brunet i dirigit per Carme Basté
1990: "Seqüència d'un any" presenta Ramon Pellicer i dirigeix Xavier Molinas
1991: "Guerra i pau" dirigit per Xavier Molinas i Guillem Roig
1992: "1992!" presentat per Josep Puigbò i dirigit per Jordi Viader
1993: "L'any més llarg" dirigit per Francesc Canals
1994: "Resum 1994" presentat per Carles Francino, que codirigeix amb Jordi Muixí
1995: "Vist per a sentència" repeteixen Francino i Muixí
1996: "Navegant pel 1996" presentat per Susanna Griso i dirigit per Esther Fernández
1997: "1997" presentat per Fina Brunet sota la direcció de Rosa Marqueta
1998: "Records de viatge" presenta Mònica Huguet. Dirigeix Jordi Daroca
1999: "D'un temps, d'un món" presentat i dirigit per Montserrat Besses
2000: "Any 00" presentat per Raquel Sans i dirigit per Esther Fernàndez
2001: "Any 1 Helena Garcia Melero presenta. Pere Gavíria dirigeix
2002: "En nom de la por" presentat per Carles Francino. Dirigit per Jordi Muixí
2003: "No a la indiferència" amb Francino-Muixí
2004: "Alta tensió" dirigit per Jordi Muixí
2005: "Qüestions de física" Presenta Lídia Heredia, dirigit per Pere Gavíria
2006: "Por de la diferència" presentació: Lluís Caelles. Dirigit per Isabel Galí
2007: "Llibre de reclamacions" presenten Raquel Sans i Núria Solé. Dirigeix Jordi Aguilera
2008: "Esborrany d'un nou món" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Jordi Muixí
2009: "00-09: resum de la decada" de Jaume Bartrolí
2010: "Punt d'inflexió" de Jordi Aguilera
2011: "Un món en qüestió" de Jordi Aguilera
2012: "El repte de decidir" de Jordi Muixí

Aquestes trenta peces tenen un gran valor documental i històric, potser no prou valorat. Són obres de consulta i de divulgació, i, progressivament, un producte televisiu fet amb cura, rigor i -sovint- amb vocació d'innovar. Haurien de ser a l'abast de tothom, fàcilment, a un cop de clic. Mentre això no arriba, aquí us les deixo.

Sobre la Marató per la pobresa. Jo també ho vaig preguntar

Jo també vaig preguntar, quan vaig saber que TV3 organitzava una "Marató per la pobresa", si  s'aprofitaria per explicar i debatre sobre les causes "reals" de la pobresa. Però aviat em vaig adonar que no era una qüestió pertinent. Jo tinc una resposta, que em sembla la bona, l'objectiva, la de debò, d'acord amb la meva visió del món. Però, mal que em pesi, segur que no és compartida per tothom. 

Plantejar així la Marató hauria representat, d'entrada, dividir l'audiència i excloure tots els espectadors que discrepessin de la tesi amb què TV3 expliqués perquè la pobresa s'aguditza al nostre entorn.  Al capdavall, es tracta d'un gran programa de televisió que vol sensibilitzar i mobilitzar, no adoctrinar.

Vaig acceptar, doncs, que "no tocava". I tocava menys encara des de la convicció que no es pot argumentar que la "Marató per la pobresa" (jo hauria preferit "Marató contra la pobresa") sigui una via per redimir un govern embrancat en dures mesures pressupostàries que afecten la butxaca i el benestar de la gent. La Marató no és una iniciativa de cap govern, per molt que alguns ho vulguin fer veure així. Sorgeix d'una manera d'entendre la televisió pública, al servei de la societat, i de la petició de suport que van plantejar a TV3 les organitzacions que mobilitzen milers de persones que han decidit que no n'hi ha prou amb queixar-se, i que treballen per fer menys difícil la vida d'ara mateix d'un nombre creixent de conciutadans.  És clar que el govern s'hi afegeix, i amb ell les principals institucions del país, com és lògic per a una iniciativa que aspira a sumar el màxim consens possible. Però això ni eximeix els poders públics de la responsabilitat de dur a terme polítiques socials, ni ha de servir d'excusa per inhibir-nos de la crida que se'ns fa.

Sí, la lluita contra la pobresa és una qüestió de justícia social i no d'un mal entès concepte de caritat. D'acord, però la proposta de la Marató no és aquesta, sinó la de l'exercici solidari entre iguals.

I sí, és veritat que entre els noms i empreses que col·laboren amb la Marató en trobem algunes amb trajectòries o actuacions concretes que poden tenir poc a veure amb l'altruisme. D'acord, també, però no en tenen el protagonisme.

El tenen els qui estan en contacte amb la família que s'ha quedat sense cap ingrés, amb el jove que porta anys buscant la primera feina, amb el jubilat que no li arriba la pensió o amb la mare que ja no sap com i d'on treure hores treballant per tirar els seus fills endavant.  Els desnonaments, la desnutrició infantil, les patologies psíquiques derivades de l'atur i els processos d'exclusió social apareixen cada cop amb més força i freqüència, en sectors socials impensables fa només uns anys. 

Tots som candidats a engreixar el cens dels nous pobres, expulsats d'un sistema que, en la seva pitjor crisi, arrossega drets i esperances, individuals i col·lectius. Denunciar-ho no ha de ser incompatible amb donar suport a una iniciativa que no soluciona El problema ni neteja consciències però demostra que no ens ha derrotat la indiferència i que, com a comunitat, encara hi ha causes que ens fan moure.