Si us les trobeu a la muntanya...

No es coneixien totes, entre elles. Treballaven en feines ben diverses, procedien de sectors socials diferents, vivien situacions familiars i personals de tota mena i, ideològicament, cadascuna tenia la seva motxilla. Compartien la condició de ser mares i d'orbitar a l'area de Terrassa.

Un dia van decidir anar a caminar juntes.  De les primeres excursions van anar passant a objectius més ambiciosos i, des de fa quatre anys, es reserven uns dies a l'estiu per fer les grans travesses pirinenques. Van començar amb Carros de Foc, van continuar amb La Senda de Camille, Pass'Aran i, aquest any, La Porta del Cel  amb un desnivell acumulat d'11.000 m i 65 km de recorregut.

Sempre han estat catorze, en aquestes aventures d'estiu. No sempre les mateixes catorze, però catorze. 

Formen un grup atípic en plena muntanya. Els excursionistes que se les troben es fixen en l'energia i la decisió d'aquesta colla de dones en plena maduresa, disciplinades, solidàries, en estat de conversa permanent  i amb tendència al bon humor de tots els colors. Prenen el sol, es banyen als llacs i es pinten les ungles dels peus.

Quan van començar a sortir plegades potser es preocupaven més de la identitat grupal, i es van posar el nom de Dames del Trekking i van obrir un blog. Avui, ni nom ni blog (inactiu des del 2011) semblen gaire importants al costat d'allò que sí que ho és: l'acció i la relació. 

Tornen a casa acolorides i potser una mica adolorides. Però amb la satisfacció d'haver superat un nou desafiament i d'haver explorat, en companyia, un territori proper a la felicitat.

Blocs per veure món (de companys de TV3)

Internet és la revolució, entre moltes altres coses, perquè ofereix la possibilitat de publicar sense necessitat del suport de cap mitjà convencional. Pels periodistes, és l'Arcàdia somniada, perquè ja no hi ha excusa perquè cap història deixi de veure la llum. Per això sorprèn que no n'hi hagi més que mantinguin un bloc actiu. 

Entre els meus companys de redacció, n'he trobat alguns d'interessants. La majoria no tenen relació amb l'activitat professional, sinó que estan vinculats a les aficions i el lleure. Escrivim de cinema, de literatura, de fotografia... però sobretot expliquem el món que hem conegut amb els nostres viatges des d'una perspectiva personal. 

Aquests últims són els més agraïts, perquè acostumen a estar ben il·lustrats amb imatges que hem captat personalment, i perquè es converteixen en propostes suggestives de viatges possibles per als lectors. N'he fet una tria que es mereixen una visita encuriosida.

Dos redactors d'internacional, reconeguts i de prestigi, mantenen els seus blocs amb perfils ben diferenciats:

Nicolás Valle , de qui ja vaig recomanar el seu últim llibre, fa poc que ha obert el seu, però ja hi ha publicat algunes peces d'anàlisi en profunditat de qüestions que difícilment tindrien cabuda en un minut i mig de telenotícies. No és ben bé un bloc de viatges, però difícilment el podria assumir algú que no hagués trepitjat molt de món. 

Jaume Bartrolí , viatger incansable, un pou de saviesa que no ens deixa de sorprendre amb els seus coneixements  sobre les cultures més exòtiques, manté el seu bloc en forma de "quadern de viatge" al web de la revista-llibreria-agència Altaïr.

D'altres, aficionats a la muntanya, descriuen les seves excursions amb tant de detall que es converteixen en referència útil per a qui vulgui repetir-les. Dos exemples: 

El primer és el de  Berta Solanas , que participa en un bloc familiar documentadíssim amb desenes de ressenyes de sortides per a totes les edats i capacitats.

El segon és el del polifacètic Jordi Viader , amb apartats dedicats a les seves activitats com a periodista, escriptor, entomòleg, historiador, genealogista, col·leccionista, pintor, cineasta aficionat, alpinista i viatger. En aquests dos últims apartats té perfectament catalogats els 63 països que ha visitat i unes 300 excursions i ascensions... quasi totes fetes en només tres anys!

D'altres, menys prolífics, s'especialitzen en blocs de viatges temàtics. Ibana Piñero comparteix amb el seu company Marc l'afició per l'arquitectura i l'urbanisme, i en cada post descobreixen ciutats i edificis amb una mirada que s'escapa de la de les guies convencionals. 

El bloc del Manel i la Cristina ho diu tot amb el títol "Diari de la bona vida" , carregat de fotografies i videos d'una gran qualitat, convida a passar-hi una estona llarga. Fotografia i gastronomia de l'últim racó del planeta formen part imprescindible de la declaració de principis que es desprèn del nom del bloc.

Segur que n'hi ha més, que valen la pena. I a mesura que els vagi descobrint, en deixaré constància...

L'Aneto, experiència i símbol

Des del Coll de Corones,  la glacera de l'Aneto

 Fer l'Aneto és un dels reptes que tots els aficionats a la muntanya acaben plantejant-se algun dia. És inevitable sentir l'atracció pels 3404 metres que marquen el punt culminant del Pirineu, l'hàbitat natural de l'excursionisme.  Podria dir de l'excursionisme català, però corro el risc d'atiar les baixes passions dels que avui rebategen la llengua de la Franja i que, en el passat, van plantejar una "croada" per evitar que Catalunya "s'annexionés" el pic més emblemàtic. Quina obsessió per dibuixar fronteres i divisions, al Pirineu... És cert que és marca, administrativament parlant, i que l'any 39 travessar la ratlla era salvar la vida o la llibertat per a molts. Però avui és terra franca, sense un prohibit el pas entre el sud i el nord i entre l'Atlàntic i la Mediterrània, com ha relatat Marta Viladot a "Els Pirineus de cap a cap" 

A l'Aneto, quan arriba el bon temps, hi fa cap molta gent. Molts catalans, aragonesos, valencians, bascos, madrilenys i francesos, sobretot.   L'accés nord, el més popular, des del refugi de la Renclusa, es converteix en una corrua heterogènia i multicolor que recorda -perdó per la comparació- les imatges impressionants captades per Ralf Dujmovits sobre l'actual massificació de l'Everest. Hi ha força debat sobre això i aquesta curiosa publicació hi aprofundeix sense estalviar-se les referències als cadàvers que resten al camí, com a fites que recorden que l'Himàlaia no és un territori a l'abast de tothom. 

La massificació de l'Everest, aquesta primavera. Foto Ralf Dujmovits

Tampoc ho és l'Aneto -torno a excusar-me- perquè l'ascensió és llarga i cal superar uns 1500 metres de desnivell des de La Renclusa o des de Vallibierna. No és, ni de lluny, el cim més difícil del Pirineu, però es requereixen unes mínimes condicions físiques i experiència a la muntanya per coronar-lo. Potser el que l'ha fet més popular, i el que fa que encara es consideri un cim temible, és el Pont o Pas de Mahoma, un tram estret de roques amb timbes als dos costats, que cal passar per tocar la creu del cim. Vertigen a banda, no és difícil superar-lo amb condicions meteorològiques favorables. Però amb molta neu, gel o, sobretot, vent, és perillós. Fins i tot muntanyencs experts hi han deixat la vida. L'últim, Jordi Gomis, 41 anys, d'Alcover, que no va arribar a veure publicat el seu últim article sobre la situació econòmica. 

La xarxa va plena d'enregistraments que il·lustren, sovint amb acompanyaments musicals més o menys èpics o inquietants, les "gestes" de molts excursionistes que han volgut immortalitzar el moment de vèncer el pas que va batejar Albert de Franqueville. Aquest botànic de Normandia  formava part de la primera expedició documentada que va coronar l'Aneto, el 1842 i, segons consta en l'extens article sobre la muntanya en la Wikipedia en espanyol, va evocar Mahoma arran de "la leyenda musulmana que dice que la entrada al paraíso es tan estrecha como el filo de una cimitarra sobre la que sólo pasan los justos"... 

El cim de l'Aneto, atapeït. A la dreta, el pas de Mahoma

Des del cim

Buscant-hi també lectures simbòliques, Jordi Pujol va pujar l'Aneto el 23 d'agost de 1999, amb 69 anys, i va comunicar des d'allà que dissolia el parlament i convocava eleccions, les últimes per a ell, encara que mai no ho diria.  L'ascensió es convertiria en referent constant dels seus discursos, com a exemple que no cal renunciar als objectius difícils, i convidant les noves generacions a "conquerir el Mont Blanc". Encara ara, l'expresident tria aquest episodi per articular la part més conclusiva del tercer volum de les seves memòries, l'epíleg.

Pujol començava la seva última cursa electoral amb un cop d'efecte davant unes perspectives no gaire favorables. Des de l'oposició, ningú va dubtar que havia coronat el cim, però per si de cas, els seus acompanyants en tenien alguna filmació, amb un corprenedor pas de Mahoma presidencial inclòs, que ha tingut una difusió molt restringida. Des de la premsa més crítica es va voler posar aigua al vi sense gaire èxit. I molts anys després, n'he trobat un altre testimoni gràfic en aquest bloc d'un muntanyenc valencià... 

Si parlo de l'Aneto és perquè aquest Sant Joan l'he pujat per primera vegada, amb l'Elisenda, el Sergi, la Roser i el Pep, convidats per l'Anna i el Jaume, que ja l'havien fet algunes vegades. I perquè hem tingut la sensació de no fer un cim més. Caminar i pensar encara són activitats compatibles. I mentre el cos patia la duresa del camí, vall de Corones amunt, em passava pel cap que, un cop a casa, parlaria de l'Aneto al bloc, encara que aquesta vegada no hagi estat una activitat "entre setmana".