Translate

dimarts, 26 de juny de 2012

L'Aneto, experiència i símbol

Des del Coll de Corones,  la glacera de l'Aneto

 Fer l'Aneto és un dels reptes que tots els aficionats a la muntanya acaben plantejant-se algun dia. És inevitable sentir l'atracció pels 3404 metres que marquen el punt culminant del Pirineu, l'hàbitat natural de l'excursionisme.  Podria dir de l'excursionisme català, però corro el risc d'atiar les baixes passions dels que avui rebategen la llengua de la Franja i que, en el passat, van plantejar una "croada" per evitar que Catalunya "s'annexionés" el pic més emblemàtic. Quina obsessió per dibuixar fronteres i divisions, al Pirineu... És cert que és marca, administrativament parlant, i que l'any 39 travessar la ratlla era salvar la vida o la llibertat per a molts. Però avui és terra franca, sense un prohibit el pas entre el sud i el nord i entre l'Atlàntic i la Mediterrània, com ha relatat Marta Viladot a "Els Pirineus de cap a cap" 

A l'Aneto, quan arriba el bon temps, hi fa cap molta gent. Molts catalans, aragonesos, valencians, bascos, madrilenys i francesos, sobretot.   L'accés nord, el més popular, des del refugi de la Renclusa, es converteix en una corrua heterogènia i multicolor que recorda -perdó per la comparació- les imatges impressionants captades per Ralf Dujmovits sobre l'actual massificació de l'Everest. Hi ha força debat sobre això i aquesta curiosa publicació hi aprofundeix sense estalviar-se les referències als cadàvers que resten al camí, com a fites que recorden que l'Himàlaia no és un territori a l'abast de tothom. 

La massificació de l'Everest, aquesta primavera. Foto Ralf Dujmovits

Tampoc ho és l'Aneto -torno a excusar-me- perquè l'ascensió és llarga i cal superar uns 1500 metres de desnivell des de La Renclusa o des de Vallibierna. No és, ni de lluny, el cim més difícil del Pirineu, però es requereixen unes mínimes condicions físiques i experiència a la muntanya per coronar-lo. Potser el que l'ha fet més popular, i el que fa que encara es consideri un cim temible, és el Pont o Pas de Mahoma, un tram estret de roques amb timbes als dos costats, que cal passar per tocar la creu del cim. Vertigen a banda, no és difícil superar-lo amb condicions meteorològiques favorables. Però amb molta neu, gel o, sobretot, vent, és perillós. Fins i tot muntanyencs experts hi han deixat la vida. L'últim, Jordi Gomis, 41 anys, d'Alcover, que no va arribar a veure publicat el seu últim article sobre la situació econòmica. 

La xarxa va plena d'enregistraments que il·lustren, sovint amb acompanyaments musicals més o menys èpics o inquietants, les "gestes" de molts excursionistes que han volgut immortalitzar el moment de vèncer el pas que va batejar Albert de Franqueville. Aquest botànic de Normandia  formava part de la primera expedició documentada que va coronar l'Aneto, el 1842 i, segons consta en l'extens article sobre la muntanya en la Wikipedia en espanyol, va evocar Mahoma arran de "la leyenda musulmana que dice que la entrada al paraíso es tan estrecha como el filo de una cimitarra sobre la que sólo pasan los justos"... 

El cim de l'Aneto, atapeït. A la dreta, el pas de Mahoma
Des del cim

Buscant-hi també lectures simbòliques, Jordi Pujol va pujar l'Aneto el 23 d'agost de 1999, amb 69 anys, i va comunicar des d'allà que dissolia el parlament i convocava eleccions, les últimes per a ell, encara que mai no ho diria.  L'ascensió es convertiria en referent constant dels seus discursos, com a exemple que no cal renunciar als objectius difícils, i convidant les noves generacions a "conquerir el Mont Blanc". Encara ara, l'expresident tria aquest episodi per articular la part més conclusiva del tercer volum de les seves memòries, l'epíleg.

Pujol començava la seva última cursa electoral amb un cop d'efecte davant unes perspectives no gaire favorables. Des de l'oposició, ningú va dubtar que havia coronat el cim, però per si de cas, els seus acompanyants en tenien alguna filmació, amb un corprenedor pas de Mahoma presidencial inclòs, que ha tingut una difusió molt restringida. Des de la premsa més crítica es va voler posar aigua al vi sense gaire èxit. I molts anys després, n'he trobat un altre testimoni gràfic en aquest bloc d'un muntanyenc valencià... 



Si parlo de l'Aneto és perquè aquest Sant Joan l'he pujat per primera vegada, amb l'Elisenda, el Sergi, la Roser i el Pep, convidats per l'Anna i el Jaume, que ja l'havien fet algunes vegades. I perquè hem tingut la sensació de no fer un cim més. Caminar i pensar encara són activitats compatibles. I mentre el cos patia la duresa del camí, vall de Corones amunt, em passava pel cap que, un cop a casa, parlaria de l'Aneto al bloc, encara que aquesta vegada no hagi estat una activitat "entre setmana". 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada