Translate

diumenge, 4 de setembre de 2016

Unes vacances especials


El cicle de la vida no sap res de calendaris laborals ni de planificacions personals. Així que la lesió, malaltia i mort de la Núria, la mare de l’Eli, la meva sogra, 90 anys acabats de fer, no estava prevista ni era previsible. Però tot plegat s’ha produït en ple període de vacances, òbviament alterades per a tota la família.
A finals de juliol va ser necessari adaptar-se per estar al seu costat. De ser una persona pràcticament autònoma en tot, va passar a ser totalment dependent, i va haver de canviar el seu domicili per una habitació, primer en un gran hospital i després en un centre sòcio-sanitari, on ella era reticent a ingressar perquè “aquí és on porten la gent a morir-se”. 
Els cinc fills de la Núria van organitzar-se per donar-li tot el suport i l’escalf humà des del primer moment. No deixar-la mai sola. Ells, les seves parelles, els néts, els nebots, els germans, els veïns, les amigues, les treballadores socials que l’han ajudat els últims anys i que han demostrat molt més que professionalitat s’han anat rellevant al capçal, al costat, als peus del llit.  Parlant amb ella, evocant records, compartint desitjos, consells i confidències.
La Núria mai no va preguntar el nom i el pronòstic de la seva malaltia. Mai no va evocar la mort. Potser sempre se n’havia sabut companya, des que, ella ben petita, va salvar la vida en el bombardeig italià del 30 de gener del 1938 a Barcelona que li va prendre la mare i un germà, com ella mateixa va explicar en aquest capítol d'una sèrie històrica de La Vanguardia.
Al final d’una vida marcada pel drama, però també per l’alegria i l’esperit de superació, la Núria no va perdre el sentit de l’humor. Somreia, al final només amb una espurna als ulls, davant les bromes, els comentaris i l’enrenou quasi festiu que provocava a l’habitació la sorollosa família. Ni una mostra de dolor, ni un gest d’impaciència amb el personal sanitari que l’atenia, ni un moment de desesperació davant l’agonia quan aquesta va arribar. Sense fer nosa, sense donar gaire feina, sense reclamar el protagonisme que li corresponia, es va apagar com una flama silenciosa envoltada de rostres serens i mirades humides.
Encara una llarga estona vam continuar al seu costat, després que la doctora en va certificar la defunció. Algú va proposar cantar-li “La Vall del Riu Vermell”, com si pugués sentir-nos des de molt lluny. Els gestos privats i socials que acompanyen la mort d’algú proper de vegades no tenen gaire sentit per a qui se’n va, però són útils per als qui es queden. Per això la vetlla va ser tan concorreguda,  fins i tot animada.  La cerimònia de comiat va guardar l’equilibri entre les creences religioses de la Núria i l’agnosticisme  de bona part de la família. I va servir per constatar com és d’important, quan ens fem grans, de conservar un entorn humà familiar, d’amics i de veïns. 

Durant el mes d’ agost he anat a tres funerals més. Tots, de gent gran. Persones que han tingut vides llargues, plenes, complicades i intenses, que han format part d’una generació que sap què és l’esforç i la necessitat. Que ha hagut d’esgarrapar tot el que havia perdut, o li havien pres.  Mereixen la nostra admiració i el nostre agraïment, però sovint no som capaços d’expressar-los fins que no arriba el moment d’acomiadar-los.
Enguany, les nostres vacances han estat un viatge en grup cap a un terreny desconegut. I em pregunto si no ha estat una sort, malgrat tot, que la desgràcia s’hagi aliat amb el calendari per facilitar-nos temps i dedicació per fer aquest acompanyament en el camí final que ens impressiona tant, i que ens ha de resultar cada vegada més familiar.

1 comentari:

  1. Bona tarda Joan Carles Peris.
    Agraire posar-te en contacte amb nosaltre.
    Jorgalproject@gmail.com
    Salutaacions

    ResponSuprimeix