Unes vacances especials

El cicle de la vida no sap res de calendaris laborals ni de planificacions personals. Així que la lesió, malaltia i mort de la Núria, la mare de l’Eli, la meva sogra, 90 anys acabats de fer, no estava prevista ni era previsible. Però tot plegat s’ha produït en ple període de vacances, òbviament alterades per a tota la família.

A finals de juliol va ser necessari adaptar-se per estar al seu costat. De ser una persona pràcticament autònoma en tot, va passar a ser totalment dependent, i va haver de canviar el seu domicili per una habitació, primer en un gran hospital i després en un centre sòcio-sanitari, on ella era reticent a ingressar perquè “aquí és on porten la gent a morir-se”. 

Els cinc fills de la Núria van organitzar-se per donar-li tot el suport i l’escalf humà des del primer moment. No deixar-la mai sola. Ells, les seves parelles, els néts, els nebots, els germans, els veïns, les amigues, les treballadores socials que l’han ajudat els últims anys i que han demostrat molt més que professionalitat s’han anat rellevant al capçal, al costat, als peus del llit.  Parlant amb ella, evocant records, compartint desitjos, consells i confidències.

La Núria mai no va preguntar el nom i el pronòstic de la seva malaltia. Mai no va evocar la mort. Potser sempre se n’havia sabut companya, des que, ella ben petita, va salvar la vida en el bombardeig italià del 30 de gener del 1938 a Barcelona que li va prendre la mare i un germà, com ella mateixa va explicar en aquest capítol d'una sèrie històrica de La Vanguardia.

Al final d’una vida marcada pel drama, però també per l’alegria i l’esperit de superació, la Núria no va perdre el sentit de l’humor. Somreia, al final només amb una espurna als ulls, davant les bromes, els comentaris i l’enrenou quasi festiu que provocava a l’habitació la sorollosa família. Ni una mostra de dolor, ni un gest d’impaciència amb el personal sanitari que l’atenia, ni un moment de desesperació davant l’agonia quan aquesta va arribar. Sense fer nosa, sense donar gaire feina, sense reclamar el protagonisme que li corresponia, es va apagar com una flama silenciosa envoltada de rostres serens i mirades humides.

Encara una llarga estona vam continuar al seu costat, després que la doctora en va certificar la defunció. Algú va proposar cantar-li “La Vall del Riu Vermell”, com si pugués sentir-nos des de molt lluny. Els gestos privats i socials que acompanyen la mort d’algú proper de vegades no tenen gaire sentit per a qui se’n va, però són útils per als qui es queden. Per això la vetlla va ser tan concorreguda,  fins i tot animada.  La cerimònia de comiat va guardar l’equilibri entre les creences religioses de la Núria i l’agnosticisme  de bona part de la família. I va servir per constatar com és d’important, quan ens fem grans, de conservar un entorn humà familiar, d’amics i de veïns. 

Durant el mes d’ agost he anat a tres funerals més. Tots, de gent gran. Persones que han tingut vides llargues, plenes, complicades i intenses, que han format part d’una generació que sap què és l’esforç i la necessitat. Que ha hagut d’esgarrapar tot el que havia perdut, o li havien pres.  Mereixen la nostra admiració i el nostre agraïment, però sovint no som capaços d’expressar-los fins que no arriba el moment d’acomiadar-los.

Enguany, les nostres vacances han estat un viatge en grup cap a un terreny desconegut. I em pregunto si no ha estat una sort, malgrat tot, que la desgràcia s’hagi aliat amb el calendari per facilitar-nos temps i dedicació per fer aquest acompanyament en el camí final que ens impressiona tant, i que ens ha de resultar cada vegada més familiar.

De vacances a Xipre. Una illa sempre a punt del drama

Què se'ns hi havia perdut, a Xipre? Per què havíem decidit anar-hi de vacances? Perquè, com fem des de ja fa anys, busquem destinacions que siguin molt més que una imatge turística atractiva. Entre dotze persones de dues generacions hi ha interessos i mirades diferents, però una mateixa voluntat de convertir les vacances en una oportunitat per conèixer i, si pot ser, entendre millor el món. I Xipre reunia moltes característiques que en feien una destinació ideal.

Les banderes dels dos Xipres, sempre, associades
a les de Grècia, al sud  i Turquia, al Nord 

Qui té una relació mòrbida amb l'actualitat no es podia resistir a veure, directament, l'escenari on, la matinada del 16 de març de 2013, es va estripar un dels dogmes sagrats del sistema financer i capitalista europeu: el de la garantia dels dipòsits bancaris, si més no per sota d'una certa quantitat de diners. Aquells que, sobre el paper, havien de ser-ne els defensors més gelosos van ser els que posarien en qüestió aquesta norma bàsica de confiança. Calia parlar-ne amb xipriotes, que no perden el tarannà tranquil i plàcid quan es reconeixen en el paper de conillets d'índies de la Unió Europea sota la batuta de la troika.Veuen esllanguir-se l'economia del país, però alimenten la vaga esperança d'un futur daurat gràcies a les grans bosses d'hidrocarburs descobertes prop de la costa sud de l'illa. 

La intervenció de l'economia culmina una trajectòria de poc més de mig segle trepidant per als xipriotes. Han protagonitzat una sagnant lluita per la independència (1955-1960); han viscut episodis de violència alimentats des d'Atenes i Ankara (1960-65) i un cop d'estat instigat per la dictadura dels coronels grega contra l'arquebisbe Makarios per aconseguir l'enosis (la unió amb Grècia) que va desencadenar la invasió militar turca (1974) que implantaria la República Turca del Nord de Xipre (només reconeguda per Turquia); han entrat a la Unió Europea i han votat en un referèndum de reunificació (2004) que obtindria el sí dels turco-xipriotes i el no dels greco-xipriotes, que veien en el pla Annan excessives concessions als turcs. Només l'enumeració dels fets ja esgota...

Al museu de la lluita per l'alliberament de Xipre, imatges
d' executats pels britànics, davant la forca autèntica que van emprar

Les convulsions contemporànies no són més que la continuació d'una història de dominacions justificades per la seva ubicació estratègica a la Mediterrània oriental. Situats entre la península d'Anatòlia, les costes del Líban, Síria i Israel i a poca distància d'Egipte i el canal de Suez, els xipriotes han estat sota el jou dels assiris, egipcis, perses, grecs, els cavallers croats, la dinastia francesa dels Lusignan, l'imperi bisantí, venecians, genovesos, els otomans i la Gran Bretanya. El llegat cultural i històric d'una trajectòria tan agitada és riquíssim. I, de vegades, amb episodis que ens toquen de prop, com la presència d'una reina catalana, Elionor d'Aragó, nascuda a Falset, una "dama de ferro"que va regnar el segon terç del segle XIV. 

Castell de Sant Hilarion, palau d'estiu dels reis, en època d'Elionor d'Aragó

Salamina i Paphos: visita sense aglomeracions de valuosos vestigis romans  

La ferida oberta que representa la divisió de Xipre es concreta en dues imatges que no haurien de faltar en qualsevol itinerari no convencional per l'illa. La primera és la de la Nicòsia esquinçada per la Línia Verda que s'allarga més enllà de la ciutat, d'est a oest, de mar a mar. Nicòsia/Lefkosa és l'única capital del món dividida per una frontera. Els carrers s'interrompen abruptament contra bidons, murs fortificats, filats electrificats i garites de vigilància. A tocar i a l'interior de la zona de ningú, la ciutat està degradada i deserta. L'única excepció, des del 2008, és al voltant del pas que es manté obert al final del carrer Ledra, el més popular i comercial, per on els xipriotes poden passar d'una banda a l'altra, mostrant el document d'identitat.

Pas barrat, en un carrer de Nicòsia, tocant la Línia Verda

La segona imatge la trobem a Famagusta. Fa segles era considerada la ciutat més rica del món. Durant els primers setanta era una destinació de moda, com un Saint Tropez oriental, que convocava actors, intel·lectuals, músics, milionaris i espies. Amb la invasió turca, els greco-xipriotes van fugir, deixant les taules parades i els armaris plens. Els turcs van fer seva la ciutat, però el barri de Varosha, el nucli principal d'aquella població dinàmica, va quedar intacte, per decisió de l'ONU, de cara a facilitar possibles futures reclamacions de propietats. Des de llavors, no s'hi pot entrar, la vegetació s'ha apoderat dels carrers, no queda un vidre sencer a les finestres, els coloms fan niu a les cases i el conjunt s'ha guanyat el nom de ghost city o de dead town. Els soldats intenten impedir que es facin fotos des de les tanques d'aquest monument a la vergonya de l'ocupació turca.

Varosha, Famagusta. El barri abandonat, la imatge de l'ocupació turca

El nord ocupat potser és un dels llocs del món amb una major densitat de banderes per km quadrat. La turca apareix sempre tutelant la de la jove i ignorada república del nord, recordant que hi ha un exèrcit d'un milió d'homes (30.000 d'ells permanentment a l'illa) disposats a no cedir un pam d'aquell territori. Els mateixos turco-xipriotes són crítics amb l'ocupació i amb l'arribada de colons provinents de Turquia, que estan canviant les proporcions demogràfiques de l'illa. I fins i tot l'opinió pública turca comença a qüestionar els recursos que exigeix mantenir la fantasmagòrica república xipriota, quan Erdogan no s'estalvia retallades sobre la seva població mentre calcula l'abast de les protestes de fa unes setmanes a plaça Taksim. L'islamisme guanya pes progressivament. El símbol, les esglésies gòtiques que han canviat el campanar pel minaret.

Golden Beach, a la península de Karpaz

La bellesa natural de les costes es fa més viva al nord, amb platges intactes d' aigua transparent i sorra blanca, on és possible, amb sort, (que a nosaltres ens va mancar), assistir al naixement de desenes de petites cries de tortuga que es llancen a la cursa de la supervivència cap a les onades, sota el vol esmolat dels gavians, convertits en administradors de la selecció natural. Però l'animal "símbol" de Xipre -en això ens assemblem- és el ruc salvatge, que pastura en ramats lliurement per tota la península de Karpaz.
A l'interior, la sorpresa són les muntanyes de Troodos, que arriben quasi als 2000 metres i compten fins i tot amb una estació d'esquí. El paisatge recorda el del Pirineu i, en cotes més baixes, la vida rural transcorre com des de fa dècades. Sota l'ombra refrescant de la parra farcida de gotims els més vells veuen passar el temps i prenen la fortíssima zivània, la variant d'aiguardent local, mentre valoren les coses que passen, amb preocupació moderada. N'han vist passar tantes, ells i els seus avantpassats!

L'ombra fresca, frondosa, dolça de les parres

Les vacances pagades, en perill?

Agost

Un familiar meu, observador exigent i crític de les polítiques econòmiques i socials que s'estan imposant els últims temps, vaticinava fa uns dies que potser ens haurem d'anar acomiadant del concepte de "vacances pagades". Que de la mateixa manera que hem assistit a la posada en qüestió d'algunes realitats que semblaven intocables -els salaris sempre pugen, els funcionaris tenen feina per sempre, la sanitat és gratuïta perquè ja la paguem via impostos, l'estat no pot fer fallida...- un dia pot començar a fer forat la idea que les empreses no tenen perquè pagar el sou dels treballadors durant el seu "improductiu" període de descans. I si això s'acaba convertint en un diktat de rescatadors, siguin els que siguin, la idea pot esdevenir alguna cosa molt més corpòria i inquietant. 

Vaig voler rebatre el seu pessimisme amb l'argument que fer vacances retribuïdes és un dret que no es pot tocar així com així. Vaig recordar algunes dades que vaig consultar fa un any. L'Estatut dels Treballadors deixa clar, a l'article 39, que les vacances no es poden substituir per una compensació econòmica i que no poden tenir una duranda inferior a trenta dies. A més, la Constitució Espanyola, a l'article 40.2, consagra el "dret a vacances periòdiques retribuïdes". El meu parent, no sense raó, em va dedicar una mirada silenciosa i irònica sobre la "dificultat" de reformar lleis com aquestes: un altre dogma de fe del sistema que també s'ha fet miques des que va començar la crisi. Quan han convingut reformes exprés s'ha trobat la manera de fer-les, sense gaire miraments.

Sempre ens quedarà invocar la Declaració Universal dels Drets Humans, que proclama, a l'article 24, que "tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades". És clar que la Declaració no és una llei, no obliga. Té el valor que té, simbòlic i moral, com un catàleg de bones intencions. Però hi ha preceptes que fins  tot els estats formalment més democràtics vulneren. Als Estats Units, per exemple, aquest dret no està reconegut i no hi ha una legislació que asseguri un període de vacances als treballadors.

Dies de vacances pagades previstos per la llei a Europa (2011). Font: Eironline

A la Unió Europea, en canvi, segons un estudi que acaba de publicar Eironline (European Industrial Relations Observatory On-line) tots els països preveuen vacances pagades pels treballadors, que oscil·len entre els 20 dies dels estats de l'antic bloc de l'Est i els 30 de Dinamarca o França. En alguns casos, com Alemanya, la llei només obliga a pagar 20 dies, però els pactes socials els fan arribar  a 30. Espanya figura a la banda baixa -22 dies- però amb el major nombre de festius intersetmanals de tota la Unió: 14 dies.

És clar que el marc nord-americà de relacions laborals és molt diferent de l'europeu. La manera d'entendre i d'aplicar l'estat del benestar, també. Per això sembla impossible que es pugui importar aquest model. Però la paraula "impossible" està massa devaluada per assegurar que aquí mai es produirà un retrocés com aquest. Sobre el paper, aquesta hauria de ser una d'aquelles línies vermelles que no es poden traspassar sense generar una profunda convulsió social. Tot i així, no és difícil trobar ja a la xarxa un cert debat sobre la qüestió, que fins i tot pot haver estat damunt la taula d'algun ministre, dissenyant retallades futures.

S'acaba l'agost, el mes vacacional per antonomàsia. Som molts els que, aquests dies, tenim la sort de reincorporar-nos a la feina. I em sembla oportú dedicar un minut a pensar que les vacances són un bé massa valuós, necessari, vital, i ara també fràgil, perquè, mirant enrere, les sentim com una avorrida pèrdua de temps.