Estic convençut que és un atractiu emergent de Barcelona. S'ha reobert fa poc i discretament al públic, un cop finalitzades les tasques de restauració (que han durat, en diverses fases, 21 anys). Potser per això els operadors turístics no l'inclouen encara com a visita obligada. El Palau Güell, situat al Carrer Nou de la Rambla, és una de les obres de Gaudí menys visitades de la ciutat. És comprensible que els turistes facin cues llarguíssimes a la Sagrada Família, que té i ha tingut una promoció icònico-religiosa-mediàtica incomparable amb cap altre monument de Barcelona. I també ens hem acostumat a les aglomeracions a les portes de la Casa Milà i la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia. Però al Palau Güell, de moment, s'hi pot anar sense haver de suportar cues ni empentes. I sense presses, amb un sistema d'audioguia eficaç i ben documentat.
Aprofitant un d'aquells espais de lleure intersetmanal que em proporciona el fet de treballar de dijous a diumenge, l'he visitat. I m'ha complagut tant que he decidit escriure aquest post per recomanar a qui el llegeixi que s'afanyi a anar-hi. Potser quan d'altres veus, amb més solvència cultural que la meva, o amb major impacte social, comencin a cantar-ne les excel·lències, esdevindrà una altra destinació gaudiniana massificada.
No em toca glossar les característiques ni la història de l'obra. La Xarxa permet documentar-les sobradament. Però no vull deixar de dir que he experimentat una sensació quasi morbosa passejant per les estances on va viure la totpoderosa família Güell. Crida l'atenció que Eusebi Güell s'entestés a bastir una residència tan exclusiva en un dels carrers de pitjor reputació d'aquella Barcelona de canvi de segle (XIX-XX), que havia rebentat les muralles i oferia a la burgesia nous espais on instal·lar els seus aparadors de poder. El nou urbanisme de Cerdà no s'entén sense la complicitat d'una classe social que feia els diners a cabassos. Diu l'audiovisual que es projecta en una de les sales del palau, que Güell, segons Forbes, ha estat una de les 25 fortunes més importants de la història. Com que diner crida diner, es va casar amb Isabel López, filla d'Antonio López, Marquès de Comillas. Indiano, com el mateix Güell, la seva fortuna pastada gràcies al tràfic d'esclaus, el tabac (Tabacos de Filipinas) i el transport marítim (Compañía Transatlántica) li van proporcionar una posició privilegiada, amb gran capacitat d'influència en la monarquia de l'època.
A la filla del marquès mai li va acabar de fer el pes de viure en la vella i degradada Barcelona, a tocar dels prostíbuls més concorreguts de la ciutat. Potser per això Güell va cedir i van acabar fent mudança. Però no a l'elegant Eixample, sinó a la muntanya, on la megalomania del mecenes i la genialitat de l'artista s'havien d'ajuntar per assajar un fracassat projecte de ciutat perfecta que es diria Park Güell.
El Palau Güell, situat en un carrer estret i ocupant una finca relativament petita, mai no tindrà la majestuositat de les grans cases del Passeig de Gràcia. És una de les primeres obres de Gaudí, i la façana (en va arribar a presentar 25 projectes!) és també més discreta. Però la visita paga la pena: des de les cavallerisses del soterrani fins a les xemeneies cobertes de trencadís acolorit del terrat, amb vistes a la ciutat, des del vell Raval estant.
Si en sortir voleu anar a fer un mos, només heu de caminar uns metres fins al Bar Cañete, al carrer de la Unió, paral·lel a Nou de la Rambla. Tapes de categoria.
