El somni del K2, el somni viu de Catalunya Ràdio

El camp base de l'expedició al K2 (5150 m)

L'estiu del 1988, Catalunya Ràdio va emprendre una aventura inèdita en la història de la radiodifusió. Un equip de l'emissora s'incorporava a una expedició a l'Himàlaia. El periodista Toni Arbonès i el tècnic de so Joan Gelabert eren els escollits per explicar a l'audiència com una expedició catalana intentaria conquerir el K-2 (8611 m), el gegant del Karakorum, el segon cim més alt del món i potser el més difícil de coronar. Era l'era predigital, i per fer-ho va ser necessari traslladar al camp base -onze dies de marxa- 300 quilos de material. Només el telèfon, via satèl·lit,  rebesavi dels nostres mòbils actuals, en pesava més de cent. Tot va arribar en  condicions perfectes per instal·lar un estudi de ràdio, amb tots els ets i uts, a 5150 metres d'alçada. Mai abans s'havia fet ràdio a aquella en aquelles condicions. 

L'estudi de Catalunya Ràdio, al camp base del K2

Durant més de dos mesos, les cròniques del Toni, les connexions en directe, les comunicacions amb els expedicionaris en plena ascensió i durant l'atac al cim, van anar confegint una pàgina en la història de la ràdio i del periodisme sense que, segurament, en fóssim gaire conscients.

Finalment, el mal temps va clavar l'expedició a 450 metres del cim.  El K2 feia honor al seu malnom de "Muntanya Salvatge" i  barrava  el pas a tres dels muntanyencs, amb vents de més de 200 quilòmetres per hora, al camp IV, a 8150 metres d'alçada. L'objectiu esportiu no s'havia aconseguit, però el periodístic i radiofònic, sí.

Ara, vint-i-cinc anys després, Toni Arbonès ha escrit "K2 massa alt per als nostres somnis". Ell diu que ha tret el llibre que ha portat dins tot aquest temps. Els records, les anotacions, els silencis no explicats a les cròniques i un grapat de fotografies  d'aquella experiència que va viure quan era un jove periodista de 28 anys, treballador d'una emissora encara més jove i agosarada, són una lectura magnífica. Capaç d'enlluernar els enamorats de la muntanya i els periodistes de totes les fornades. Però també qualsevol lector avesat a la novel·la d'aventura, rigorosament documentada, humana i irònica. No es podia esperar menys del Toni, un orfebre de la ràdio, com ho demostra setmanalment amb el seu programa, sortosament recuperat, "Els viatgers de la gran anaconda". 

 

Amb el Toni Arbonès, encara que fa molts anys que no ens veiem, m'uneix el vincle indestructible d'haver compartit moltes matinades de la primeríssima Catalunya Ràdio. Hi fèiem el primer informatiu de l'emissora, dirigit per Carme Anglada.  Formàvem part de l'equip creat per Eva Algarra. Des que l'Eva es va morir, ja fa anys, que arrossego la recança de no haver-li agraït, en vida, aquella confiança que em va posar en el camí que he seguit fins ara.

 Fent l'informatiu del matí de Catalunya Ràdio, el setembre de 1983

No em vaig voler perdre la presentació del llibre del Toni, a la llibreria Altaïr, un temple que també es mereix un post, un dia d'aquests. Ell va recordar aquells temps en què el periodista escrivia les notícies amb paper carbó i en què la idea d'Internet era ciència ficció. En aquell mitjà il·lusionat, l'acció passava sovint per davant de la reflexió. Jordi Daroca i Lluís Oliva estaven al capdavant de Catalunya Ràdio, l'any 1988, i van creure en un projecte audaç, així com els caps d'esports Lluís Canut, d'informatius Josep Capella i de programes, Josep Cuní.

El Toni, al final de la seva intervenció, va dir que el K2 havia estat un somni i que ell, amb el seu llibre, havia intentat que no s'esborrés. I, amb l'ull posat en els dies convulsos que viuen els mitjans públics, li va demanar al director actual de l'emissora, Fèlix Riera, que havia hagut de marxar minuts abans, que no permeti que s'esborri el somni de Catalunya Ràdio. 

Precisament el dia que redacto aquest post (20/06/2013) Catalunya Ràdio commemora el trentè aniversari. Durant aquests anys hi ha hagut molts "K2", en què l'emissora s'ha marcat grans objectius  a l'alçada de la seva vocació de servei públic. Els que ens sentim en deute amb aquesta sintonia, no podem fer altra cosa que reivindicar-la, amb tota la gent que hi treballa, perquè es mantingui com una fàbrica de somnis, però també com una eina útil, al servei de tots, i compromesa.