Amb uns quants companys he participat a Media 140 , les jornades de debat sobre "el futur de les teconologies socials" que s'han fet a Barcelona. Aquesta iniciativa, que té un peu aquí i un altre a Austràlia - l'organitza Mònica Garriga, periodista catalana que viu en aquell país - ha servit per debatre sobre la transformació profunda que viu el món del periodisme, a la qual assistim molts periodistes de formació "analògica" i la majoria dels mitjans tradicionals enmig d'un mar de dubtes sobre com i a què hem d'adaptar-nos. Per superar la perplexitat, i trobar els arguments necessaris per a la reconversió, Antoni M. Piqué va exposar els 15 manaments que han d'inspirar qualsevol integració de redaccions. Els recull Silvia Cobo en el seu bloc, on fa un resum de les jornades que va molt més enllà de la breu reflexió que jo apuntaré aquí.
Com en qualsevol procés revolucionari, aquesta transformació és desordenada i està plena de propostes que segurament no prosperaran, o es veuran superades per la velocitat dels canvis tecnològics i socials. Però no per això és menys urgent incorporar-s'hi. Canvis filosòfics i de manera de treballar. Canvis de paradigma en la relació amb l'audiència com els que apuntava Jay Rosen de la Universitat de Nova York, en la seva videoconferència: ens trobem en un nou escenari, en què la informació flueix horitzontalment: és "la gran horitzontal", perquè tothom està connectat, tothom pot convertir-se en productor i difusor de dades i per tant hem de començar a parlar d'usuaris enlloc d'espectadors o lectors. Introdueix conceptes com la "mutualització del periodisme": la necessitat que els periodistes professionals posin les seves eines i habilitats al servei de la informació que sorgeix del conjunt de la ciutadania, que ens proporciona una ubiqüitat, que no és a l'abast del més poderós dels mitjans.
N'hi ha hagut molts més, de conceptes nous que ens han cridat l'atenció. Pat Kane, que va fer la conferència inaugural, va il·lustrar-nos sobre el "Churnalism" , el periodisme "de reciclatge" basat en les notes de premsa i les declaracions prèviament elaborades. Una frase per il·lustrar la seva voluntat provocadora: "la relació entre els polítics i els periodistes és semblant a la dels gossos amb els fanals"... També s'ha parlat del "haking ètic", la capacitat d'obtenir dades que l'administració no fa públiques (resulta que a l'estat espanyol no hi ha una llei de transparència que obligui a facilitar-les) a partir d'altres que sí que publica... I com visualitzar aquestes dades? Hi van respondre les intervencions de Carlos Alonso, amb grafismes sorprenents de tres o quatre segles enrere i de Sergio Alvarez, amb propostes innovadores com Bestiario.
Adam Westbrook va definir el "periodista mòbil", el reporter que no necessita més que una petita motxilla per arribar a qualsevol lloc, molt més ràpidament que les lentes i paquidèrmiques unitats mòbils... Amb quin equipament? Albert Cuesta es mulla amb marques i tecnologies concretes, i apunta les 10 aplicacions bàsiques d'Ipad per a periodistes.
Però si els grans mitjans no fan el pas, poden els periodistes, individualment, assumir la responsabilitat de produir i publicar? on? Respostes molt suggerents, per la frescor dels plantejaments, de la mà dels projectes que encapçalen Pau Llop i Merche Negro. Obren vies per donar sortida al periodisme ciutadà com ho està fent ja Periodismo Humano, dirigit per tot un premi Pulitzer, Javier Bauluz. El problema, és clar, és com finançar propostes com aquestes. El crowdfunding, les microdonacions, poden ser una solució.
I els mitjans tradicionals? Estan completant el pas de la desconfiança per la incertesa econòmica a l'agosarament. Al Regne Unit, els dos extrems els simbolitzen The Times, que fa pagar per continguts a la xarxa, i The Guardian, cada cop més obert i amb més participació activa dels seus lectors. Segons les dades de Pat Kane, el primer preveu obtenir entre 2 i 5 milions de lliures d'ingressos i el segon, 50 milions.
Aquí, La Vanguardia, sembla estar transitant també cap a la conversió a la fe de la xarxa. Així ho afirmen Ismael Nafría , director de continguts digitals i Carlos González, el coordinador de productes digitals. El diari Ara , en canvi, assegura que ja ha nascut amb Internet incorporat a l'ADN, i el seu director Carles Capdevila es confessa addicte al Twitter en permanent feedback amb els lectors, si bé diu que ell no és "creient", sinó "practicant" de la religió de la xarxa. Tot al contrari que Vicent Partal, el pare, l'impulsor, l'ànima de Vilaweb, que arriba a afirmar que, avui, la portada del diari -si no el diari sencer- està sent substituït per Twitter.
De Twitter arriben les notícies i a Twitter es posen a debat. I no només entre els periodistes. Els ciutadans aprofiten tots els canals que se'ls ofereix per a participar. En dóna testimoni Karma Peiró, del portal 3cat24.cat que compta ja amb una xarxa virtual de corresponsals a Catalunya i el món, que han estat molt valuosos a l'hora d'aportar noves visions, per exemple, sobre el terratrèmol i la crisi nuclear japonesa.
Precisament els fets del Japó han merescut una sessió específica. Mai abans una crisi d'aquesta dimensió havia estat tan il·lustrada pel periodisme ciutadà. Cada japonès ha estat un potencial emissor d'imatges. Amb Dani Madrid, Guillermo Martínez Tabernier i Marta Ballada vam constatar com els mitjans occidentals van tendir al catastrofisme i els japonesos a la contenció i el servei públic. Una altra taula ha examinat el paper de les xarxes socials en les revoltes àrabs. Especialment rellevant lha estat a videoconnexió amb Riyaad Minty, responsable de xarxes socials d'Aljazeera: fins a cent persones destina aquesta cadena a confirmar i contrastar les imatges i informacions que els arriben via Twitter, Youtube o Facebook... han arribat a processar fins a 1600 videos diaris. El boicot informatiu dels governs ha saltat pels aires, i d'això n'hauran de prendre nota tots els règims qüestionats a partir d'ara. Una transformació més, i no la menys rellevant, del tomb històric que vivim, i que han estat damunt la taula de Media 140.
