Gran pel·lícula petita

Hi ha pel·lícules que et deixen clavat al seient. Que t'immobilitzen durant uns instants, mentre corren els títols de crèdit. Incapaç de dir res. Penjat. Amb un rellotget de sorra gravat al front que va donant voltes. 

He tornat a experimentar-ho amb En un mundo mejor, "Haevnen", en el títol original en danès. És un tractat bàsic sobre la gestió de la violència en dos escenaris. L'Àfrica, on pren la forma més descarnada -agafeu-ho en el sentit literal- i un poble indeterminat de la perfecta Dinamarca, on apareix incrustada en el món infantil. 

Diu la seva directora,  Susanne Bier, que les pel·lícules europees acostumen a ser "fosques, desolades i depriments", però que ha volgut donar un final esperançador a la seva obra -Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa- perquè "no m'agrada sortir del cinema amb ganes de suicidar-me però sí que m'agraden les històries que em fan pensar". Gràcies, però deunidó! 

Sí que fa pensar. A mida que processes les imatges, els missatges de la pel·lícula creixen i es multipliquen. Paral·lelament a la reflexió sobre la violència, la venjança i el perdó n'hi ha una altra sobre el malestar del benestar, mostrant els estrips d'una societat que imaginem modèlica. I moments valuosos sobre les relacions de parella i els models de diàleg entre pares i fills. Els límits del jurament hipocràtic que regeix el codi professional dels metges o el desprestigi de l'autoritat a l'escola hi apareixen també, colateralment. 

No es tracta d'un guió grandiloqüent, pretenciós ni trampós. Gairebé tot allò que és previsible que passi, passa. I és en aquesta escena petita, narrant una situació que ens incomoda, que hi trobo la tesi principal. 

El retrat dels dos  paisatges, el nòrdic i l'africà, arrodoneix l'obra, que em sembla molt allunyada dels deu manaments de Dogme 95, que Susanne Bier va abraçar els primers anys de la seva carrera. Aquest moviment va fer que el món es fixés en un cinema petit, com el danès, que era capaç de qüestionar-ho tot i que ha tingut en Lars Von Trier el seu exponent més reconegut. 

Però no em toca entrar en una anàlisi més pròpia de crítics i cinèfils. La meva intenció és només deixar constància d'una bona experiència que vull compartir i recomanar. "En un mundo mejor" té un parentiu argumental de fons amb altres dues pel·lícules europees -alemanyes- recents, La cinta blanca (Das Weisse Band, 2009) de Michael Haneke i La Ola (Die Welle, 2008) de Dennis Gansel, que també m'han impressionat.

La pròxima recomanació, espero que sigui una comèdia...