A la taula i al tuit, al primer crit

Internet ha democratitzat la gastronomia. I també molts altres àmbits de la vida, però avui escric amb la panxa buida i em vull fixar en l'impacte de la xarxa als fogons. No em refereixo als dels restaurants, però m'hi aturo un moment: els xefs han assumit que la imatge digital del seu establiment és fonamental. Tenen cura de les seves pàgines web i vigilen de prop els directoris -com aquest, aquest altre o aquest - que classifiquen els establiments amb tota mena de detalls d'acord amb criteris geogràfics, de preu, d'ambient o d'estil culinari. Saben que un comentari negatiu a la xarxa d'un client sense resposta pot tenir l'efecte d'un spam incontrolable que s'escampa i  que acabi amb la reputació del restaurant.  Però crec que encara no s'han pres prou seriosament la presència a Twitter. Segur que hi ha exemples que em desmentiran, però costa de trobar-hi cuiners que, a més, en facin un ús amb intenció "professional". Els noms més coneguts de la constel·lació Michelin en són absents. Entre els mediàtics, Sergi Arola l'utilitza per comunicar-se amb els amics, compartir passió barcelonista o fer alguna reflexió en clau gastronòmica. Ada Parellada  hi té un compte, però el fa servir per enllaçar amb el seu bloc o amb publicacions on col·labora.  Carles Gaig és a Twitter, però pràcticament inactiu. D'altres, com  Nando Jubany o Carme Ruscalleda, no els he trobat.

Em pregunto per què, acostant-se l'hora dels àpats, no rebem desenes de piulades de restaurants anunciant el plat o el menú del dia. No se m'acudeix un sistema més directe i barat de promoció, però no sóc capaç de trobar ningú que ho faci. Potser perquè avui la presentació d'un plat és un gènere que oscil·la entre la tesi doctoral i la poesia barroca, i no se sap com fer-li la boca aigua al lector només en 140 caracters. Sí que he trobat en canvi algú que és capaç de tuitejar receptes. És una canadenca, Maureen Evans,  coneguda com @cookbook a Twitter. Acaba de publicar un llibre, Eat-tweet , on en recull més d'un miler. Té mèrit l'esforç que fa, però cal saber traduir el seu estil hiper-comprimit. Així descriu el pa amb tomàquet. 

cookbook Maureen Evans

Pa Amb Tomàquet: Cut,tst 4long slices >dayold baguette. Rub hot+halvd peeld garlc, halvd juicy tom. Top+salt&plenty of olvoil. Srv immed.

i així les croquetes d'espinacs

cookbook Maureen Evans

Croquetes D'Espinacs: Brwn¼c onion&oil; mix thick@med+3T flr/c milk. Blend+c cookdspinach/s+p. Roll20 T balls+btnegg,brdcrmb. Chill,deepfry.

S'estalvien aquest esforç de síntesi els de receptes.cat , que es qualifiquen com "la xarxa social catalana de cuina".  Fan arribar cada dia al timeline unes quantes receptes, però només el nom del plat, que es vincula a la pàgina web.

Però quan parlo de democratització gastronòmica d'Internet em refereixo sobretot a l'enorme tràfic de receptes que omple la xarxa. Només cal donar un cop d'ull a alguns dels llistats de blocs sobre cuina, com aquest o aquest altre per adonar-se que molta gent que mai no s'havia atrevit a escriure una ratlla, i menys encara a publicar-la, ara gestiona el seu bloc de cuina i ha creat la seva pròpia xarxa de lectors, comentaristes i col·laboradors.

En general es tracta de blocs que donen una gran importància a la il·lustració. No és una novetat, que el menjar ha d'entrar pels ulls. Cada cop és més freqüent que la gent, quan menja fora de casa, retrati amb el mòbil el plat que li han servit (de fet, jo mateix il·lustro aquest post amb plats que he tingut a la taula durant aquestes vacances) i, potser abans d'arribar a les postres, ja l'ha tuitejat o n'ha escrit un breu comentari al bloc, incorporant-hi o no la recepta. D'aquests, n'hi ha molts exemples, i generalment amb noms suggerents com La felicitat es menja, o Cuinar per fer feliç... Trobem propostes  sofisticades, com Deliciosa Martha, que evoca una pel·lícula "gastronòmica" de culte i que es recrea -fotos incloses- en l'experiència d'haver menjat al Bulli poc abans del seu tancament. D'altres, molt d'estar per casa, com aquest bloguer de Vitòria  que ha penjat centenars de receptes casolanes per menjar cada dia "a la basca", o sigui, bé.

Però menjar, com tots els plaers viciosos, pot portar-nos pel pedregar. La saviesa popular és plena de faules i contes que deixen els golafres sense mida en situacions molt compromeses... A Internet també hi ha propostes que ens evitaran les ordres imperatives del metge després d'una analítica. Entre elles, mereix una atenció especial Ets el que menges, una revista feta per periodistes, nutricionistes i cuiners, que intenten convèncer-nos que alimentar-nos de manera sana no és incompatible amb el plaer de menjar. És el que persegueix també, sense pretensions, Cuina i Salut, que complementa la gastronomia amb altres ofertes lúdico-saludables, com passejades per descobrir Barcelona.

Vacances per a què?

Mig país ha començat vacances. O vacacions, que el  diccionari català –valencià-balear de l’IEC també recull aquesta paraula. Els romans parlaven de vacatio per referir-se al temps en què es dispensava d’una obligació o es deixava una feina desocupada, en suspens. I feien servir el verb vacare per descriure l'acció de la inacció, o sigui per vagar o vagarejar, dues paraules que quan les pronuncies et fan venir ganes de fer un badall. 

El de fer vacances és un dret recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (article 24) però això no significa que estigui reconegut a tots els estats. En el nostre marc jurídic, la constitució espanyola copia la fórmula de la declaració de l'ONU i parla del "dret a les vacances periòdiques retribuïdes", a l'article 40.2. O sigui, que això ho tenim, i en època de retallades i revisions de conquestes socials és bo deixar clar que hi ha coses que es poden tocar i d'altres que no. 

La qüestió és: què en fem de les vacances. 

Descansar, desconnectar, posar el cos i la ment en posició de baix consum, com un aparell en stand by és una opció. 

Aprofitar per escometre una feina pendent, domèstica o no -pintar el pis, canviar els mobles, acabar de llegir o d'escriure una novel·la, ordenar els llibres, la roba, les idees, les relacions o la vida- n'és una altra.

N'hi ha que opten per canviar les rutines de cada dia per les rutines de la segona residència fins a tornar a sentir ganes de reprendre les de la primera. 

I d'altres decideixen que, de vacances o no,  l'"estrès" és irrenunciable.  Planegen viatges amb intencions ben diverses: culturals, d'aventura, solidaris, esportius, de descoberta natural o humana...

Sigui quin sigui el model, al final de les vacacions podem tornar a la roda amb el sentiment que, malgrat les nostres lloables intencions,  no hem carregat prou les bateries vitals, o bé que anem sobrats de noves energies, i la patacada, en els dos casos, arriba tard o d'hora. 

A casa, des de fa anys les vacances són una oportunitat de descoberta del món, amb la mirada de dues generacions, per intentar entendre'l i explicar-lo millor. Això representa esforç, il·lusió i algunes renúncies. Però comporta sensacions tan intenses que el calendari laboral o acadèmic es converteix en  el període que hi ha entre agost i agost.