Les vacances pagades, en perill?

Agost

Un familiar meu, observador exigent i crític de les polítiques econòmiques i socials que s'estan imposant els últims temps, vaticinava fa uns dies que potser ens haurem d'anar acomiadant del concepte de "vacances pagades". Que de la mateixa manera que hem assistit a la posada en qüestió d'algunes realitats que semblaven intocables -els salaris sempre pugen, els funcionaris tenen feina per sempre, la sanitat és gratuïta perquè ja la paguem via impostos, l'estat no pot fer fallida...- un dia pot començar a fer forat la idea que les empreses no tenen perquè pagar el sou dels treballadors durant el seu "improductiu" període de descans. I si això s'acaba convertint en un diktat de rescatadors, siguin els que siguin, la idea pot esdevenir alguna cosa molt més corpòria i inquietant. 

Vaig voler rebatre el seu pessimisme amb l'argument que fer vacances retribuïdes és un dret que no es pot tocar així com així. Vaig recordar algunes dades que vaig consultar fa un any. L'Estatut dels Treballadors deixa clar, a l'article 39, que les vacances no es poden substituir per una compensació econòmica i que no poden tenir una duranda inferior a trenta dies. A més, la Constitució Espanyola, a l'article 40.2, consagra el "dret a vacances periòdiques retribuïdes". El meu parent, no sense raó, em va dedicar una mirada silenciosa i irònica sobre la "dificultat" de reformar lleis com aquestes: un altre dogma de fe del sistema que també s'ha fet miques des que va començar la crisi. Quan han convingut reformes exprés s'ha trobat la manera de fer-les, sense gaire miraments.

Sempre ens quedarà invocar la Declaració Universal dels Drets Humans, que proclama, a l'article 24, que "tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades". És clar que la Declaració no és una llei, no obliga. Té el valor que té, simbòlic i moral, com un catàleg de bones intencions. Però hi ha preceptes que fins  tot els estats formalment més democràtics vulneren. Als Estats Units, per exemple, aquest dret no està reconegut i no hi ha una legislació que asseguri un període de vacances als treballadors.

Dies de vacances pagades previstos per la llei a Europa (2011). Font: Eironline

A la Unió Europea, en canvi, segons un estudi que acaba de publicar Eironline (European Industrial Relations Observatory On-line) tots els països preveuen vacances pagades pels treballadors, que oscil·len entre els 20 dies dels estats de l'antic bloc de l'Est i els 30 de Dinamarca o França. En alguns casos, com Alemanya, la llei només obliga a pagar 20 dies, però els pactes socials els fan arribar  a 30. Espanya figura a la banda baixa -22 dies- però amb el major nombre de festius intersetmanals de tota la Unió: 14 dies.

És clar que el marc nord-americà de relacions laborals és molt diferent de l'europeu. La manera d'entendre i d'aplicar l'estat del benestar, també. Per això sembla impossible que es pugui importar aquest model. Però la paraula "impossible" està massa devaluada per assegurar que aquí mai es produirà un retrocés com aquest. Sobre el paper, aquesta hauria de ser una d'aquelles línies vermelles que no es poden traspassar sense generar una profunda convulsió social. Tot i així, no és difícil trobar ja a la xarxa un cert debat sobre la qüestió, que fins i tot pot haver estat damunt la taula d'algun ministre, dissenyant retallades futures.

S'acaba l'agost, el mes vacacional per antonomàsia. Som molts els que, aquests dies, tenim la sort de reincorporar-nos a la feina. I em sembla oportú dedicar un minut a pensar que les vacances són un bé massa valuós, necessari, vital, i ara també fràgil, perquè, mirant enrere, les sentim com una avorrida pèrdua de temps.

Explicar què va passar. Bòsnia i Hercegovina

Al mercat de la fruita de Sarajevo hi ha un memorial, fet de vidre, roig viu, amb els noms de les 68 víctimes mortals de la granada que els serbis van llançar des d'un dels turons que envolten la ciutat el 5 de febrer de 1994.  Entre els noms hi ha el de Jadranka Minic, germana de Slobodan (Boban) Minic, periodista de Ràdio Sarajevo, que va mantenir-se fidel a la cita amb els oients mentre la ciutat es dessagnava en un setge que va durar tres anys. Minic, que després es va establir amb la seva família a Catalunya -viu a L'Escala-, ha rememorat aquells fets a "Bienvenido a Sarajevo, hermano", que ha publicat coincidint amb el vintè aniversari de la guerra. A la seva manera, Minic compleix així l'exhortació que hi ha també inscrit al memorial del mercat: "no deixeu d'explicar a la gent què va passar a Sarajevo". 

 

El recordatori de les víctimes de la massacre de Srebrenica adquireix una dimensió monumental. Una enorme extensió, a tocar de Potocari, amb milers de tombes amb les restes dels homes que van morir en aquella operació que ha estat titllada com la pitjor matança a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. A l'antiga fàbrica de bateries d'alumini que va fer de base de les forces de l'ONU i on es van amuntegar milers de musulmans, fugint de l'ofensiva de les tropes serbobosnianes de Ratko  Mladic, els visitants poden veure un documental on es reconstrueixen els fets d'aquell 11 de juliol de 1995. Azir, que en aquells moments tenia tretze anys, va aconseguir sobreviure. Ha estudiat història i fa de guia "per explicar a la gent què va passar a Srebrenica".

A Tuzla,  unes desenes de quilòmetres al nordoest de Srebrenica, hi ha la seu de la ICMP, International Commision on Missing Persons. Identifiquen, amb l'ajuda de l'ADN, les restes que s'han recuperat de les fosses on es van enterrar les víctimes de Srebrenica. Els ossos i la roba o altres objectes es conserven en una gran nau, amb bosses classificades en lleixes, a l'espera de la prova que restitueixi el nom de persona a les restes. Una fortor desagradable ho omple tot. Cada 11 de juliol es fan enterraments massius dels cossos identificats durant l'any. La feina feta és important -hi ha més de 6000 enterrats sobre una xifra estimada de víctimes de més de 8000- però potser no hi seran a temps d'acabar-la, perquè el 2013 caduca el compromís dels països donants per finançar el projecte.

La difusió de les imatges de la destrossa al mercat de Sarajevo va precipitar l'ultimàtum de la comunitat internacional a les forces serbobosnianes i  l'exèrcit iugoslau i va representar el principi de la fi  del setge de la ciutat.

I no va ser fins que el món va esmorzar, dinar i sopar amb la neteja ètnica practicada a Srebrenica que no es va donar llum verda a la intervenció internacional més decidida, que va decantar la confrontació i va abocar als acords de Dayton.

Per això és tan important explicar què va passar, buscant la màxima veritat, que mai serà tota, davant els negacionistes que, com sempre (igual que amb l'Holocaust, o el genocidi armeni, o les Torres Bessones) denuncien conspiracions i diuen que no n'hi ha per tant. 

A Bòsnia i Hercegovina hi va haver una generació que, després de conviure tota la vida, va decidir matar-se. I res no fa pensar que els seus fills no tornin a fer-ho d'aquí a pocs anys. Els nois i noies que són segregats a l'escola sèrbia, musulmana o croata, que escolten un relat de la història amb bons i dolents diferents, que viuen en un país bloquejat per una arquitectura institucional i política inviable, que veuen enfonsar-se el transatlàntic d'Europa sense ni tan sols haver-s'hi pogut acostar, buscaran la sortida en l'afirmació de la pròpia identitat -que aquí és la religió- contra la del veí.

No n'he tornat gaire optimista, però el viatge a Bòsnia m'ha fascinat. La bellesa del país, el seu patrimoni cultural, la seva història torturada -quina esgarrifança, ser a la cantonada de Sarajevo on Gavrilo Princip va atemptar contra l'arxiduc Francesc Ferran desencadenant la Primera Guerra Mundial- i la cordialitat dels seus habitants són la millor carta de presentació. Ja sé que cada any em passa el mateix. Torno de les vacances captivat pel país que hem visitat, militant del poble que ens ha acollit i volent compartir alguna de les experiències i coneixements que el viatge ens ha proporcionat. Enguany, a més, he tornat compartint el neguit de Boban i d'Azir, que cal explicar per no oblidar, i esperar que la justícia s'imposi.

(I que caigui sobre Ratko Mladic, jutjat a La Haia, com explicava fa uns mesos en aquest post carregat d'enllaços audiovisuals que ara encara em semblen més imprescindibles)