Temps de canvis

Ara que he sabut que deixaré d'editar el Telenotícies de Cap de Setmana el gener que ve, em sembla que potser hauré de canviar el nom d'aquest blog...

Quan se n'han assabentat dels canvis, uns estudiants que em van fer un dia una entrevista l'han refrescat i tornat a tuitejar. I trobo que hi dic algunes coses que ara vénen al cas, encara que els motius del relleu no són ni personals ni familiars.

Tant de bo que la nova etapa sigui tan enriquidora com la que ara s'acaba.  

http://entrelliigams.wix.com/inici#!entrevista-a-joan-carles-peris/c194k

Manuel Vázquez Montalbán, i una "estranya amistat"

El desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán ha estat un pretext perfecte per tornar a parlar de l'escriptor, periodista, poeta, militant, gastrònom, culé, savi... Entre "home del Renaixement" i "enciclopedista", no s'acabaven de posar d'acord per definir-lo la seva dona Anna Sallés i la seva amiga Maruja Torres, en un col·loqui a la Filmoteca, previ al congrés sobre MVM que es fa aquests dies a Barcelona.  Daniel Vázquez Sallés, ha publicat "Recuerdos sin retorno", la memòria de l'experiència del fill, i també han vist la llum "Vázquez Montalbán, una biografia revisada" i "El ruido y la furia", un recull d'entrevistes a càrrec de José Colmeiro. A més, s'ha fet una edició integral de totes les històries de Pepe Carvalho.

Foto de Maria Espeus (1997)

Personalment, quan vaig saber que Manuel Vázquez Montalbán s'havia mort a l'aeroport de Bangkok, d'un infart, vaig recordar de seguida el meu pare, mort, uns anys abans, per la mateixa causa. I vaig pensar que aquella tràgica coincidència afegia un detall més a la relació subtil que tots dos havien mantingut. Vaig explicar-la llavors en un article al diari de la meva ciutat, el Diari de Terrassa. N'he recuperat el retall aquests dies, i em ve de gust que en quedi constància també aquí.

La Plaça del Padró, entre els carrers Hospital i Carme

Tots dos eren fills del Raval. El meu pare era set anys més gran. Van coincidir a la parròquia del Carme, tocant a la plaça del Padró. L'Església, més o menys nacional-catòlica, era l'únic aixopluc tolerat de l'associacionisme juvenil, a través d'Acció Catòlica, fora del falangista Frente de Juventudes. Entre partides de ping pong, passejades i converses, el meu pare es va adonar aviat que aquell noi tenia una intel·ligència fora del comú, ho llegia tot i s'interessava per aspectes i autors incòmodes en aquells primers cinquantes. Més tard, el meu pare va marxar del barri i de Catalunya, i el Manolo va militar en els clandestins FELIPE i PSUC.

Mai més no es van tornar a veure, però aquella relació jove, quasi adolescent, va deixar, curiosament, una petja perpètua. El meu pare, des de les seves pròpies conviccions, en seguia els articles i en comprava els llibres. Començant per aquell "Informe sobre la información" (1963), que esdevindria obra de referència per a molts periodistes, i per aquell "Yo maté a Kennedy" (1972) amb el primer Pepe Carvalho. Indirectament i ocasionalment, sabien l'un de l'altre. Hi havia senyals esporàdics, missatges, petites fites que marcaven la continuïtat d'una vella sintonia personal.  

El meu pare va apreciar molt veure el seu nom entre les persones que el protagonista de "El pianista"(1985) volia que l'acompanyessin en el concert més important de la seva carrera: 

"... un Palau de la Música enteramente para él y en las hipotéticas primeras filas todos aquellos a los que él deseaba como testigos de un exito sólo calificable de indescriptible. Allí, en primera fila, sus padres, Gerhard, Viñes, sus maestros, Mompou, la señora Perla ¿por qué la señora Perla?, tal vez porque era la clienta que más havía insistido cerca de su madre para que le dejara ser músico, Juanito Farré, Vidal, Sebastián Casas, Rafael Peris, Maresma, Miguel Ruiz, la señorita Carmela, los señores Migueloa, todos aquellos rostros en los que alguna vez vio cariño y confianza hacia él..."

Jo me'l vaig trobar quan vivia a Madrid. Ell participava en un acte públic i em vaig presentar. De seguida em va dir, sense que jo li demanés, que la seva relació amb el meu pare, que ja havia mort, havia estat especial, però no va avançar més per descriure-la. Em va semblar que el seu caràcter introvertit, no sé si tímid, li impedia anar més enllà en l'expressió de les emocions.

Encara ens vam veure altres vegades. Jo vivia a tocar del Retiro, i ell no faltava, cada any, a la Feria del Libro. Mentre firmava llibres, ens saludàvem i comentàvem alguna qüestió de l'actualitat.

L'any 2002, la meva mare va rebre un exemplar de la seva novel·la "Erec y Enide", amb una dedicatòria manuscrita:

"en memoria de mi extraña amistad con Rafael Peris"

La dedicatòria a "l'estranya amistat"

A "Erec y Enide", l'última obra publicada en vida, Vázquez Montalbán s'autorretrata com un professor especialista en literatura medieval que aconsegueix els màxims èxits i reconeixements professionals. Però la seva preocupació, arribant a la vellesa, és la de recuperar, reconèixer i valorar les relacions amb les persones més pròximes. A l'última plana, alça la copa d'Armagnac, al final d'un dinar familiar de Nadal, amb sopa de galets, carn d'olla i torrons, i diu: 

"Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista, desde una reconocida dificultad para decir con naturalidad: yo os amo".

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.