Judici als genocides cambodjans. El "club de fans" de Pol Pot

A Phnom Penh ha començat el judici contra Noun Chea, de 84 anys, que va ser el número dos del règim de Pol Pot. Entre 1975 i 1979, els khmers roigs van eliminar físicament 1.700.000 cambodjans, la quarta part del país. És el segon dels cinc responsables vius d'aquell malson que s'asseurà al banc dels acusats. El primer, ja condemnat a 35 anys -en complirà 19-, és Kaing Guek Eav, conegut com Camarada Duch. Dirigia Tuol Sleng, un institut d'ensenyament mitjà reciclat com a centre de tortures renomenat S-21, al centre de la capital. S'hi van assassinar 14.000 persones.

Moltes d'elles encara claven les mirades en les dels visitants que actualment s'acosten al que va ser, en un passat gens llunyà, fàbrica de l'horror i que avui és un museu de la memòria.

Aquella galeria de rostres de nens, homes i dones perplexos m'impressionà més que el maquinari de la tortura que s'hi conserva: els somiers metàl·lics on s'aplicaven electrodes, instruments per arrencar les ungles, esquinçar la pell i desencaixar els ossos... els executors solien ser adolescents de 13 a 15 anys.

Pol Pot va fonamentar el deliri de la seva  Kamputxea Democràtica en els més joves, mentalitats no contaminades, "papers en blanc" com diu Denise Affonço, una supervivent del genocidi, al seu llibre "El infierno de los jemeres rojos" . Hi explica els manaments d'Angkar (la cúpula del  Partit), com les obligacions de dir la veritat i obeir en qualsevol circumstància, o les prohibicions d'expressar sentiments, d'enyorar el passat o de queixar-se. També es prohibia explícitament pegar els nens "perquè són els nens d'Angkar i seran educats per Angkar". A les dones se'ls tallaven les ungles i els cabells i eren obligades a tenyir-se tota la roba de negre. No estava permès anar calçat ni seure en una cadira amb les cames creuades "perquè és un signe extern del capitalisme". Els dies festius i el comerç quedaven abolits. I saber algun idioma, portar ulleres, o haver fet estudis de qualsevol tipus equivalia a una condemna a mort. 

Denise Affonço va ser entrevistada al programa Millenium  i es queixava de la ceguesa extrema del món davant el règim de Pol Pot durant trenta anys. No perdona a l'esquerra occidental no haver mogut ni un dit fins després del final de la guerra freda i ara assisteix als judicis en curs amb la sensació que les condemnes no satisfaran ningú. 

A Tuol Sleng hi ha unes sales dedicades al testimoni dels membres d'una delegació sueca que van visitar Cambodja el 1978. Lliurats ideològicament a l'experiència dels khmers van ser passejats per tot el país i fins i tot van tenir el privilegi insòlit de sopar amb l'hermètic Pol Pot. Van tornar a casa encara més convençuts de les bondats del model khmer, que veien com la superació de la dialèctica capitalista-soviètica. No tenien objecció, per exemple, a l'evacuació forçosa de les ciutats perquè tota la població es dediqués a conreuar arròs, bona part del qual es destinava a l'exportació mentre els cambodjans morien de gana. Més tard en renegarien, i avui una exposició a l'epicentre del terror deixa constància del seu penediment inútil. A Suècia, també hi ha exposicions i llibres que recorden aquell episodi.

Aquells suecs no eren una excepció, certament. El gauchisme europeu i americà estava captivat per l'emergència d'un nou model que "millorava" fins i tot el maoisme clàssic. Un dia s'hauria de fer una recerca d'articles de l'època laudatoris amb l'experiència de Kamputxea Democràtica, per donar l'opció als seus autors, tants anys després, de passar la sana vergonya de rectificar, com ho van fer els membres de l'Associació d'Amistat Suècia Kamputxea.

(una recomanació al marge per acostar-se al drama cambodjà: revisar una gran pel·lícula: The Killing Fields (1984) de Roland Joffé)

Comptar manifestants, l'eterna assignatura pendent

És una vella preocupació que em retorna cada vegada que he d'informar sobre una manifestació. Acabem de viure el 19-J, en què el moviment dels indignats ha aconseguit una mobilització al carrer que mereix diversos qualificatius, tots ells força indiscutibles: pacífica, apartidista, reivindicativa, plural... Però ja no és tan fàcil posar-se d'acord respecte a la dimensió de la protesta. O sigui, respecte al nombre de manifestants. De la manifestació de Barcelona n'han quedat tres xifres: 50.000, que deia Interior, 70.000 segons la guàrdia urbana i 260.000 segons "els convocants".

Els analistes valoren la notícia a partir de la xifra. Prenen la que els convé més per reforçar el seu discurs preconcebut. A les portades de l'endemà,  la tria i "utilització" de les imatges tenen el valor d'un editorial.

Però el nombre hauria de ser un, i només un. El mateix per a tothom. Sempre m'he resistit, encara que al final no m'ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa... però mai tindrà la força d'un dígit amb una bona cua de zeros. 

Les "bones" causes no justifiquen inflar les xifres

Fa més de set anys, el 26 de març de 2004, vaig publicar al diari El Punt un article en què ja reflexionava sobre el malestar professional provocat per la manca d'un "comptamanifestants" reconegut per tothom. Feia molt pocs dies de les grans manifestacions de condemna dels atemptats de l'11-M. Es va arribar a publicar que s'havien manifestat 11 milions de persones a tot l'estat, i un milió i mig a Catalunya. És a dir, en aquell moment, un de cada quatre catalans o espanyols. I jo convidava els lectors a fer la llista dels seus coneguts, familiars i veïns i comprovessin si la quarta part s'havien manifestat. Afegia que aquest tipus d'exageracions animades per causes que susciten un ampli consens té un "pecat original" en l'11 de setembre del 1977, quan tots vam convenir que hi havia un milió de persones al passeig de Gràcia demanant l'Estatut. Des de llavors, el referent dels sis zeros s'ha repetit "a fi de bé" quan hem condemnat els assassinats de Miguel Àngel Blanco i Ernest Lluch, o quan el clam del "No a la Guerra" va ressonar més a Barcelona que a cap altra ciutat del món.

Cal una eina compartida per tothom

Avui vull reiterar la proposta que feia en aquell article. Posem el comptador a zero de les xifres -inflades o no- del passat, i prenem la iniciativa per evitar mentir a consciència. Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d'universitats on s'ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l'ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d'acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics? Estic segur que la tecnologia, avui, permet fer-ho amb un cost mínim en relació a l'eficàcia sociològica i periodística que representaria. Continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant.  

L'alcalde terminal

Fa uns dies em vaig trobar un alcalde caminant sol, per un carrer cèntric de la seva ciutat. De tant en tant, algú l'aturava per parlar amb ell, amb una actitud pròxima al condol. Aquell alcalde, que ho era des de feia més d'una dècada, havia perdut les eleccions, i comptava els dies, les hores, que li restaven per fer el relleu amb el seu rival polític. No me'n vaig saber estar, i vaig anar a saludar-lo.  "No ho entenc", arrencà quasi sense pregunta, amb un fil de veu, "nosaltres hem transformat aquesta ciutat, que ara fa goig i és un bon lloc per viure i per treballar". No sabria dir si se sentia més decebut o traït per la gent, per la seva gent. "De fet, nosaltres hem retrocedit molt poc, però els nostres possibles socis s'han enfonsat, i ja no hi ha res a fer". Vaig apuntar que potser ell no n'era el responsable, que el vot municipal no està lliure del corrent polític general, i que el model de ciutat no li havia discutit ni la mateixa oposició... "sí, però nosaltres sempre havíem governat aquí, i ja n'hi ha que diuen que sóc jo qui els ha portat a la  derrota..."

L'alcalde terminal va dir alguna cosa sobre tornar a la seva professió i va continuar carrer amunt, aturant-se encara de tant en tant, per rebre un cop a l'espatlla que encara li augmentava la sensació de viure una desgràcia.

Quan diuen que la política local és diferent, es deuen referir a això. No he vist cap president de govern, ni d'aquí ni espanyol -i n'he vist uns quants- amb aquesta actitud de pèrdua personal després d'una desfeta electoral. Al contrari, en general sembla que s'hagin tret un gran pes del damunt. Però els alcaldes acostumen a viure al carrer i a conèixer les cares i les veus. I poden arribar a perdre la perspectiva temporal de la seva responsabilitat, que assumeixen com una obligació personal. I quan la democràcia, capriciosa, parla, tot se'ls ensorra.

Aquest matí es constitueixen els nous ajuntaments. Al migdia molts alcaldes hauran cedit la vara i encara no se'n sabran avenir.

Semprún, Auschwitz i l'origen de la Unió Europea

Quan Jorge Semprún -una figura intel·lectual i política que arrela en la seva condició de supervivent del camp nazi de Buchenwald- vivia les seves últimes hores, jo escrivia un parell de tweets sobre la impressió que m'enduia de la meva segona visita a Auschwitz. La primera, fa vuit anys, amb un grup de periodistes, en ple hivern i quasi sols, va ser tan colpidora que algun dels meus companys no va contenir les llàgrimes. Aquesta segona vegada, enmig de grups de totes les edats, procedències i condicions, el marge per a les emocions era molt menor, i em vaig preguntar en veu alta si entre els visitants hi havia més morbositat o consciència. Em movia en una certa contradicció, perquè si per una banda penso que la visita a Auschwitz-Birkenau és quasi una obligació humana i democràtica, per l'altra em feia la impressió que la massificació pot derivar ràpidament en banalització i en la conversió en un parc temàtic del terror nazi.

El meu intent de reflexió pública va tenir continuïtat amb un grapat de tweets de seguidors que hi deien la seva. N'hi havia que creien que, malgrat tot, la gent que visita Auschwitz no ho fa amb l'actitud de qui assisteix a un espectacle, sinó de qui compleix amb un dictat de la pròpia consciència. Un d'aquests comentaris lligava aquestes reflexions, precisament, amb Jorge Semprun. Me'l feia Natàlia Molero, que recordava que, en una ocasió, l'escriptor li va dir que "la veritable Unió Europea va néixer a les latrines de Buchenwald i d'Auschwitz", una idea que Semprún va repetir en diverses ocasions.  Assegurava que era l'únic lloc on els guardians nazis no s'atrevien a entrar per por d'emmalaltir i on encara es podia conversar, conspirar o parlar de política sense temor de ser denunciat.

Gràcies també a Twitter, mentre esperava a la sala d'embarcament de l'aeroport de Cracòvia, em vaig assabentar de la mort de Semprún, abans que es publiqués la notícia a cap diari. De seguida vaig recuperar la seva frase -el controvertit Semprún va ser un home d'idees, però també de frases- i vaig decidir que li dedicaria un comentari, aquest, de més de 140 caràcters, acompanyat per la foto que acabava de fer, precisament, de les latrines d'Auschwitz-Birkenau.