Translate

dimecres, 15 de maig del 2013

Memorial Candel. Una ocasió per reconèixer TV3

 
La Fundació Francesc Candel ha concedit els premis Memorial Paco Candel 2012 a la Fundació Carulla , en la seva dimensió cultural, per l'extensa tasca de mecenatge en camps molt diversos. En l'apartat social, s'ha reconegut la feina de Coop57 una sòlida cooperativa de serveis financers destinats a fer possible projectes de caràcter social. I pel que fa a comunicació, La Fundació Candel, que presideix Pere Baltà, ha tingut l'amabilitat de premiar-me, com a editor del Telenotícies Cap de Setmana, per l'esforç que fem d'informar sobre les activitats del món associatiu del país, i, especialment, de les expressions de la cultura popular i tradicional. 
El lliurament dels guardons -una escultura de Ferran Soriano i una litografia de Joan Pere Viladecans, patrons de la fundació- es va fer a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en un acte presidit per la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Vaig agrair la concessió del premi, i vaig aprofitar per destacar la importància del paper de TV3 i la preocupació pel moment delicat que passem. Si fa no fa, ho vaig fer amb aquestes paraules.


"Agraeixo a la Fundació Francesc Candel que s'hagi fixat en la nostra feina els caps de setmana. És un premi que em fa una il·lusió especial, perquè no n’havia rebut ni buscat mai cap, i perquè ve d’un patronat on hi ha persones que admiro, respecto i fins i tot estimo. I en alguns casos, les tres coses alhora.

Abans que naixés TV3, José María Calviño, que era el director general de RTVE va dir que aquell "tercer canal" havia de ser una televisió antropològica. El president Pujol, molts anys abans del "Qui s'han cregut que som, nosaltres?!" li va contestar amb contundència que aquella no havia de ser “una televisió localista, pobra, folclórica, de porró... sinó que havia de ser una televisió absolutament normal en la seva programació, amb una producció universal i exportable”.

És veritat que, per aquelles coses que té la llei del pèndol, algú es va prendre les paraules del president Pujol per l’extrem, i, fruit d’un cosmopolitisme mal entès, de vegades es van menystenir les expressions de la cultura popular, fins a fer-les quasi invisibles. I la invisibilitat mediàtica, en la nostra societat, equival a una condemna a la irrellevància, i, a mig termini, a la desaparició.

Estic convençut que “la televisió normal amb una programació universal” que deia el president Pujol vol dir una televisió que no amaga la seva identitat , i per això quan vaig arribar al tncs em vaig plantejar que la cultura popular i tradicional havia de tenir-hi una presència. Insuficient, segurament, per als militants més actius de la causa -que avui es deuen fer creus per la concessió d'aquest premi- però fer escaletes de telenotícies és un joc d’equilibris molt complicat que no deixen del tot satisfet ningú, ni a aquell que en té la responsabilitat.

Però tot i així el resultat ha estat que, de tant en tant o amb regularitat, hi apareixen festes i mercats tradicionals que mobilitzen milers de persones i milions d’euros; el món casteller, amb connexions en directe amb les principals cites del seu calendari, les grans convocatòries sardanistes, els falcons, els gegants, les festes del foc, els festivals de teatre, les trobades gastronòmiques, les passions, els pessebres vivents, els pastorets, els moros i cristians, les falles, els polèmics correbous… ens hi hem acostat, per mostrar-ho, però també per, de tant en tant, explicar més en profunditat què hi ha al darrera, quines polèmiques amaga, d’on vénen i cap on van. I fins i tot quin valor tenen com a porta d'entrada pels "altres catalans" d'avui, tan diferents dels que va retratar Paco Candel. Ara mateix hi ha un equip, el que formen Núria Bacardit i Glòria Boquizo, que va a buscar-ne el detall i ens propociona unes peces que només podem veure a TV3.

Tot això ho fem amb la vocació d’arribar a tot el territori, de ser presents a tot arreu. I això també ens fa únics, també forma part del model de TV3, i és un dels factors que ens ha de fer no només necessaris, sinó també imprescindibles, a ulls de la població. Hem de defensar amb passió i amb professionalitat aquest patrimoni, el de ser imprescindibles. I ho hem de fer en uns temps difícils, en què no ens escapem, al contrari, del patiment de tothom. Estem retallats, com gairebé tothom al nostre país. I sabem que ho estarem més. Ara, la nostra obsessió és fer més amb menys, esforçar-nos més per continuar fent una televisió imprescindible, amb l’esperança que, al final, ens continuem reconeixent -nosaltres i l'audiència- com el model TV3, universal i normal.

I aquesta és l’actitud que jo em trobo, entre els companys, cada dia que vaig a treballar. Començant pel meu equip més directe del cap de setmana -l'Agnès Marquès, Pilar Garcia, Ibana Piñero, David Izquierdo, Ignasi Farinyes i el seu equip de realització, els companys de producció Iñaki Garrido i Núria Balaguer- i continuant per tota la redacció. Aquest premi és també seu. És sobretot seu. I ha de ser també del director, i del cap d’informatius, a qui agraeixo avui la seva presència aquí, i dels seus predecessors en els càrrecs, amb qui ens fem i ens hem fet confiança mútua durant aquests anys.

Aquests dies en què ens diem mútuament, Tv3 i els ciutadans que ens paguen i a qui servim, “jo estimo tv3”, “tinc ganes de veure’t” i “ets part de la meva vida”, tenim un desafiament comú: aconseguir que Tv3 continui sent un servei públic, valorat i rigorós, al servei de la llengua i de la cultura, pròxim i universal, plural i, si pot ser, líder. Gràcies"


dijous, 9 de maig del 2013

Rodríguez, "Sugar Man", periodisme per a una bona història



"Searching for Sugar Man",  m'ha fet sentir feliç d'haver pagat l'entrada al cinema per decisió pròpia, no perquè m'hi hagi arrossegat cap campanya de promoció o de comentaris insistents de mediàtics, amics o companys. La pel.lícula, dirigida pel suec Malik Benjelloul, multiguardonada, inclòs l'Òscar al millor documental, sobreviu a la cartellera, esdevenint de mica en mica una producció de culte.
No conec gaire gent que l'hagi vist. I, entre els que ho han fet, no m'he trobat ningú que no li hagi agradat. Segurament, per motius ben diferents. Per la música, per la història, per la idea... A mi m'agrada, sobretot, perquè el que el relat és, al capdavall, un exercici d'investigació periodística, fet sense pretensions grandiloqüents. 

"Searching for Sugar Man" és la història de la redescoberta d'un home, anomenat Rodríguez, que cantava als bars de la industrial Detroit als últims seixanta. Va arribar a enregistrar un parell de discos -"Cold fact" (1970) i "Coming from reality" (1971)- que van passar sense pena ni glòria, i van caure en l'oblit. Rodríguez no era ni blanc anglosaxó ni negre, sinó fill de mexicà, i això no el va ajudar a triomfar en el món de la música. La seva vida s'orientaria lluny del camp artístic, cap a treballs de poca qualificació en el ram de la construcció, i a un cert compromís social i polític que el va portar a ser candidat municipal. 

De la seva efímera carrera musical no se n'hauria sabut mai més res si les seves cançons, amb lletres amb forta càrrega social i de protesta generacional, no haguessin arribat a l'hermètica República Sudafricana dels temps més durs de l'apartheid. Ho van fer -insinua la pel.lícula-  en forma de LP dins la motxilla d'algun jove turista procedent dels Estats Units. Com un fenomen viral, molt abans de l'època d'internet, la música de Rodríguez va anar escampant-se de boca a orella, de recomanació en recomanació, de còpia en còpia i potser en veu baixa, perquè les autoritats sudafricanes no van trigar a  incloure en la llista de l'estricta censura aquelles peces, per subversives i amorals. Les emissores convencionals no les programaven, per no arriscar-se a severes sancions. I la llegenda del cantant, que ningú no coneixia, es feia més i més gran, fins la culminació d'un suposat suïcidi a l'escenari, en plena actuació, disparant-se un tret, deien uns, o calant-se foc, asseguraven d'altres.  


Als anys noranta, ja en una Sudàfrica normalitzada, Stephen Segerman es va preguntar per la vida d'aquell ídol de la seva generació, i va començar a buscar-ne les traces. L'emoció pel descobriment que no havia mort i pels detalls de la seva peripècia vital omplen d'humanitat el documental. L'espectador, que semblava resignat a seguir la història d'un personatge atrapat en mitja dotzena de fotografies en blanc i negre, comparteix l'espurna als ulls dels narradors quan aquestes es materialitzen en un home de més de setanta anys, amb un magnetisme personal indiscutible, que viu en la mateixa casa de sempre, al Detroit gris i decadent, en unes condicions pròximes a la pobresa. Els guanys pels seus èxits a Sudàfrica durant els setanta mai no van arribar a les seves mans. I, quan hi va anar a actuar, anys més tard, descobert ja el misteri, va donar els ingressos a causes benèfiques. 


M'ha faltat temps, en sortir del cinema, per buscar les peces que acabava d'escoltar, i comprovar si eren tan bones com m'havien semblat. I a la xarxa hi he trobat, a més d'algunes entrevistes i actuacions, el trailer de la pel·lícula i la banda sonora completa i m'he refermat en la primera impressió. 

Sixto Rodríguez actuarà en el pròxim Primavera Sound a Barcelona, el 26 de maig, en una gira internacional muntada a cavall de l'èxit del documental. Serà una ocasió que no desaprofitaran, segur, el grapat de milers de feliços, com jo, d'haver pagat els set o vuit euros d'entrada del cinema.