Translate

dijous, 30 de desembre del 2010

Defensa de la Garrotxa



La plaça de Sant Privat és un tresor recòndit. Amagada per un accés de llambordes polides, sota una arcada centenària, cal saber que hi és, que existeix, per arribar-hi. L'església, d'origen romànic, gran, potser massa gran, omple la primera mirada. Al seu costat, aquella visió  dels nínxols com cel·les d'un gran rusc tètric i blanc. La resta, un cèrcol de cases de pedra fosca. Mai no hi he vist ningú, ni als portals, ni als balcons florits, ni tan sols a la petita botiga d'embotit artesanal, indici que sí, que els diumenges fatals, excursionistes organitzats profanen aquest espai silenciós i únic. Però jo sempre l'he vist buit, sense més brogit que la veu de la història, a les llindes esculpides, damunt les portes. 
La plaça de Sant Privat és un moment en suspensió... 

De Sant Privat en surt una petita carretera. Al final de l'asfalt s'enfilen els camins cap al salt de Sallent, la gran cascada intermitent que s'estimba sobre un mar vegetal. A l'hivern es glaça. El sol no té ni temps de tocar-la. Però quan fa una mica menys de fred, el gel penjat al buit s'esquerda i cau a trossos, i l'estrèpit fa tremolar la vall, i et dius quina sort de veure-ho. 










divendres, 17 de desembre del 2010

Al flamenc sense prejudicis



Explica Miguel Poveda als ignorants de la platea com jo, en ple concert, que la cançó "Ojos verdes", un dels clàssics més clàssics del flamenc, la va compondre Rafael de León a Barcelona, després d' escoltar Miguel de Molina en un teatre de la Rambla, i al costat de Federico García Lorca.
Hi ha una veta catalana del flamenc. Escampada entre els gitanos de Gràcia, de Sants o de la Barceloneta. Amb alguns noms culminants com Antonio Flores, el Pescaílla, o Carmen Amaya, prodigi natural sorgit del Somorrostro, un enclau desaparegut arran de mar que aviat tornarà a la memòria dels barcelonins per la via del reconeixement oficial.
De les figures actuals, els que no hi entenem en coneixem -a tot estirar- dos noms: 
Mayte Martín, una veu inigualable, un sentiment que arriba al fons i que,  a banda dels pals clàssics, ha tornat a posar el bolero en boca dels joves. La vaig entrevistar el 1987, quan emergia, després de brillar al festival de cante de las minas de La Unión   (Múrcia) com una rara avis  entre el flamenquisme ortodox i lluitava perquè la seva condició de catalana no fos una limitació.  
I Miguel Poveda, que també va impressionar al festival de las Minas de la Unión, força anys després. Ell fusiona el flamenc amb ressonàncies de jazz,  amb cançó, amb peces tradicionals com el Cant dels Ocells. Barceloní, 33 anys, criat a Badalona. Des del 2003 viu a Sevilla, immers en un context més propici al flamenc com a expressió cultural.
Havia vist actuar Mayte Martín. I ara he vist Miguel Poveda. Tant un com l'altra emocionen. Fins i tot a gent com jo, que sempre que sento algú arrencar-se per bulerías tendeixo a arrencar-me per zaping.... Poveda té una veu penetrant com la fulla d'una navalla. S'acompanya d'uns músics excepcionals, començant per Joan Albert Amargós al piano i acabant per Chicuelo a la guitarra.
A molts potser els costarà, però caldria extirpar el refús atàvic a una expressió musical i cultural que també conforma la nostra identitat.




dimecres, 1 de desembre del 2010

Twitter, eina de periodistes


Sóc un nouvingut –fa un parell de mesos- a Twitter. Amb aquesta curta experiència, ja comparteixo amb Vicent Partal, que en això hi toca molt, que aquest és un instrument que “canvia la professió del periodisme”.
Deixo de banda l’anomenat “periodisme ciutadà” , extensament glossat, amb tota la raó, per estudiosos, gurús i profetes de la societat 2.0, i només em fixo en el seguiment que he fet del procés electoral del 28-N a la xarxa, i de l’ús que n’han fet els periodistes.
Amb aquest exercici  n'he tingut prou per comprovar que, avui, Twitter supera en immediatesa tots els mitjans de comunicació tradicionals. Només per això ja seria una revolució per al  periodisme. M’he assabentat de les declaracions dels líders molt abans de sentir-les als butlletins o als espais informatius de la ràdio i la televisió.  Autèntiques twitter-transmissions m’han permès seguir les idees principals de mitings i debats. He vist arribar a TV3 quasi en directe els líders dels partits parlamentaris per participar en l’únic debat que hi ha hagut. He estat al cas de detalls de la campanya –que potser després no apareixen en les cròniques- gràcies als tweets dels companys “incrustats” a les caravanes. He comprovat com es retwittejaven les dades del sondeig de TV3 la mateixa tarda del dia 28, amb els col·legis electorals encara oberts. I com, després del desconcert inicial, tothom  acabava descartant engegar una cacera de bruixes per trobar el “piulador” responsable i acceptant que aquest fenomen –que no és la primera jornada electoral que es produeix- és literalment impossible d’impedir.
És més: els periodistes tenen, a través del seu Twitter personal la  possibilitat d'oferir versions d’una informació alternatives  -o complementàries- de l’enfocament editorial del mitjà en què treballen, o de la informació oficial sobre un determinat fet. El twittactivisme periodístic ja ha viscut moments àlgids a l’Iran, a Haití, al Sahara Occidental... Amb l’actual crisi coreana, els tweets de Sergi Vicente ens han avançat les novetats molt abans de veure-les al Telenotícies. Però Twitter també pot jugar un paper important en la defensa del dret a la informació, del pluralisme i de la qualitat democràtica en el nostre entorn més proper. Aquí hi intervé  la mirada  personal del periodista, independentment de la del seu mitjà.
M’ho sembla a mi, o Twitter viu en aquests moments el seu moment de gran expansió, com el va viure Facebook fa un parell d’anys? En tot cas, detecto en la professió una ebullició al voltant de la xarxa que no sé si es produeix en cap altre gremi. Falta que s’encomani als comandaments que tenen la capacitat de decidir i de projectar estratègicament els mitjans.
Aquí enllaço amb articles relacionats amb el tema, i alguns que van més enllà