Explica Miguel Poveda als ignorants de la platea com jo, en ple concert, que la cançó "Ojos verdes", un dels clàssics més clàssics del flamenc, la va compondre Rafael de León a Barcelona, després d' escoltar Miguel de Molina en un teatre de la Rambla, i al costat de Federico García Lorca.
Hi ha una veta catalana del flamenc. Escampada entre els gitanos de Gràcia, de Sants o de la Barceloneta. Amb alguns noms culminants com Antonio Flores, el Pescaílla, o Carmen Amaya, prodigi natural sorgit del Somorrostro, un enclau desaparegut arran de mar que aviat tornarà a la memòria dels barcelonins per la via del reconeixement oficial.
De les figures actuals, els que no hi entenem en coneixem -a tot estirar- dos noms:
Mayte Martín, una veu inigualable, un sentiment que arriba al fons i que, a banda dels pals clàssics, ha tornat a posar el bolero en boca dels joves. La vaig entrevistar el 1987, quan emergia, després de brillar al festival de cante de las minas de La Unión (Múrcia) com una rara avis entre el flamenquisme ortodox i lluitava perquè la seva condició de catalana no fos una limitació.
I Miguel Poveda, que també va impressionar al festival de las Minas de la Unión, força anys després. Ell fusiona el flamenc amb ressonàncies de jazz, amb cançó, amb peces tradicionals com el Cant dels Ocells. Barceloní, 33 anys, criat a Badalona. Des del 2003 viu a Sevilla, immers en un context més propici al flamenc com a expressió cultural.
Havia vist actuar Mayte Martín. I ara he vist Miguel Poveda. Tant un com l'altra emocionen. Fins i tot a gent com jo, que sempre que sento algú arrencar-se per bulerías tendeixo a arrencar-me per zaping.... Poveda té una veu penetrant com la fulla d'una navalla. S'acompanya d'uns músics excepcionals, començant per Joan Albert Amargós al piano i acabant per Chicuelo a la guitarra.
A molts potser els costarà, però caldria extirpar el refús atàvic a una expressió musical i cultural que també conforma la nostra identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada