Rodríguez, "Sugar Man", periodisme per a una bona història

"Searching for Sugar Man",  m'ha fet sentir feliç d'haver pagat l'entrada al cinema per decisió pròpia, no perquè m'hi hagi arrossegat cap campanya de promoció o de comentaris insistents de mediàtics, amics o companys. La pel.lícula, dirigida pel suec Malik Benjelloul, multiguardonada, inclòs l'Òscar al millor documental, sobreviu a la cartellera, esdevenint de mica en mica una producció de culte.

No conec gaire gent que l'hagi vist. I, entre els que ho han fet, no m'he trobat ningú que no li hagi agradat. Segurament, per motius ben diferents. Per la música, per la història, per la idea... A mi m'agrada, sobretot, perquè el que el relat és, al capdavall, un exercici d'investigació periodística, fet sense pretensions grandiloqüents. 

"Searching for Sugar Man" és la història de la redescoberta d'un home, anomenat Rodríguez, que cantava als bars de la industrial Detroit als últims seixanta. Va arribar a enregistrar un parell de discos -"Cold fact" (1970) i "Coming from reality" (1971)- que van passar sense pena ni glòria, i van caure en l'oblit. Rodríguez no era ni blanc anglosaxó ni negre, sinó fill de mexicà, i això no el va ajudar a triomfar en el món de la música. La seva vida s'orientaria lluny del camp artístic, cap a treballs de poca qualificació en el ram de la construcció, i a un cert compromís social i polític que el va portar a ser candidat municipal. 

De la seva efímera carrera musical no se n'hauria sabut mai més res si les seves cançons, amb lletres amb forta càrrega social i de protesta generacional, no haguessin arribat a l'hermètica República Sudafricana dels temps més durs de l'apartheid. Ho van fer -insinua la pel.lícula-  en forma de LP dins la motxilla d'algun jove turista procedent dels Estats Units. Com un fenomen viral, molt abans de l'època d'internet, la música de Rodríguez va anar escampant-se de boca a orella, de recomanació en recomanació, de còpia en còpia i potser en veu baixa, perquè les autoritats sudafricanes no van trigar a  incloure en la llista de l'estricta censura aquelles peces, per subversives i amorals. Les emissores convencionals no les programaven, per no arriscar-se a severes sancions. I la llegenda del cantant, que ningú no coneixia, es feia més i més gran, fins la culminació d'un suposat suïcidi a l'escenari, en plena actuació, disparant-se un tret, deien uns, o calant-se foc, asseguraven d'altres.  

Als anys noranta, ja en una Sudàfrica normalitzada, Stephen Segerman es va preguntar per la vida d'aquell ídol de la seva generació, i va començar a buscar-ne les traces. L'emoció pel descobriment que no havia mort i pels detalls de la seva peripècia vital omplen d'humanitat el documental. L'espectador, que semblava resignat a seguir la història d'un personatge atrapat en mitja dotzena de fotografies en blanc i negre, comparteix l'espurna als ulls dels narradors quan aquestes es materialitzen en un home de més de setanta anys, amb un magnetisme personal indiscutible, que viu en la mateixa casa de sempre, al Detroit gris i decadent, en unes condicions pròximes a la pobresa. Els guanys pels seus èxits a Sudàfrica durant els setanta mai no van arribar a les seves mans. I, quan hi va anar a actuar, anys més tard, descobert ja el misteri, va donar els ingressos a causes benèfiques. 

M'ha faltat temps, en sortir del cinema, per buscar les peces que acabava d'escoltar, i comprovar si eren tan bones com m'havien semblat. I a la xarxa hi he trobat, a més d'algunes entrevistes i actuacions, el trailer de la pel·lícula i la banda sonora completa i m'he refermat en la primera impressió. 

Sixto Rodríguez actuarà en el pròxim Primavera Sound a Barcelona, el 26 de maig, en una gira internacional muntada a cavall de l'èxit del documental. Serà una ocasió que no desaprofitaran, segur, el grapat de milers de feliços, com jo, d'haver pagat els set o vuit euros d'entrada del cinema.