A la taula i al tuit, al primer crit

Internet ha democratitzat la gastronomia. I també molts altres àmbits de la vida, però avui escric amb la panxa buida i em vull fixar en l'impacte de la xarxa als fogons. No em refereixo als dels restaurants, però m'hi aturo un moment: els xefs han assumit que la imatge digital del seu establiment és fonamental. Tenen cura de les seves pàgines web i vigilen de prop els directoris -com aquest, aquest altre o aquest - que classifiquen els establiments amb tota mena de detalls d'acord amb criteris geogràfics, de preu, d'ambient o d'estil culinari. Saben que un comentari negatiu a la xarxa d'un client sense resposta pot tenir l'efecte d'un spam incontrolable que s'escampa i  que acabi amb la reputació del restaurant.  Però crec que encara no s'han pres prou seriosament la presència a Twitter. Segur que hi ha exemples que em desmentiran, però costa de trobar-hi cuiners que, a més, en facin un ús amb intenció "professional". Els noms més coneguts de la constel·lació Michelin en són absents. Entre els mediàtics, Sergi Arola l'utilitza per comunicar-se amb els amics, compartir passió barcelonista o fer alguna reflexió en clau gastronòmica. Ada Parellada  hi té un compte, però el fa servir per enllaçar amb el seu bloc o amb publicacions on col·labora.  Carles Gaig és a Twitter, però pràcticament inactiu. D'altres, com  Nando Jubany o Carme Ruscalleda, no els he trobat.

Em pregunto per què, acostant-se l'hora dels àpats, no rebem desenes de piulades de restaurants anunciant el plat o el menú del dia. No se m'acudeix un sistema més directe i barat de promoció, però no sóc capaç de trobar ningú que ho faci. Potser perquè avui la presentació d'un plat és un gènere que oscil·la entre la tesi doctoral i la poesia barroca, i no se sap com fer-li la boca aigua al lector només en 140 caracters. Sí que he trobat en canvi algú que és capaç de tuitejar receptes. És una canadenca, Maureen Evans,  coneguda com @cookbook a Twitter. Acaba de publicar un llibre, Eat-tweet , on en recull més d'un miler. Té mèrit l'esforç que fa, però cal saber traduir el seu estil hiper-comprimit. Així descriu el pa amb tomàquet. 

cookbook Maureen Evans

Pa Amb Tomàquet: Cut,tst 4long slices >dayold baguette. Rub hot+halvd peeld garlc, halvd juicy tom. Top+salt&plenty of olvoil. Srv immed.

i així les croquetes d'espinacs

cookbook Maureen Evans

Croquetes D'Espinacs: Brwn¼c onion&oil; mix thick@med+3T flr/c milk. Blend+c cookdspinach/s+p. Roll20 T balls+btnegg,brdcrmb. Chill,deepfry.

S'estalvien aquest esforç de síntesi els de receptes.cat , que es qualifiquen com "la xarxa social catalana de cuina".  Fan arribar cada dia al timeline unes quantes receptes, però només el nom del plat, que es vincula a la pàgina web.

Però quan parlo de democratització gastronòmica d'Internet em refereixo sobretot a l'enorme tràfic de receptes que omple la xarxa. Només cal donar un cop d'ull a alguns dels llistats de blocs sobre cuina, com aquest o aquest altre per adonar-se que molta gent que mai no s'havia atrevit a escriure una ratlla, i menys encara a publicar-la, ara gestiona el seu bloc de cuina i ha creat la seva pròpia xarxa de lectors, comentaristes i col·laboradors.

En general es tracta de blocs que donen una gran importància a la il·lustració. No és una novetat, que el menjar ha d'entrar pels ulls. Cada cop és més freqüent que la gent, quan menja fora de casa, retrati amb el mòbil el plat que li han servit (de fet, jo mateix il·lustro aquest post amb plats que he tingut a la taula durant aquestes vacances) i, potser abans d'arribar a les postres, ja l'ha tuitejat o n'ha escrit un breu comentari al bloc, incorporant-hi o no la recepta. D'aquests, n'hi ha molts exemples, i generalment amb noms suggerents com La felicitat es menja, o Cuinar per fer feliç... Trobem propostes  sofisticades, com Deliciosa Martha, que evoca una pel·lícula "gastronòmica" de culte i que es recrea -fotos incloses- en l'experiència d'haver menjat al Bulli poc abans del seu tancament. D'altres, molt d'estar per casa, com aquest bloguer de Vitòria  que ha penjat centenars de receptes casolanes per menjar cada dia "a la basca", o sigui, bé.

Però menjar, com tots els plaers viciosos, pot portar-nos pel pedregar. La saviesa popular és plena de faules i contes que deixen els golafres sense mida en situacions molt compromeses... A Internet també hi ha propostes que ens evitaran les ordres imperatives del metge després d'una analítica. Entre elles, mereix una atenció especial Ets el que menges, una revista feta per periodistes, nutricionistes i cuiners, que intenten convèncer-nos que alimentar-nos de manera sana no és incompatible amb el plaer de menjar. És el que persegueix també, sense pretensions, Cuina i Salut, que complementa la gastronomia amb altres ofertes lúdico-saludables, com passejades per descobrir Barcelona.

Vacances per a què?

Mig país ha començat vacances. O vacacions, que el  diccionari català –valencià-balear de l’IEC també recull aquesta paraula. Els romans parlaven de vacatio per referir-se al temps en què es dispensava d’una obligació o es deixava una feina desocupada, en suspens. I feien servir el verb vacare per descriure l'acció de la inacció, o sigui per vagar o vagarejar, dues paraules que quan les pronuncies et fan venir ganes de fer un badall. 

El de fer vacances és un dret recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (article 24) però això no significa que estigui reconegut a tots els estats. En el nostre marc jurídic, la constitució espanyola copia la fórmula de la declaració de l'ONU i parla del "dret a les vacances periòdiques retribuïdes", a l'article 40.2. O sigui, que això ho tenim, i en època de retallades i revisions de conquestes socials és bo deixar clar que hi ha coses que es poden tocar i d'altres que no. 

La qüestió és: què en fem de les vacances. 

Descansar, desconnectar, posar el cos i la ment en posició de baix consum, com un aparell en stand by és una opció. 

Aprofitar per escometre una feina pendent, domèstica o no -pintar el pis, canviar els mobles, acabar de llegir o d'escriure una novel·la, ordenar els llibres, la roba, les idees, les relacions o la vida- n'és una altra.

N'hi ha que opten per canviar les rutines de cada dia per les rutines de la segona residència fins a tornar a sentir ganes de reprendre les de la primera. 

I d'altres decideixen que, de vacances o no,  l'"estrès" és irrenunciable.  Planegen viatges amb intencions ben diverses: culturals, d'aventura, solidaris, esportius, de descoberta natural o humana...

Sigui quin sigui el model, al final de les vacacions podem tornar a la roda amb el sentiment que, malgrat les nostres lloables intencions,  no hem carregat prou les bateries vitals, o bé que anem sobrats de noves energies, i la patacada, en els dos casos, arriba tard o d'hora. 

A casa, des de fa anys les vacances són una oportunitat de descoberta del món, amb la mirada de dues generacions, per intentar entendre'l i explicar-lo millor. Això representa esforç, il·lusió i algunes renúncies. Però comporta sensacions tan intenses que el calendari laboral o acadèmic es converteix en  el període que hi ha entre agost i agost. 

El Palau Güell, visita urgent

Estic convençut que és un atractiu emergent de Barcelona.  S'ha reobert fa poc i discretament al públic, un cop finalitzades les tasques de restauració (que han durat, en diverses fases, 21 anys). Potser per això els operadors turístics no l'inclouen encara com a visita obligada. El Palau Güell, situat al Carrer Nou de la Rambla, és una de les obres de Gaudí menys visitades de la ciutat. És comprensible que els turistes facin cues llarguíssimes a la Sagrada Família, que té i ha tingut una promoció icònico-religiosa-mediàtica incomparable amb cap altre monument de Barcelona. I també ens hem acostumat a les aglomeracions a les portes de la Casa Milà i la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia. Però al Palau Güell, de moment, s'hi pot anar sense haver de suportar cues ni empentes. I sense presses, amb un sistema d'audioguia eficaç i ben documentat.

Aprofitant un d'aquells espais de lleure intersetmanal que em proporciona el fet de treballar de dijous a diumenge, l'he visitat. I m'ha complagut tant que he decidit escriure aquest post per recomanar a qui el llegeixi que s'afanyi a anar-hi. Potser quan d'altres veus, amb més solvència cultural que la meva, o amb major impacte social, comencin a cantar-ne les excel·lències, esdevindrà una altra destinació gaudiniana massificada. 

 

No em toca glossar les característiques ni la història de l'obra. La Xarxa permet documentar-les sobradament. Però no vull deixar de dir que he experimentat una sensació quasi morbosa passejant per les estances on va viure la totpoderosa família Güell. Crida l'atenció que Eusebi Güell s'entestés a bastir una residència tan exclusiva en un dels carrers de pitjor reputació  d'aquella Barcelona de canvi de segle (XIX-XX), que havia rebentat les muralles i oferia a la burgesia nous espais on instal·lar els seus aparadors de poder. El nou urbanisme de Cerdà no s'entén sense la complicitat d'una classe social que feia els diners a cabassos. Diu l'audiovisual que es projecta en una de les sales del palau, que Güell, segons Forbes, ha estat una de les 25 fortunes més importants de la història. Com que diner crida diner, es va casar amb Isabel López, filla d'Antonio López, Marquès de Comillas. Indiano, com el mateix Güell, la seva fortuna pastada gràcies al tràfic d'esclaus, el tabac (Tabacos de Filipinas) i el transport marítim (Compañía Transatlántica) li van proporcionar una posició privilegiada, amb gran capacitat d'influència en la monarquia de l'època.

A la filla del marquès mai li va acabar de fer el pes de viure en la vella i degradada Barcelona, a tocar dels prostíbuls més concorreguts de la ciutat. Potser per això Güell va cedir i van acabar fent mudança. Però no a l'elegant Eixample, sinó a la muntanya, on la megalomania del mecenes i la genialitat de l'artista s'havien d'ajuntar per assajar un fracassat projecte de ciutat perfecta que es diria Park Güell.

 

El Palau Güell, situat en un carrer estret i ocupant una finca relativament petita, mai no tindrà la majestuositat de les grans cases del Passeig de Gràcia. És una de les primeres obres de Gaudí, i la façana (en va arribar a presentar 25 projectes!)  és també més discreta. Però la visita paga la pena: des de les cavallerisses del soterrani fins a les xemeneies cobertes de trencadís acolorit del terrat, amb vistes a la ciutat, des del vell Raval estant. 

Si en sortir voleu anar a fer un mos, només heu de caminar uns metres fins al Bar Cañete, al carrer de la Unió, paral·lel a Nou de la Rambla. Tapes de categoria. 

Judici als genocides cambodjans. El "club de fans" de Pol Pot

A Phnom Penh ha començat el judici contra Noun Chea, de 84 anys, que va ser el número dos del règim de Pol Pot. Entre 1975 i 1979, els khmers roigs van eliminar físicament 1.700.000 cambodjans, la quarta part del país. És el segon dels cinc responsables vius d'aquell malson que s'asseurà al banc dels acusats. El primer, ja condemnat a 35 anys -en complirà 19-, és Kaing Guek Eav, conegut com Camarada Duch. Dirigia Tuol Sleng, un institut d'ensenyament mitjà reciclat com a centre de tortures renomenat S-21, al centre de la capital. S'hi van assassinar 14.000 persones.

Moltes d'elles encara claven les mirades en les dels visitants que actualment s'acosten al que va ser, en un passat gens llunyà, fàbrica de l'horror i que avui és un museu de la memòria.

Aquella galeria de rostres de nens, homes i dones perplexos m'impressionà més que el maquinari de la tortura que s'hi conserva: els somiers metàl·lics on s'aplicaven electrodes, instruments per arrencar les ungles, esquinçar la pell i desencaixar els ossos... els executors solien ser adolescents de 13 a 15 anys.

Pol Pot va fonamentar el deliri de la seva  Kamputxea Democràtica en els més joves, mentalitats no contaminades, "papers en blanc" com diu Denise Affonço, una supervivent del genocidi, al seu llibre "El infierno de los jemeres rojos" . Hi explica els manaments d'Angkar (la cúpula del  Partit), com les obligacions de dir la veritat i obeir en qualsevol circumstància, o les prohibicions d'expressar sentiments, d'enyorar el passat o de queixar-se. També es prohibia explícitament pegar els nens "perquè són els nens d'Angkar i seran educats per Angkar". A les dones se'ls tallaven les ungles i els cabells i eren obligades a tenyir-se tota la roba de negre. No estava permès anar calçat ni seure en una cadira amb les cames creuades "perquè és un signe extern del capitalisme". Els dies festius i el comerç quedaven abolits. I saber algun idioma, portar ulleres, o haver fet estudis de qualsevol tipus equivalia a una condemna a mort. 

Denise Affonço va ser entrevistada al programa Millenium  i es queixava de la ceguesa extrema del món davant el règim de Pol Pot durant trenta anys. No perdona a l'esquerra occidental no haver mogut ni un dit fins després del final de la guerra freda i ara assisteix als judicis en curs amb la sensació que les condemnes no satisfaran ningú. 

A Tuol Sleng hi ha unes sales dedicades al testimoni dels membres d'una delegació sueca que van visitar Cambodja el 1978. Lliurats ideològicament a l'experiència dels khmers van ser passejats per tot el país i fins i tot van tenir el privilegi insòlit de sopar amb l'hermètic Pol Pot. Van tornar a casa encara més convençuts de les bondats del model khmer, que veien com la superació de la dialèctica capitalista-soviètica. No tenien objecció, per exemple, a l'evacuació forçosa de les ciutats perquè tota la població es dediqués a conreuar arròs, bona part del qual es destinava a l'exportació mentre els cambodjans morien de gana. Més tard en renegarien, i avui una exposició a l'epicentre del terror deixa constància del seu penediment inútil. A Suècia, també hi ha exposicions i llibres que recorden aquell episodi.

Aquells suecs no eren una excepció, certament. El gauchisme europeu i americà estava captivat per l'emergència d'un nou model que "millorava" fins i tot el maoisme clàssic. Un dia s'hauria de fer una recerca d'articles de l'època laudatoris amb l'experiència de Kamputxea Democràtica, per donar l'opció als seus autors, tants anys després, de passar la sana vergonya de rectificar, com ho van fer els membres de l'Associació d'Amistat Suècia Kamputxea.

(una recomanació al marge per acostar-se al drama cambodjà: revisar una gran pel·lícula: The Killing Fields (1984) de Roland Joffé)

Comptar manifestants, l'eterna assignatura pendent

És una vella preocupació que em retorna cada vegada que he d'informar sobre una manifestació. Acabem de viure el 19-J, en què el moviment dels indignats ha aconseguit una mobilització al carrer que mereix diversos qualificatius, tots ells força indiscutibles: pacífica, apartidista, reivindicativa, plural... Però ja no és tan fàcil posar-se d'acord respecte a la dimensió de la protesta. O sigui, respecte al nombre de manifestants. De la manifestació de Barcelona n'han quedat tres xifres: 50.000, que deia Interior, 70.000 segons la guàrdia urbana i 260.000 segons "els convocants".

Els analistes valoren la notícia a partir de la xifra. Prenen la que els convé més per reforçar el seu discurs preconcebut. A les portades de l'endemà,  la tria i "utilització" de les imatges tenen el valor d'un editorial.

Però el nombre hauria de ser un, i només un. El mateix per a tothom. Sempre m'he resistit, encara que al final no m'ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa... però mai tindrà la força d'un dígit amb una bona cua de zeros. 

Les "bones" causes no justifiquen inflar les xifres

Fa més de set anys, el 26 de març de 2004, vaig publicar al diari El Punt un article en què ja reflexionava sobre el malestar professional provocat per la manca d'un "comptamanifestants" reconegut per tothom. Feia molt pocs dies de les grans manifestacions de condemna dels atemptats de l'11-M. Es va arribar a publicar que s'havien manifestat 11 milions de persones a tot l'estat, i un milió i mig a Catalunya. És a dir, en aquell moment, un de cada quatre catalans o espanyols. I jo convidava els lectors a fer la llista dels seus coneguts, familiars i veïns i comprovessin si la quarta part s'havien manifestat. Afegia que aquest tipus d'exageracions animades per causes que susciten un ampli consens té un "pecat original" en l'11 de setembre del 1977, quan tots vam convenir que hi havia un milió de persones al passeig de Gràcia demanant l'Estatut. Des de llavors, el referent dels sis zeros s'ha repetit "a fi de bé" quan hem condemnat els assassinats de Miguel Àngel Blanco i Ernest Lluch, o quan el clam del "No a la Guerra" va ressonar més a Barcelona que a cap altra ciutat del món.

Cal una eina compartida per tothom

Avui vull reiterar la proposta que feia en aquell article. Posem el comptador a zero de les xifres -inflades o no- del passat, i prenem la iniciativa per evitar mentir a consciència. Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d'universitats on s'ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l'ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d'acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics? Estic segur que la tecnologia, avui, permet fer-ho amb un cost mínim en relació a l'eficàcia sociològica i periodística que representaria. Continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant.  

L'alcalde terminal

Fa uns dies em vaig trobar un alcalde caminant sol, per un carrer cèntric de la seva ciutat. De tant en tant, algú l'aturava per parlar amb ell, amb una actitud pròxima al condol. Aquell alcalde, que ho era des de feia més d'una dècada, havia perdut les eleccions, i comptava els dies, les hores, que li restaven per fer el relleu amb el seu rival polític. No me'n vaig saber estar, i vaig anar a saludar-lo.  "No ho entenc", arrencà quasi sense pregunta, amb un fil de veu, "nosaltres hem transformat aquesta ciutat, que ara fa goig i és un bon lloc per viure i per treballar". No sabria dir si se sentia més decebut o traït per la gent, per la seva gent. "De fet, nosaltres hem retrocedit molt poc, però els nostres possibles socis s'han enfonsat, i ja no hi ha res a fer". Vaig apuntar que potser ell no n'era el responsable, que el vot municipal no està lliure del corrent polític general, i que el model de ciutat no li havia discutit ni la mateixa oposició... "sí, però nosaltres sempre havíem governat aquí, i ja n'hi ha que diuen que sóc jo qui els ha portat a la  derrota..."

L'alcalde terminal va dir alguna cosa sobre tornar a la seva professió i va continuar carrer amunt, aturant-se encara de tant en tant, per rebre un cop a l'espatlla que encara li augmentava la sensació de viure una desgràcia.

Quan diuen que la política local és diferent, es deuen referir a això. No he vist cap president de govern, ni d'aquí ni espanyol -i n'he vist uns quants- amb aquesta actitud de pèrdua personal després d'una desfeta electoral. Al contrari, en general sembla que s'hagin tret un gran pes del damunt. Però els alcaldes acostumen a viure al carrer i a conèixer les cares i les veus. I poden arribar a perdre la perspectiva temporal de la seva responsabilitat, que assumeixen com una obligació personal. I quan la democràcia, capriciosa, parla, tot se'ls ensorra.

Aquest matí es constitueixen els nous ajuntaments. Al migdia molts alcaldes hauran cedit la vara i encara no se'n sabran avenir.

Semprún, Auschwitz i l'origen de la Unió Europea

Quan Jorge Semprún -una figura intel·lectual i política que arrela en la seva condició de supervivent del camp nazi de Buchenwald- vivia les seves últimes hores, jo escrivia un parell de tweets sobre la impressió que m'enduia de la meva segona visita a Auschwitz. La primera, fa vuit anys, amb un grup de periodistes, en ple hivern i quasi sols, va ser tan colpidora que algun dels meus companys no va contenir les llàgrimes. Aquesta segona vegada, enmig de grups de totes les edats, procedències i condicions, el marge per a les emocions era molt menor, i em vaig preguntar en veu alta si entre els visitants hi havia més morbositat o consciència. Em movia en una certa contradicció, perquè si per una banda penso que la visita a Auschwitz-Birkenau és quasi una obligació humana i democràtica, per l'altra em feia la impressió que la massificació pot derivar ràpidament en banalització i en la conversió en un parc temàtic del terror nazi.

El meu intent de reflexió pública va tenir continuïtat amb un grapat de tweets de seguidors que hi deien la seva. N'hi havia que creien que, malgrat tot, la gent que visita Auschwitz no ho fa amb l'actitud de qui assisteix a un espectacle, sinó de qui compleix amb un dictat de la pròpia consciència. Un d'aquests comentaris lligava aquestes reflexions, precisament, amb Jorge Semprun. Me'l feia Natàlia Molero, que recordava que, en una ocasió, l'escriptor li va dir que "la veritable Unió Europea va néixer a les latrines de Buchenwald i d'Auschwitz", una idea que Semprún va repetir en diverses ocasions.  Assegurava que era l'únic lloc on els guardians nazis no s'atrevien a entrar per por d'emmalaltir i on encara es podia conversar, conspirar o parlar de política sense temor de ser denunciat.

Gràcies també a Twitter, mentre esperava a la sala d'embarcament de l'aeroport de Cracòvia, em vaig assabentar de la mort de Semprún, abans que es publiqués la notícia a cap diari. De seguida vaig recuperar la seva frase -el controvertit Semprún va ser un home d'idees, però també de frases- i vaig decidir que li dedicaria un comentari, aquest, de més de 140 caràcters, acompanyat per la foto que acabava de fer, precisament, de les latrines d'Auschwitz-Birkenau.