Media 140: Anàlisi del periodisme en crisi

Amb uns quants companys he participat a Media 140 , les jornades de debat sobre "el futur de les teconologies socials" que s'han fet a Barcelona. Aquesta iniciativa, que té un peu aquí i un altre a Austràlia  - l'organitza  Mònica Garriga, periodista catalana que viu en aquell país - ha servit per debatre sobre la transformació profunda que viu el món del periodisme, a la qual assistim molts periodistes de formació "analògica" i la majoria dels mitjans tradicionals enmig d'un mar de dubtes sobre com i a què hem d'adaptar-nos. Per superar la perplexitat, i trobar els arguments necessaris per a la reconversió, Antoni M. Piqué va exposar els 15 manaments que han d'inspirar qualsevol integració de redaccions. Els recull Silvia Cobo en el seu bloc, on fa un resum de les jornades que va molt més enllà de la breu reflexió que jo apuntaré aquí.

Com en qualsevol procés revolucionari, aquesta transformació és desordenada i està plena de propostes que segurament no prosperaran, o es veuran superades per la velocitat dels canvis tecnològics i socials. Però no per això és menys urgent incorporar-s'hi. Canvis filosòfics i de manera de treballar. Canvis de paradigma en la relació amb l'audiència com els que apuntava Jay Rosen de la Universitat de Nova York, en la seva videoconferència: ens trobem en un nou escenari, en què la informació flueix horitzontalment: és "la gran horitzontal", perquè tothom està connectat, tothom pot convertir-se en productor i difusor de dades i per tant hem de començar a parlar d'usuaris enlloc d'espectadors o lectors. Introdueix conceptes com la "mutualització del periodisme": la necessitat que els periodistes professionals posin les seves eines i habilitats al servei de la informació que sorgeix del conjunt de la ciutadania, que ens proporciona una ubiqüitat, que no és a l'abast del més poderós dels mitjans.

N'hi ha hagut molts més, de conceptes nous que ens han cridat l'atenció. Pat Kane, que va fer la conferència inaugural, va il·lustrar-nos sobre el "Churnalism" , el periodisme "de reciclatge" basat en les notes de premsa i les declaracions prèviament elaborades. Una frase per il·lustrar la seva voluntat provocadora: "la relació entre els polítics i els periodistes és semblant a la dels gossos amb els fanals"... També s'ha parlat del  "haking ètic", la capacitat d'obtenir dades que l'administració no fa públiques (resulta que a l'estat espanyol no hi ha una llei de transparència que obligui a facilitar-les) a partir d'altres que sí que publica... I com visualitzar aquestes dades? Hi van respondre les intervencions de Carlos Alonso, amb grafismes sorprenents de tres o quatre segles enrere  i de Sergio Alvarez, amb propostes innovadores com Bestiario. 

Adam Westbrook va definir el "periodista mòbil", el reporter que no necessita més que una petita motxilla per arribar a qualsevol lloc, molt més ràpidament que les lentes i paquidèrmiques unitats mòbils... Amb quin equipament? Albert Cuesta es mulla amb marques i tecnologies concretes, i apunta les 10 aplicacions bàsiques d'Ipad per a periodistes.

Però si els grans mitjans no fan el pas, poden els periodistes, individualment, assumir la responsabilitat de produir i publicar? on? Respostes molt suggerents, per la frescor dels plantejaments, de la mà dels projectes que encapçalen Pau Llop i Merche Negro. Obren vies per donar sortida al periodisme ciutadà com ho està fent ja Periodismo Humano, dirigit per tot un premi Pulitzer, Javier Bauluz. El problema, és clar, és com finançar propostes com aquestes. El crowdfunding, les microdonacions, poden ser una solució.

I els mitjans tradicionals? Estan completant el pas de la desconfiança per la incertesa econòmica  a l'agosarament. Al Regne Unit, els dos extrems els simbolitzen The Times, que fa pagar per continguts a la xarxa, i The Guardian, cada cop més obert i amb més participació activa dels seus lectors. Segons les dades de Pat Kane, el primer preveu obtenir entre 2 i 5 milions de lliures d'ingressos i el segon, 50 milions.

Aquí, La Vanguardia, sembla estar transitant també cap a la conversió a la fe de la xarxa. Així ho afirmen Ismael Nafría , director de continguts digitals i Carlos González, el coordinador de productes digitals. El diari Ara , en canvi, assegura que ja ha nascut amb Internet incorporat a l'ADN, i el seu director Carles Capdevila es confessa addicte al Twitter en permanent feedback amb els lectors, si bé diu que ell no és "creient", sinó "practicant" de la religió de la xarxa. Tot al contrari que Vicent Partal, el pare, l'impulsor, l'ànima de Vilaweb, que arriba a afirmar que, avui, la portada del diari -si no el diari sencer- està sent substituït per Twitter.

De Twitter arriben les notícies i a Twitter es posen a debat. I no només entre els periodistes. Els ciutadans aprofiten tots els canals que se'ls ofereix per a participar. En dóna testimoni Karma Peiró, del portal 3cat24.cat que compta ja amb una xarxa virtual de corresponsals a Catalunya i el món, que han estat molt valuosos a l'hora d'aportar noves visions, per exemple, sobre el terratrèmol i la crisi nuclear japonesa.

Precisament els fets del Japó han merescut una sessió específica. Mai abans una crisi d'aquesta dimensió havia estat tan il·lustrada pel periodisme ciutadà. Cada japonès ha estat un potencial emissor d'imatges. Amb Dani Madrid, Guillermo Martínez Tabernier i Marta Ballada vam constatar com els mitjans occidentals van tendir al catastrofisme  i els japonesos a la contenció i el servei públic. Una altra taula ha examinat el paper de les xarxes socials en les revoltes àrabs. Especialment rellevant lha estat a videoconnexió amb Riyaad Minty, responsable de xarxes socials d'Aljazeera: fins a cent persones destina aquesta cadena a confirmar i contrastar les imatges i informacions que els arriben via Twitter, Youtube o Facebook... han arribat a processar fins a 1600 videos diaris. El boicot informatiu dels governs ha saltat pels aires, i d'això n'hauran de prendre nota tots els règims qüestionats a partir d'ara. Una transformació més, i no la menys rellevant, del tomb històric que vivim, i que han estat damunt la taula de Media 140.

Gran pel·lícula petita

Hi ha pel·lícules que et deixen clavat al seient. Que t'immobilitzen durant uns instants, mentre corren els títols de crèdit. Incapaç de dir res. Penjat. Amb un rellotget de sorra gravat al front que va donant voltes. 

He tornat a experimentar-ho amb En un mundo mejor, "Haevnen", en el títol original en danès. És un tractat bàsic sobre la gestió de la violència en dos escenaris. L'Àfrica, on pren la forma més descarnada -agafeu-ho en el sentit literal- i un poble indeterminat de la perfecta Dinamarca, on apareix incrustada en el món infantil. 

Diu la seva directora,  Susanne Bier, que les pel·lícules europees acostumen a ser "fosques, desolades i depriments", però que ha volgut donar un final esperançador a la seva obra -Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa- perquè "no m'agrada sortir del cinema amb ganes de suicidar-me però sí que m'agraden les històries que em fan pensar". Gràcies, però deunidó! 

Sí que fa pensar. A mida que processes les imatges, els missatges de la pel·lícula creixen i es multipliquen. Paral·lelament a la reflexió sobre la violència, la venjança i el perdó n'hi ha una altra sobre el malestar del benestar, mostrant els estrips d'una societat que imaginem modèlica. I moments valuosos sobre les relacions de parella i els models de diàleg entre pares i fills. Els límits del jurament hipocràtic que regeix el codi professional dels metges o el desprestigi de l'autoritat a l'escola hi apareixen també, colateralment. 

No es tracta d'un guió grandiloqüent, pretenciós ni trampós. Gairebé tot allò que és previsible que passi, passa. I és en aquesta escena petita, narrant una situació que ens incomoda, que hi trobo la tesi principal. 

El retrat dels dos  paisatges, el nòrdic i l'africà, arrodoneix l'obra, que em sembla molt allunyada dels deu manaments de Dogme 95, que Susanne Bier va abraçar els primers anys de la seva carrera. Aquest moviment va fer que el món es fixés en un cinema petit, com el danès, que era capaç de qüestionar-ho tot i que ha tingut en Lars Von Trier el seu exponent més reconegut. 

Però no em toca entrar en una anàlisi més pròpia de crítics i cinèfils. La meva intenció és només deixar constància d'una bona experiència que vull compartir i recomanar. "En un mundo mejor" té un parentiu argumental de fons amb altres dues pel·lícules europees -alemanyes- recents, La cinta blanca (Das Weisse Band, 2009) de Michael Haneke i La Ola (Die Welle, 2008) de Dennis Gansel, que també m'han impressionat.

La pròxima recomanació, espero que sigui una comèdia... 

Catastrofisme sobre la catàstrofe?

Si hi ha algú, en alguna de les universitats on s'estudia comunicació i periodisme, que estigui buscant tema per a una tesi o una tesina, bé podria fixar-se en el tractament periodístic de la catàstrofe encadenada del Japó. La seqüència terratrèmol-tsunami-amenaça nuclear és el guió perfecte per a una pel·lícula del gènere futurista-catastròfic. El suspens que acompanya el deteriorament progressiu de la central de Fukushima, l'evacuació de zones cada cop més extenses, la feina heroica dels treballadors que hi romanen, el paisatge gèlid que emmarca les destrosses i la desesperació dels qui han estat desposseïts de tot... És massa temptador per a no evocar referents literaris - The Road, de Cormac McCarthy i la seva bona adaptació cinematogràfica, per exemple- i els nostres pitjors malsons. 

En aquest context, i més quan tot un comissari europeu es posa a la boca la paraula "apocalipsi", alguns mitjans s'han abonat als titulars grandiloqüents, a la sobredosi d'adjectius i a una presentació de la realitat amb uns accents que alguns residents al Japó no dubten a qualificar d'alarmistes i catastrofistes. 

Hi ha catalans i espanyols que hi viuen, i que han fet el trànsit de la indignació al sarcasme. S'expressen amb els hashtags amb què referencien les seves piulades a Twitter: #nobuscanlaverdad , referint-se a l'actitud dels mitjans espanyols, i #desastrofe , neologisme curiós amb què volen designar una categoria superior de daltabaix immens. La seva actitud relativitzadora de la situació que es viu a Tòquio i a la major part del país també s'expressa amb #playforjapan, versió lliure del #prayforjapan que s'ha escampat a ritme de milions de piulades al dia, des de divendres, 11.

El disgust ha fet que es posessin d'acord per redactar un manifest molt crític en forma de carta pública als mitjans demanant-los que no caiguin en el "sensacionalisme" i s'ajustin a les dades contrastades. Alguns d'ells han enregistrat un video amb la mateixa petició. I molts pengen comentaris  crítics de les seves pròpies experiències amb els mitjans, principalment televisions i ràdios que els contacten per tenir informació de primera mà. També n'hi ha que s'explaien en els seus blogs personals. 

Una setmana després del sisme-tsunami, les retines i mentalitats occidentals comencen a estar acostumades a les imatges més impactants que s'hagin vist mai per televisió d'una catàstrofe natural d'aquesta mena. El neguit continua alimentat pel pànic nuclear. Aquest és un pànic  indeterminat i invisible, que ha portat la majoria dels enviats especials al Japó a traslladar-se de Tòquio cap al sud, davant el temor que la contaminació radiactiva afecti la capital. Els comptadors geiger, que serveixen per mesurar la radioactivitat s'estan exhaurint a les botigues d'electrònica. Els joves occidentals que, a través de la xarxa insisteixen que no n'hi ha per tant com diu aquí el rebombori mediàtic, pengen a Youtube els mesuraments que ells mateixos fan. 

Fins d'aquí a molt de temps no sabrem si les fuites nuclears als diversos reactors de Fukushima es tradueixen en morts per malalties associades a la irradiació. Potser, en aquell moment, ni en farem notícia, oblidat ja el #desastrofe  o superat per successives tragèdies que atreuen els focus i els objectius sense donar temps de comptar els morts. Avui, una setmana després, ja no ens preocupa tant el Japó com la imminent intervenció internacional a Líbia, on tornem a encarar-nos amb un dels més vells, incòmodes i necessaris debats de la història de la humanitat: sobre la legitimitat de la violència.  La carnisseria per aturar la carnisseria.

Cinquanta anys

Mai fins ara, quan arribava el meu aniversari, m'havia aturat més d'un parell de minuts a pensar-hi. Mai fins ara, però, n'havia fet cinquanta. Deu ser això. 

Un cop paït l'embús d'emocions i d'afecte associats a la data, proclamo la meva assumpció de la cinquantena i l'alegria de viure en aquella part del món que, segons l'estadística, tenim una llarga esperança de vida. 

Així que no em permetré la frivolitat estúpida de queixar-me. 

Ben mirat, fa cinquanta anys, aquell 1961, hi va haver molts inicis amb vocació de perdurar, i que no ho han fet. No han resistit el pas de la història. 

Zimmerstrasse, Berlin, 1961

El 13 d'agost va començar a construir-se el mur de Berlín. 120 quilòmetres de "Mur de protecció antifeixista" amb què les autoritats soviètiques volien tallar l'hemorràgia d'alemanys que fugien cap als sectors de la ciutat controlats per les potències occidentals. El món es partia físicament en dos i hi havia gent disposada a jugar-se la vida per tal de canviar de bàndol. El 17 de juny ho va fer un joveníssim Rudolph Nureyev, que esdevindria potser el més gran ballarí de tots els temps. 

Un accident del primer ballarí del Ballet Kirov de Leningrad li va donar l'oportunitat d'ocupar el seu lloc durant una gira internacional. A París, Nureyev va vulnerar la prohibició de relacionar-se amb els ciutadans estrangers, i Moscou va ordenar la seva repatriació immediata. Però a l'aeroport de Le Bourget va aconseguir escapolir-se. Diuen que es va presentar a la policia francesa dient "I want to stay and to be free". No va tornar mai més a la Unió Soviètica ni a Rússia. El 1993 es va morir de sida. La  mort de Nureyev sempre em porta el record d'un company de feina, amb la mateixa malaltia, que es va donar per vençut perquè va pensar que si algú amb els recursos del ballarí rus no se n'havia sortit, ell tampoc podria fer-ho. Es va suicidar pocs dies després de saber la notícia. 

Rudolph Nureyev (1938-1993)

També hi ha d'altres naixements datats el 1961 que són evocats amb més enyorança. El 9 de febrer, quatre nois amb una llargada de cabell "no estàndard" per l'època, actuaven en un modest local del centre de Liverpool, The Cavern. Gràcies a aquella nit, en què va acollir el primer concert de The Beatles s'ha convertit en un punt de pelegrinatge obligatori per a qualsevol visitant de la ciutat. 

El 1961 també va debutar Bon Dylan. El crític de The New York Times  Robert Shelton va dir d'ell que no era gaire clar respecte als seus orígens, però que no era tan important d'on venia, sinó cap a on anava, i pel que semblava, absolutament llançat. A convertir-se en una icona mundial per a la joventut.

The Beatles a The Cavern

En aquell context musical sorgia també la La Nova Cançó. El primer recital, al CICF. I, al Centre Comarcal Lleidatà, el 16 de desembre, el primer dels Setze Jutges. Alguna cosa de fons, resistent i cada cop menys silenciosa es movia a Catalunya: aquell mateix any també es va fundar Òmnium Cultural.

La societat assajava aquí, però també a escala mundial, instruments per a intervenir i alterar l'ordre establert. Del 61 també data Amnistia Internacional, fundada arran de l'article que l'advocat Peter Bennenson va publicar al London Observer. Es deia "Els presoners oblidats" i el va escriure després de conèixer que uns estudiants portuguesos havien estat empresonats pel règim salazarista acusats d'haver brindat en públic "per la llibertat". 

Salazar, Franco, i tants dictadors de l'època es van mantenir al poder fins a l'últim dels seus dies (amb un matís: Salazar va quedar impossibilitat el 1968 i va cedir-lo a Marcelo Caetano que, ell sí, seria derrocat per la revolució dels clavells el 1974). Tot i que les coses podien haver canviat aquell 1961, perquè Franco va tenir un accident de caça -aquesta és la versió oficial i única dels fets- en què va quedar ferit en una mà. 

Trujillo i Franco, dos dictadors amb final diferent

Hi ha excepcions. Aquell mateix any, Rafael Leónidas Trujillo, autòcrata sanguinari de la República Dominicana, moria abatut a trets en un atac que Mario Vargas Llosa recrearia molts anys després en la novel·la "La fiesta del chivo", un exemple de com casar la bona literatura amb el gènere gore. 

Àfrica, en ple procés de descolonització, vivia dies convulsos i Patrick Lumumba, el líder inspirador de la independència del Congo moria assassinat a Katanga. El seu cognom es popularitzaria més tard als bars de copes, per demanar cacaolat amb conyac...

A la llista de morts amb data del 61 hi ha Josep Maria de Sagarra, Gary Cooper,  i Ernest Hemingway, que es va obrir el cap disparant-se amb la seva pròpia escopeta, a Idaho. 

I entre els meus coetanis, hi ha alguns símbols mundials dels nostres temps: Carl Lewis, Diana Spencer, Barack Obama o George Clooney. 

La Lliga, per cert, la va guanyar el Madrid. El Barça s'estavellava contra els pals quadrats de Berna  a la final de la copa d'Europa contra el Benfica i Kubala es retirava. 

I dos dies després de néixer jo, quan ell feia 25 anys, Francisco Ibáñez publicava la seva primera historieta de 13 rue del Percebe, que, cinquanta anys després, continua fent-me somriure. Un autèntic referent generacional...

La primera 13 rue del Percebe, publicada el 6 de març de 1961

Sant Llorenç (1), vigília d'un "dia de fúria"

Quan es presenta un "dia de fúria", encara que sigui en minúscules, la millor recomanació és preparar-lo caminant per la muntanya. Sant Llorenç ofereix la possibilitat d'arribar-hi per mil camins diferents, de diversa dificultat i llargària. Aquest matí he pensat en demà i he decidit pujar a la Mola. Caminant des de casa, per fer-ho una mica més exigent, i descobrint el camí des de La Barata i per Can Pèlags. Impressiona aquesta casassa senyorial, potser la més gran del Parc. I inquieta la visió de Can Salvans, carregada d'història, la casa on es va allotjar Manuel Azaña i el seu govern en plena guerra, quan  ja tot estava perdut.

Can Pèlags

Can Salvans, residència de Manuel Azaña

No coneixia el camí, i segurament no he agafat el bo. M'he enredat per corriols molt malmesos encara, d'ençà les nevades, i m'he trobat algun espadat vertiginós.  Temperatura ideal. Soledat radical. Pensaments més atemperats. Arribo a les coves de Sescorts, també conegudes com els Estables, perquè en algun moment s'hi va guardar el bestiar. Aquestes muntanyes, en un altre temps, estaven poblades i explotades. La pedra té un to blavós i aspecte gastat. Aquí hi ha dormit l'home des del Neolític.

La cova de Sescorts

 

 

Dalt la Mola, retrobo sensacions. Suor glaçada a l'esquena, la calma de la pedra del monestir, la incògnita mirada dels rucs que avui em sembla tan humana. I una cervesa freda mentre escric aquestes ratlles, abans d'encarar el camí de baixada. El clàssic, per Can Pobla i Can Robert. Espero arribar a casa havent acumulat prou cansament físic i equilibri anímic per encarar el meu particular dia de fúria, ara ja ben continguda. 

I més endavant, tornaré amb Sant Llorenç, amb enllaços i recomanacions.

 

El meu germà bessó que viu a Terrassa

Una dona, més gran que jo, menuda i més aviat ampla, se m'acosta, a mig esbufegar tots dos, al gimnàs del Club Natació Terrassa: "Perdone, ¿usted no tendrá un hermano gemelo?" No me l'esperava, aquesta pregunta, i passa una fracció de segon en què exploro mentalment cap on va la curiositat de la senyora. Abans que pugui respondre, ella aclareix "es que es usted igual que uno de la Tevetrés". "Ah, sí, sóc jo", li contesto amb el millor dels meus somriures, que no és un gran somriure. Ella sembla que en dubti: "¿Es usted? ¿Y vive aquí, en Terrassa?" "Sí, sí", li confirmo. I ella que sembla voler justificar-se: "Es que mi marido es catalán y siempre miramos la Tevetrés, y yo decía no puede ser, si es igual que aquel presentador, aquí en Terrassa, y en el Club..." I s'acaba la conversa amb un comiat cordial, ella contenta d'haver-me saludat i demanant excuses per la intromissió, i jo dient-li que estic encantat, que de cap manera ha d'excusar-se de res, i tornem cadascú a la nostra rutina gimnàstica. 

I mentre em maltracto amb un d'aquests aparells que se suposa que t'enforteixen els músculs per la via de trinxar-los penso en la curiosa conversa. M'adono que aquella dona, que devia arribar aquí amb les onades migratòries dels seixanta, s'ha sentit obligada a justificar perquè mira Tv3! "es que mi marido es catalán"... I vostè, senyora, que no n'és? És com si demanés perdó per ficar-se en un espai que no li toca. No sé si hi ha també un retret al marit, que controla el comandament a distància i l'obliga a empassar-se la programació de la "nostra", que no sent "seva".

Però encara és més significativa la seva incredulitat "aquí en Terrassa, y en el Club...". Molta gent està convençuda que en aquest país els llocs rellevants, amb projecció social, estan monopolitzats per un sector identificat amb algunes famílies de certa Barcelona o de la "Catalunya catalana". Aquesta simpàtica veïna comparteix aquest paradigma mental, cultural i sociològic, encara que durant quatre anys el president del país hagi estat una persona que, com ella, va venir de fora. 

Canvio de màquina i m'assec en el simulador de rem, que sempre em garanteix una bona suada i una sensació dispersa de dolor muscular l'endemà. Dedueixo encara un tercer prejudici, de caràcter econòmic, de la conversa amb la senyora, de qui em sap greu no saber-ne el nom. Li sorprèn no només que jo visqui a Terrassa, sinó que vagi al mateix club que ella. Es deu imaginar que jo, que "surto per la tele", em guanyo molt bé la vida,  tinc un salari descomunal i  em moc en cercles influents. Segurament creu que, per a una persona de la meva presumpta posició, seria més adient anar a fer esport a d'altres clubs. La tradició diu que hi havia una Terrassa que jugava a hoquei i a tennis a l'Atlètic i a l'Egara i una altra que anava a banyar-se a la piscina del CN Terrassa. Hi havia una Terrassa que baixava a Barceona amb "els catalans" i una altra que agafava la RENFE. I una Terrassa dels barris que no trepitjava el centre més que per anar a la fira durant la Festa Major i una altra que sentia pànic només d'imaginar-se enmig de Sant Llorenç o de Ca N'Anglada. 

Potser els que ens hem instal·lat a la ciutat els últims quinze anys patim menys aquests tòpics alimentats per visions massa tancades i pel classisme a banda i banda. Em sembla que és millor trencar aquest esquema, si ens creiem allò de la cohesió social, de la barreja, de ser un sol poble...

Avui el repte és molt més complex, perquè la nova immigració posa proves més difícils. I per això és important que hi hagi espais on ens trobem totes les Terrasses, com a l'actual Club Natació, o com a la futura xarxa ferroviària, que permetrà connectar la RENFE i "els catalans".

Però no sé posar gaire més exemples. Hi ha una efervescent i molt valuosa activitat associativa, esportiva i cultural a la ciutat, però em costa trobar res que ens aglutini a "tots".  Ni un equip -ni de futbol ni de res- ni un festival, ni un esdeveniment comercial, ni un mitjà de comunicació, ni un centre de lleure o de culte... Potser el festival de jazz, amb el picnic i el programa descentralitzat, el fenomen casteller i la cavalcada de Reis en són excepcions. I potser, urbanísticament, ho serà el parc de Vallparadís, quan estigui acabat del tot, si funciona com a eix verd i vertebral, si es manté viu i acollidor, i si tota la gent, des de Sant Pere a Can Jofresa, se'l fa seu. Inclosos els germans bessons de la gent que surt per la tele. 

He volgut compartir aquesta anècdota acompanyada de reflexions quan encara falten mesos perquè comenci la campanya electoral de les municipals, òbviament sense cap intenció partidista. Vull dir-ho explícitament, perquè sé de la tendència que tenim a buscar arguments per justificar posar una etiqueta o una altra... doncs no.

I quan em torni a trobar amb la senyora al Natació, li diré que les seves paraules em van fer pensar tant que les he penjat a Internet, on espero que algú s'aturi un minut a llegir-les i en tregui les seves conclusions.

L'increïble discurs de Gaddafi

Quan escric aquestes ratlles tinc la convicció personal -que serveix de ben poc, perquè només compten els fets comprovables i consumats- que el discurs que ha pronunciat la tarda del 22/2/2011 Muamar Al Gaddafi ha estat l'últim com a president de Líbia. 

Un tweet ha advertit que Aljazeera el retransmetia en directe. De seguida, el canal 3/24 i el canal de 24 Horas de TVE s'hi han afegit. Des de fa unes setmanes, aquests mitjans d'informació continuada tenen traductors d'àrab pràcticament incrustats a les redaccions, que faciliten que l'espectador conegui, amb més o menys exactitud, els arguments amb què Ben Ali, Mubarak, Gaddafi i els qui vindran intenten inútilment reconduir una situació irreversible. 

El discurs d'avui de Gaddafi ha estat una peça de l'absurd. L'escenari, l'enrunada residència presidencial  bombardejada pels Estats Units  el 1986 i que s'ha conservat, paradoxalment,  en la seva destrucció, com  a monument de la resistència del poble libi. El to, entre apocalíptic, amenaçador i líric. El líder libi ha alternat les acusacions i els insults (gossos i rates, els seus submóns preferits...) amb lectures del codi penal libi, recollit en un gran llibre verd, d'on han emergit reiterades promeses d'aplicació de la pena de mort. 

Sense mirar gaire la càmera, durant més d'una hora ha arribat a dir als libis que poden repartir-se el petroli del país i que, des del primer home a l'últim nen han de sortir al carrer a perseguir fins als seus caus els agitadors, que actuen al dictat d'obscurs interessos exteriors. Una combinació d'Al Qaeda -ha carregat contra "els homes de les barbes" més d'una vegada- i dels Estats Units convergeix per destruir Líbia... Una espiral de paranoia que costa de creure que cap dels líders occidentals que, des fa anys li han rigut les gràcies, no hagi percebut abans.

De tant en tant, algú li portava algun paper. De tant en tant, el realitzador punxava imatges d'aparents manifestacions de suport al règim. De tant en tant, apareixia un jove amb un got d'aigua. Més d'un tweet, en aquell moment, ha desitjat que l'aigua fos tòxica. ... A la xarxa convivien la narració periodística del discurs al costat d'un catàleg de mals desitjos pel personatge  i els comentaris més frívols, irònics, sagnants.

Mentre la gent continuava morint al carrer, i mentre part del govern i de l'exèrcit es passava a l'oposició, Gaddafi deia que faria servir la força per mantenir l'ordre, obviant que ja fa una setmana que ha optat per la violència. 

Els historiadors necessitaran aquest discurs per explicar el capítol libi del gran tsunami social i polític que es viu al món àrab el 2011. I també els periodistes, semiòtics, especialistes en comnicació, que es fixaran en les grans ulleres plenes de reflexos, en la mirada erràtica, embolicada en un mar de botox, en el vestit tradicional, tribal, en la gesticulació solemne, en la promesa fanàtica de morir com un màrtir al seu país, declaració obligatòria de qualsevol dictador amenaçat, és clar, per l'enemic exterior.