Feia anys que volia visitar Perpinyà coincidint amb el festival Visa pour l'image, la principal cita del fotoperiodisme mundial. Dues hores i mitja de cotxe no m'han semblat excusa per ajornar-ho una vegada més, i m'hi he plantat en dilluns.
M'he empassat una vintena d'exposicions de fotos de reporters de tot el món. Des de les onze del matí fins a les sis de la tarda, amb un breu parèntesi per dinar en un petit restaurant del centre un plat a base de confit d'ànec amb llegum, verdures i arròs.
La temàtica més repetida són les grans desgràcies i convulsions de l'any, com el terratrèmol d'Haití, les manifestacions de l'oposició iraniana després de les eleccions i la protesta dels camises vermelles a Thailàndia.
Hi ha també una sèrie molt interessant del japonès Kazuyoshi Nomachi sobre pelegrinatges massius. Per poder fer les imatges del hajj, el pelegrinatge a la Meca, el fotògraf es va convertir a l'Islam i va aconseguir imatges inèdites.
Però jo m'estimo més les històries de la vida quotidiana que normalment no figuren a les escaletes dels informatius. En destaco tres propostes:
Primera: Un reportatge impressionant de Guillaume Herbaut sobre el tràfic de ferralla radioactiva a la zona d'exclusió de Txernòbil. Vint-i-quatre anys després de la catàstrofe, els cementiris de material militar i la mateixa central nuclear són objecte d'un pillatge sistemàtic i massiu.
Segona: El sorprenent treball sobre la poligàmia als Estats Units, a càrrec de Stephanie Sinclair, al voltant de l'Església-Fonamentalista-de-Jesucrist-dels -Sants-dels-Últims-Dies, una mena d'al·lucinació difícil d'entendre.
I tercera: una mirada tendra i emocionant d'Hubert Fanthomme centrada en la lluita per la vida d'un nadó bombolla, de nom Eloi, que pateix una displàsia ectodèrmica amb immunodeficiència combinada severa.
Aquesta última exposició es troba al Castillet la imatge més reconeixible de Perpinyà, l'edifici al voltant del qual els aficionats de la USAP , desacomplexadament quadribarrats, celebren els èxits del seu equip.
Visa pour l'image permet descobrir els principals edificis històrics del centre de la ciutat, amb funcions de sales d'exposicions. Marcs "incomparables", encara que sovint mal il·luminats i pitjor climatitzats... però paga la pena. És un bon motiu per acostar-se a la capital del Rosselló, i, si queda temps, perdre's pels carrerons de gitanos on escoltarem parlar una llengua vagament familiar, que us asseguro que és tan català com això que escric ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada