Sóc un nouvingut –fa un parell de mesos- a Twitter. Amb aquesta curta experiència, ja comparteixo amb Vicent Partal, que en això hi toca molt, que aquest és un instrument que “canvia la professió del periodisme”.
Deixo de banda l’anomenat “periodisme ciutadà” , extensament glossat, amb tota la raó, per estudiosos, gurús i profetes de la societat 2.0, i només em fixo en el seguiment que he fet del procés electoral del 28-N a la xarxa, i de l’ús que n’han fet els periodistes.
Amb aquest exercici n'he tingut prou per comprovar que, avui, Twitter supera en immediatesa tots els mitjans de comunicació tradicionals. Només per això ja seria una revolució per al periodisme. M’he assabentat de les declaracions dels líders molt abans de sentir-les als butlletins o als espais informatius de la ràdio i la televisió. Autèntiques twitter-transmissions m’han permès seguir les idees principals de mitings i debats. He vist arribar a TV3 quasi en directe els líders dels partits parlamentaris per participar en l’únic debat que hi ha hagut. He estat al cas de detalls de la campanya –que potser després no apareixen en les cròniques- gràcies als tweets dels companys “incrustats” a les caravanes. He comprovat com es retwittejaven les dades del sondeig de TV3 la mateixa tarda del dia 28, amb els col·legis electorals encara oberts. I com, després del desconcert inicial, tothom acabava descartant engegar una cacera de bruixes per trobar el “piulador” responsable i acceptant que aquest fenomen –que no és la primera jornada electoral que es produeix- és literalment impossible d’impedir.
És més: els periodistes tenen, a través del seu Twitter personal la possibilitat d'oferir versions d’una informació alternatives -o complementàries- de l’enfocament editorial del mitjà en què treballen, o de la informació oficial sobre un determinat fet. El twittactivisme periodístic ja ha viscut moments àlgids a l’Iran, a Haití, al Sahara Occidental... Amb l’actual crisi coreana, els tweets de Sergi Vicente ens han avançat les novetats molt abans de veure-les al Telenotícies. Però Twitter també pot jugar un paper important en la defensa del dret a la informació, del pluralisme i de la qualitat democràtica en el nostre entorn més proper. Aquí hi intervé la mirada personal del periodista, independentment de la del seu mitjà.
M’ho sembla a mi, o Twitter viu en aquests moments el seu moment de gran expansió, com el va viure Facebook fa un parell d’anys? En tot cas, detecto en la professió una ebullició al voltant de la xarxa que no sé si es produeix en cap altre gremi. Falta que s’encomani als comandaments que tenen la capacitat de decidir i de projectar estratègicament els mitjans.
Aquí enllaço amb articles relacionats amb el tema, i alguns que van més enllà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada