Translate

dijous, 30 de desembre de 2010

Defensa de la Garrotxa



La plaça de Sant Privat és un tresor recòndit. Amagada per un accés de llambordes polides, sota una arcada centenària, cal saber que hi és, que existeix, per arribar-hi. L'església, d'origen romànic, gran, potser massa gran, omple la primera mirada. Al seu costat, aquella visió  dels nínxols com cel·les d'un gran rusc tètric i blanc. La resta, un cèrcol de cases de pedra fosca. Mai no hi he vist ningú, ni als portals, ni als balcons florits, ni tan sols a la petita botiga d'embotit artesanal, indici que sí, que els diumenges fatals, excursionistes organitzats profanen aquest espai silenciós i únic. Però jo sempre l'he vist buit, sense més brogit que la veu de la història, a les llindes esculpides, damunt les portes. 
La plaça de Sant Privat és un moment en suspensió... 

De Sant Privat en surt una petita carretera. Al final de l'asfalt s'enfilen els camins cap al salt de Sallent, la gran cascada intermitent que s'estimba sobre un mar vegetal. A l'hivern es glaça. El sol no té ni temps de tocar-la. Però quan fa una mica menys de fred, el gel penjat al buit s'esquerda i cau a trossos, i l'estrèpit fa tremolar la vall, i et dius quina sort de veure-ho. 










Cap comentari:

Publica un comentari