El tabac, entre d'altres factors, ens va robar el pare quan només tenia 56 anys, el 1989. Tota la vida el recordo amb una cigarreta o amb un cigar als dits, i fent calades intenses. La meva va ser una bona infantesa envoltada de fum, de cendrers plens, de pudor de tabac a la roba i d'estossecs matinals. És veritat que va intentar deixar-ho algunes vegades, sense èxit. Una d'elles, prohibint-se comprar paquets sencers de tabac. Aquells dies em demanava a mi, que devia tenir uns deu anys, que anés a comprar una cigarreta (una!) al bar de la cantonada. Me la venien sense cap problema, ni moral ni legal. El fet de fumar era tan normal que es fumava al teatre, al cinema, a la consulta del metge, als avions o en quasevol programa de televisió. El nostre pare era un bon pare, i per a mi un referent i un model en molts aspectes vitals. Però fumava.
Ens vam criar essent fumadors passius, quan no hi havia gens de consciència social sobre aquesta espècie. En més d'una revisió mèdica, a l'escola, després de passar per la pantalla de raigs X, el metge em va preguntar si jo fumava. Mai em vaig plantejar que el pare ens pogués estar fent mal a mi, a les meves germanes, a la mare... Mai em va dir si ell s'ho plantejava. Ningú no ho feia.
L'enduriment de la llei busca acabar amb les "víctimes colaterals" del tabac. Al carrer i als espais públics, segurament no crearà grans conflictes, com no els han creat normatives similars en altres països. Però potser sí que els encendrà a les llars, els espais privats on conviuen fumadors i no fumadors i on la norma no pot entrar, de moment. M'he demanat moltes vegades com hauria reaccionat el pare a la pressió social, i ara també legal, contra el tabaquisme. Vull pensar que ho hauria entès com una oportunitat de superar la seva addicció. Que hauria buscat el nostre suport i hauria tingut la nostra admiració.
Jo no sóc neutral. Ni puc ni vull ser-ho, en aquesta qüestió.
"Sóc lliure de fumar si no molesto ningú", proclamen els predicadors més fonamentalistes de les llibertats individuals. No, no ho ets. Primer, perquè t'haurem de pagar entre tots el tractament de les teves malalties associades al tabac i segon, perquè tens uns pares, una parella, uns amics o uns fills a qui no pots fer la putada de morir-te.
És una història molt interessant Carles. 40 o 50 anys enrera la gent potser era conscient que s'estava fent mal a si mateixa, però desconeixia o ignorava que feia mal als pròxims. Els anys de fumar ara estan passant factura; és una llei que havia d'arribar més tard o més d'hora. Enhorabona pel bloc, l'afegeixo a la meva llista de preferits!
ResponElimina