Translate

dimarts, 18 de gener de 2011

Els malestars del present



"El món no se'n surt", no és precisament una declaració de principis optimista. No ho són tampoc els títols de la versió original anglesa ni de l'espanyola. De fet, va ser l'última obra publicada en vida per Tony Judt, mort l'agost de 2010, al final d'una malaltia degenerativa que no va aconseguir aturar fins a l'últim moment la seva incansable capacitat d'analitzar la història contemporània...
Lectura recomanable pels qui dubtin  del valor de la política, els qui creuen que l'estat és un artefacte obsolet, els qui no entenen com hem arribat al pensament únic i, de retop, a la crisi financera mundial... Un punt de vista inquietant "sobre els malestars del present", com diu el subtítol. 
He fet una mica de "talla i enganxa" amb alguns fragments que m'han semblat interessants i suggeridors. 



Més desigualtat   
El 1968, el president de General Motors s’embutxacava, entre paga i beneficis, unes 66 vegades el salari del seu traballador mitjà. Avui, el president de Wal-Mart s’endu 900 vegades el salari del seu treballador mitjà.




Confiança  
No podem avançar sense confiança. Si veritablement no confiéssim els uns en els altres, ja no pagaríem impostos per al nostre suport col·lectiu. Tampoc aniríem gaire més enllà de la porta de casa per por a la violència o als nostres conciutadans tramposos i indignes de confiança. (...) Un dels motius pel qual el capitalisme es veu assetjat avui (...) és que els mercats i la competència necessiten també de confiança i cooperació. Si no confiem que els banquers obraran honestament o que els agents hipotecaris ens diran la veritat pel que fa al seus préstecs o que els comissionats estatals posaran fi al joc brut financer, el mateix capitalisme s’acabarà aturant.

Tota comesa col·lectiva demana confiança: des dels jocs infantils a les complexes institucions socials (...) Els impostos en són una il·lustració reveladora. Quan paguem impostos, estem suposant un munt de coses pel que fa als nostres conciutadans.

En primer lloc, assumim que ells també els pagaran...    

En segon lloc, confiem que aquells a qui hem atorgat una autoritat temporal sobre nosaltres recaptaran i gastaran de manera responsable...   
En tercer lloc, la major part dels impostos es destina a pagar deutes anteriors o a invertir en despesa futura. Estem, per tant, condemnats a refiar-nos no únicament de persones a qui no coneixem avui sinó també d’altres a qui mai no podríem haver conegut i d’altres a qui mai coneixerem, i amb totes hi mantenim una relació d’interès mutu.

Capitalisme   
El capitalisme no és un sistema polític : és una forma de vida econòmica compatible amb les dictadures de dretes (Xile sota Pinochet), dictadures d’esquerres (la Xina actual), monarquies socialdemòcrates (Suècia) i repúbliques plutocràtiques (Estats Units)

La política    
Cal que aprenguem novament com criticar els qui ens governen. Però, per fer-ho creïblement, ens hem d’alliberar del cercle de conformitat en què estem, com ells, atrapats. Si els ciutadans actius i compromesos renuncien a la política, deixen la societat en mans des seus funcionaris més mediocres i corruptes.


L’accés desigual als recursos de tota mena –de l’aigua als propis drets- és el punt de partida de qualsevol crítica del món veritablement progressista. (...) Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. I la fraternitat, més enllà de la seva fatuïtat com a objectiu polític, esdevé condició necessària de la pròpia política . La infusió d’un sentit de propòsits comuns i de dependència mútua ha estat llargament vista com l’eix de tota comunitat.


L’estat contra  la por      
L’argument per revifar l’estat no reposa només damunt les seves contribucions a la societat moderna com a projecte col·lectiu: hi ha consideracions més urgents. Ens hem endinsat en l’era de la por. La inseguretat torna a ser un ingredient actiu de la vida política de les democràcies occidentals. Una inseguretat nascuda del terrorisme, és clar; però també, i de manera més insidiosa, de la por davant la velocitat desfermada dels canvis, por de perdre la feina, por de perdre terreny davant d’altres en la distribució desigual dels recursos, por de perdre el control de les circumstàncies i rutines de la vida diària. I, potser per damunt de tot, por que no tan sols no siguem nosaltres els qui donem forma a la nostra vida, sinó que els qui tenen l’autoritat també hagin perdut el control a favor de forces que estan fora del seu abast











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada