Translate

divendres, 28 de gener de 2011

Cau el mur al món àrab, o la sort de viatjar



És com la caiguda del mur de Berlín, això que viuen els països del Magreb i el món àrab.

La comparació no és meva. És compartida entre Xesco Reverter i Eduard Sanjuan, observadors apassionats de l'actualitat mundial, en conversa durant el consell de redaccio. Com en aquell moment a Europa -ja fa més de vint anys- el ciutadans han perdut el respecte cap a uns règims que han mantingut el control a través de la censura estricta, les aliances internacionals de conveniència, la repressió policial i el culte a la personalitat de l'autòcrata de torn i el seu clan familiar. Mitjançant procediments pseudodinàstics, sense cap garantia democràtica -com en el cas d'Egipte- busquen la perpetuació i la continuació de l'expoli sistemàtic de les respectives finances nacionals.

Impressiona veure que la població ha perdut la por i surt al carrer exigint, ras i curt, la caiguda del règim. Ha passat a Tunísia i està passant a Egipte. A Algèria, tothom espera que tornin les protestes i l'onada arriba al Iemen, a l'exòtica Sanaa. A Jordània els moviments són encara discrets, i al Marroc el govern fa mans i mànigues per contenir els preus i evitar que s'encengui la guspira.

Gaddafi a Líbia i Al Assad a Síria aguanten la respiració, amb mà de ferro i  Al Jazeera s'ha fet ressò de manifestacions de solidaritat amb Egipte a Istanbul i Ankara. Mentrestant, apunta l'admirat Enric González , Israel guarda silenci, expectant. Tothom sap que no és el mateix la remor de la caiguda de Ben Alí que l'estrèpit de la de Mubarak, considerat una àncora d'estabilitat per Washington a la regió.  

És difícil definir els límits i les formes d'aquest moviment. Per ara, són mobilitzacions cíviques exigint democràcia, i no estan capitalitzades per líders religiosos o grups islamistes. "No és Al Qaeda, és la pobresa" diu  Bru Rovira apuntant que aquesta és una revolta per la supervivència, contra els preus, la corrupció, l'especulació i l'atur. Però, com en qualsevol procés revolucionari, la incertesa raja descontrolada. En paraules de Vicenç Villatoro els joves manifestants han obert la porta a la democràcia, però la qüestió és saber ara qui entrarà per aquesta porta... No és tan lluny a la memòria el cop d'estat militar que va impedir l'accés al poder (davant l'alleujament còmplice de les potències occidentals) del Front Islàmic de Salvació  després de guanyar les eleccions a Algèria el 1991.

En dies com aquests, en què la història s'accelera a batzegades en escenaris que he conegut directament, treballant o de vacances, defenso més que mai la virtut de viatjar, encara que sigui a costa de trigar molts més anys a pagar la hipoteca. Quan reconeixes els carrers de Tunis, d'El Caire o d'Alexandria, perquè els has trepitjat, n'has ensumat l'ambient, n'has escoltat les veus i n'has apreciat els colors, et creus afortunat de sentir una vaga vinculació personal amb els rostres sense nom que empenyen el seu destí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada