Una dona, més gran que jo, menuda i més aviat ampla, se m'acosta, a mig esbufegar tots dos, al gimnàs del Club Natació Terrassa: "Perdone, ¿usted no tendrá un hermano gemelo?" No me l'esperava, aquesta pregunta, i passa una fracció de segon en què exploro mentalment cap on va la curiositat de la senyora. Abans que pugui respondre, ella aclareix "es que es usted igual que uno de la Tevetrés". "Ah, sí, sóc jo", li contesto amb el millor dels meus somriures, que no és un gran somriure. Ella sembla que en dubti: "¿Es usted? ¿Y vive aquí, en Terrassa?" "Sí, sí", li confirmo. I ella que sembla voler justificar-se: "Es que mi marido es catalán y siempre miramos la Tevetrés, y yo decía no puede ser, si es igual que aquel presentador, aquí en Terrassa, y en el Club..." I s'acaba la conversa amb un comiat cordial, ella contenta d'haver-me saludat i demanant excuses per la intromissió, i jo dient-li que estic encantat, que de cap manera ha d'excusar-se de res, i tornem cadascú a la nostra rutina gimnàstica.
I mentre em maltracto amb un d'aquests aparells que se suposa que t'enforteixen els músculs per la via de trinxar-los penso en la curiosa conversa. M'adono que aquella dona, que devia arribar aquí amb les onades migratòries dels seixanta, s'ha sentit obligada a justificar perquè mira Tv3! "es que mi marido es catalán"... I vostè, senyora, que no n'és? És com si demanés perdó per ficar-se en un espai que no li toca. No sé si hi ha també un retret al marit, que controla el comandament a distància i l'obliga a empassar-se la programació de la "nostra", que no sent "seva".
Però encara és més significativa la seva incredulitat "aquí en Terrassa, y en el Club...". Molta gent està convençuda que en aquest país els llocs rellevants, amb projecció social, estan monopolitzats per un sector identificat amb algunes famílies de certa Barcelona o de la "Catalunya catalana". Aquesta simpàtica veïna comparteix aquest paradigma mental, cultural i sociològic, encara que durant quatre anys el president del país hagi estat una persona que, com ella, va venir de fora.
Canvio de màquina i m'assec en el simulador de rem, que sempre em garanteix una bona suada i una sensació dispersa de dolor muscular l'endemà. Dedueixo encara un tercer prejudici, de caràcter econòmic, de la conversa amb la senyora, de qui em sap greu no saber-ne el nom. Li sorprèn no només que jo visqui a Terrassa, sinó que vagi al mateix club que ella. Es deu imaginar que jo, que "surto per la tele", em guanyo molt bé la vida, tinc un salari descomunal i em moc en cercles influents. Segurament creu que, per a una persona de la meva presumpta posició, seria més adient anar a fer esport a d'altres clubs. La tradició diu que hi havia una Terrassa que jugava a hoquei i a tennis a l'Atlètic i a l'Egara i una altra que anava a banyar-se a la piscina del CN Terrassa. Hi havia una Terrassa que baixava a Barceona amb "els catalans" i una altra que agafava la RENFE. I una Terrassa dels barris que no trepitjava el centre més que per anar a la fira durant la Festa Major i una altra que sentia pànic només d'imaginar-se enmig de Sant Llorenç o de Ca N'Anglada.
Potser els que ens hem instal·lat a la ciutat els últims quinze anys patim menys aquests tòpics alimentats per visions massa tancades i pel classisme a banda i banda. Em sembla que és millor trencar aquest esquema, si ens creiem allò de la cohesió social, de la barreja, de ser un sol poble...
Avui el repte és molt més complex, perquè la nova immigració posa proves més difícils. I per això és important que hi hagi espais on ens trobem totes les Terrasses, com a l'actual Club Natació, o com a la futura xarxa ferroviària, que permetrà connectar la RENFE i "els catalans".
Però no sé posar gaire més exemples. Hi ha una efervescent i molt valuosa activitat associativa, esportiva i cultural a la ciutat, però em costa trobar res que ens aglutini a "tots". Ni un equip -ni de futbol ni de res- ni un festival, ni un esdeveniment comercial, ni un mitjà de comunicació, ni un centre de lleure o de culte... Potser el festival de jazz, amb el picnic i el programa descentralitzat, el fenomen casteller i la cavalcada de Reis en són excepcions. I potser, urbanísticament, ho serà el parc de Vallparadís, quan estigui acabat del tot, si funciona com a eix verd i vertebral, si es manté viu i acollidor, i si tota la gent, des de Sant Pere a Can Jofresa, se'l fa seu. Inclosos els germans bessons de la gent que surt per la tele.
He volgut compartir aquesta anècdota acompanyada de reflexions quan encara falten mesos perquè comenci la campanya electoral de les municipals, òbviament sense cap intenció partidista. Vull dir-ho explícitament, perquè sé de la tendència que tenim a buscar arguments per justificar posar una etiqueta o una altra... doncs no.
I quan em torni a trobar amb la senyora al Natació, li diré que les seves paraules em van fer pensar tant que les he penjat a Internet, on espero que algú s'aturi un minut a llegir-les i en tregui les seves conclusions.
