Translate

dimarts, 22 de febrer de 2011

L'increïble discurs de Gaddafi



Quan escric aquestes ratlles tinc la convicció personal -que serveix de ben poc, perquè només compten els fets comprovables i consumats- que el discurs que ha pronunciat la tarda del 22/2/2011 Muamar Al Gaddafi ha estat l'últim com a president de Líbia. 
Un tweet ha advertit que Aljazeera el retransmetia en directe. De seguida, el canal 3/24 i el canal de 24 Horas de TVE s'hi han afegit. Des de fa unes setmanes, aquests mitjans d'informació continuada tenen traductors d'àrab pràcticament incrustats a les redaccions, que faciliten que l'espectador conegui, amb més o menys exactitud, els arguments amb què Ben Ali, Mubarak, Gaddafi i els qui vindran intenten inútilment reconduir una situació irreversible. 
El discurs d'avui de Gaddafi ha estat una peça de l'absurd. L'escenari, l'enrunada residència presidencial  bombardejada pels Estats Units  el 1986 i que s'ha conservat, paradoxalment,  en la seva destrucció, com  a monument de la resistència del poble libi. El to, entre apocalíptic, amenaçador i líric. El líder libi ha alternat les acusacions i els insults (gossos i rates, els seus submóns preferits...) amb lectures del codi penal libi, recollit en un gran llibre verd, d'on han emergit reiterades promeses d'aplicació de la pena de mort. 
Sense mirar gaire la càmera, durant més d'una hora ha arribat a dir als libis que poden repartir-se el petroli del país i que, des del primer home a l'últim nen han de sortir al carrer a perseguir fins als seus caus els agitadors, que actuen al dictat d'obscurs interessos exteriors. Una combinació d'Al Qaeda -ha carregat contra "els homes de les barbes" més d'una vegada- i dels Estats Units convergeix per destruir Líbia... Una espiral de paranoia que costa de creure que cap dels líders occidentals que, des fa anys li han rigut les gràcies, no hagi percebut abans.
De tant en tant, algú li portava algun paper. De tant en tant, el realitzador punxava imatges d'aparents manifestacions de suport al règim. De tant en tant, apareixia un jove amb un got d'aigua. Més d'un tweet, en aquell moment, ha desitjat que l'aigua fos tòxica. ... A la xarxa convivien la narració periodística del discurs al costat d'un catàleg de mals desitjos pel personatge  i els comentaris més frívols, irònics, sagnants.
Mentre la gent continuava morint al carrer, i mentre part del govern i de l'exèrcit es passava a l'oposició, Gaddafi deia que faria servir la força per mantenir l'ordre, obviant que ja fa una setmana que ha optat per la violència. 
Els historiadors necessitaran aquest discurs per explicar el capítol libi del gran tsunami social i polític que es viu al món àrab el 2011. I també els periodistes, semiòtics, especialistes en comnicació, que es fixaran en les grans ulleres plenes de reflexos, en la mirada erràtica, embolicada en un mar de botox, en el vestit tradicional, tribal, en la gesticulació solemne, en la promesa fanàtica de morir com un màrtir al seu país, declaració obligatòria de qualsevol dictador amenaçat, és clar, per l'enemic exterior.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada