Si hi ha algú, en alguna de les universitats on s'estudia comunicació i periodisme, que estigui buscant tema per a una tesi o una tesina, bé podria fixar-se en el tractament periodístic de la catàstrofe encadenada del Japó. La seqüència terratrèmol-tsunami-amenaça nuclear és el guió perfecte per a una pel·lícula del gènere futurista-catastròfic. El suspens que acompanya el deteriorament progressiu de la central de Fukushima, l'evacuació de zones cada cop més extenses, la feina heroica dels treballadors que hi romanen, el paisatge gèlid que emmarca les destrosses i la desesperació dels qui han estat desposseïts de tot... És massa temptador per a no evocar referents literaris - The Road, de Cormac McCarthy i la seva bona adaptació cinematogràfica, per exemple- i els nostres pitjors malsons.
En aquest context, i més quan tot un comissari europeu es posa a la boca la paraula "apocalipsi", alguns mitjans s'han abonat als titulars grandiloqüents, a la sobredosi d'adjectius i a una presentació de la realitat amb uns accents que alguns residents al Japó no dubten a qualificar d'alarmistes i catastrofistes.
Hi ha catalans i espanyols que hi viuen, i que han fet el trànsit de la indignació al sarcasme. S'expressen amb els hashtags amb què referencien les seves piulades a Twitter: #nobuscanlaverdad , referint-se a l'actitud dels mitjans espanyols, i #desastrofe , neologisme curiós amb què volen designar una categoria superior de daltabaix immens. La seva actitud relativitzadora de la situació que es viu a Tòquio i a la major part del país també s'expressa amb #playforjapan, versió lliure del #prayforjapan que s'ha escampat a ritme de milions de piulades al dia, des de divendres, 11.
El disgust ha fet que es posessin d'acord per redactar un manifest molt crític en forma de carta pública als mitjans demanant-los que no caiguin en el "sensacionalisme" i s'ajustin a les dades contrastades. Alguns d'ells han enregistrat un video amb la mateixa petició. I molts pengen comentaris crítics de les seves pròpies experiències amb els mitjans, principalment televisions i ràdios que els contacten per tenir informació de primera mà. També n'hi ha que s'explaien en els seus blogs personals.
Una setmana després del sisme-tsunami, les retines i mentalitats occidentals comencen a estar acostumades a les imatges més impactants que s'hagin vist mai per televisió d'una catàstrofe natural d'aquesta mena. El neguit continua alimentat pel pànic nuclear. Aquest és un pànic indeterminat i invisible, que ha portat la majoria dels enviats especials al Japó a traslladar-se de Tòquio cap al sud, davant el temor que la contaminació radiactiva afecti la capital. Els comptadors geiger, que serveixen per mesurar la radioactivitat s'estan exhaurint a les botigues d'electrònica. Els joves occidentals que, a través de la xarxa insisteixen que no n'hi ha per tant com diu aquí el rebombori mediàtic, pengen a Youtube els mesuraments que ells mateixos fan.
Fins d'aquí a molt de temps no sabrem si les fuites nuclears als diversos reactors de Fukushima es tradueixen en morts per malalties associades a la irradiació. Potser, en aquell moment, ni en farem notícia, oblidat ja el #desastrofe o superat per successives tragèdies que atreuen els focus i els objectius sense donar temps de comptar els morts. Avui, una setmana després, ja no ens preocupa tant el Japó com la imminent intervenció internacional a Líbia, on tornem a encarar-nos amb un dels més vells, incòmodes i necessaris debats de la història de la humanitat: sobre la legitimitat de la violència. La carnisseria per aturar la carnisseria.
