Translate

dimarts, 8 de març de 2011

Cinquanta anys

Mai fins ara, quan arribava el meu aniversari, m'havia aturat més d'un parell de minuts a pensar-hi. Mai fins ara, però, n'havia fet cinquanta. Deu ser això. 
Un cop paït l'embús d'emocions i d'afecte associats a la data, proclamo la meva assumpció de la cinquantena i l'alegria de viure en aquella part del món que, segons l'estadística, tenim una llarga esperança de vida. 
Així que no em permetré la frivolitat estúpida de queixar-me. 
Ben mirat, fa cinquanta anys, aquell 1961, hi va haver molts inicis amb vocació de perdurar, i que no ho han fet. No han resistit el pas de la història. 

Zimmerstrasse, Berlin, 1961

El 13 d'agost va començar a construir-se el mur de Berlín. 120 quilòmetres de "Mur de protecció antifeixista" amb què les autoritats soviètiques volien tallar l'hemorràgia d'alemanys que fugien cap als sectors de la ciutat controlats per les potències occidentals. El món es partia físicament en dos i hi havia gent disposada a jugar-se la vida per tal de canviar de bàndol. El 17 de juny ho va fer un joveníssim Rudolph Nureyev, que esdevindria potser el més gran ballarí de tots els temps. 
Un accident del primer ballarí del Ballet Kirov de Leningrad li va donar l'oportunitat d'ocupar el seu lloc durant una gira internacional. A París, Nureyev va vulnerar la prohibició de relacionar-se amb els ciutadans estrangers, i Moscou va ordenar la seva repatriació immediata. Però a l'aeroport de Le Bourget va aconseguir escapolir-se. Diuen que es va presentar a la policia francesa dient "I want to stay and to be free". No va tornar mai més a la Unió Soviètica ni a Rússia. El 1993 es va morir de sida. La  mort de Nureyev sempre em porta el record d'un company de feina, amb la mateixa malaltia, que es va donar per vençut perquè va pensar que si algú amb els recursos del ballarí rus no se n'havia sortit, ell tampoc podria fer-ho. Es va suicidar pocs dies després de saber la notícia. 

Rudolph Nureyev (1938-1993)

També hi ha d'altres naixements datats el 1961 que són evocats amb més enyorança. El 9 de febrer, quatre nois amb una llargada de cabell "no estàndard" per l'època, actuaven en un modest local del centre de Liverpool, The Cavern. Gràcies a aquella nit, en què va acollir el primer concert de The Beatles s'ha convertit en un punt de pelegrinatge obligatori per a qualsevol visitant de la ciutat. 
El 1961 també va debutar Bon Dylan. El crític de The New York Times  Robert Shelton va dir d'ell que no era gaire clar respecte als seus orígens, però que no era tan important d'on venia, sinó cap a on anava, i pel que semblava, absolutament llançat. A convertir-se en una icona mundial per a la joventut.

The Beatles a The Cavern

En aquell context musical sorgia també la La Nova Cançó. El primer recital, al CICF. I, al Centre Comarcal Lleidatà, el 16 de desembre, el primer dels Setze Jutges. Alguna cosa de fons, resistent i cada cop menys silenciosa es movia a Catalunya: aquell mateix any també es va fundar Òmnium Cultural.
La societat assajava aquí, però també a escala mundial, instruments per a intervenir i alterar l'ordre establert. Del 61 també data Amnistia Internacional, fundada arran de l'article que l'advocat Peter Bennenson va publicar al London Observer. Es deia "Els presoners oblidats" i el va escriure després de conèixer que uns estudiants portuguesos havien estat empresonats pel règim salazarista acusats d'haver brindat en públic "per la llibertat". 
Salazar, Franco, i tants dictadors de l'època es van mantenir al poder fins a l'últim dels seus dies (amb un matís: Salazar va quedar impossibilitat el 1968 i va cedir-lo a Marcelo Caetano que, ell sí, seria derrocat per la revolució dels clavells el 1974). Tot i que les coses podien haver canviat aquell 1961, perquè Franco va tenir un accident de caça -aquesta és la versió oficial i única dels fets- en què va quedar ferit en una mà. 

Trujillo i Franco, dos dictadors amb final diferent

Hi ha excepcions. Aquell mateix any, Rafael Leónidas Trujillo, autòcrata sanguinari de la República Dominicana, moria abatut a trets en un atac que Mario Vargas Llosa recrearia molts anys després en la novel·la "La fiesta del chivo", un exemple de com casar la bona literatura amb el gènere gore
Àfrica, en ple procés de descolonització, vivia dies convulsos i Patrick Lumumba, el líder inspirador de la independència del Congo moria assassinat a Katanga. El seu cognom es popularitzaria més tard als bars de copes, per demanar cacaolat amb conyac...
A la llista de morts amb data del 61 hi ha Josep Maria de Sagarra, Gary Cooper,  i Ernest Hemingway, que es va obrir el cap disparant-se amb la seva pròpia escopeta, a Idaho. 
I entre els meus coetanis, hi ha alguns símbols mundials dels nostres temps: Carl Lewis, Diana SpencerBarack Obama o George Clooney
La Lliga, per cert, la va guanyar el Madrid. El Barça s'estavellava contra els pals quadrats de Berna  a la final de la copa d'Europa contra el Benfica i Kubala es retirava. 
I dos dies després de néixer jo, quan ell feia 25 anys, Francisco Ibáñez publicava la seva primera historieta de 13 rue del Percebe, que, cinquanta anys després, continua fent-me somriure. Un autèntic referent generacional...

La primera 13 rue del Percebe, publicada el 6 de març de 1961

1 comentari:

  1. Felicitats pels 50!
    Vas néixer el dia de la dona treballadora, estic segura que a l'any 61, a Barcelona, ningú va fer broma a la teva mare amb la coincidència de l'efemèride, sobretot tenint en compte que és un costum d'orígen bolxevic.

    ResponElimina