Quan es presenta un "dia de fúria", encara que sigui en minúscules, la millor recomanació és preparar-lo caminant per la muntanya. Sant Llorenç ofereix la possibilitat d'arribar-hi per mil camins diferents, de diversa dificultat i llargària. Aquest matí he pensat en demà i he decidit pujar a la Mola. Caminant des de casa, per fer-ho una mica més exigent, i descobrint el camí des de La Barata i per Can Pèlags. Impressiona aquesta casassa senyorial, potser la més gran del Parc. I inquieta la visió de Can Salvans, carregada d'història, la casa on es va allotjar Manuel Azaña i el seu govern en plena guerra, quan ja tot estava perdut.
 |
| Can Pèlags |
 |
| Can Salvans, residència de Manuel Azaña |
No coneixia el camí, i segurament no he agafat el bo. M'he enredat per corriols molt malmesos encara, d'ençà les nevades, i m'he trobat algun espadat vertiginós. Temperatura ideal. Soledat radical. Pensaments més atemperats. Arribo a les coves de Sescorts, també conegudes com els Estables, perquè en algun moment s'hi va guardar el bestiar. Aquestes muntanyes, en un altre temps, estaven poblades i explotades. La pedra té un to blavós i aspecte gastat. Aquí hi ha dormit l'home des del Neolític.
 | |||||||
| La cova de Sescorts |
Dalt la Mola, retrobo sensacions. Suor glaçada a l'esquena, la calma de la pedra del monestir, la incògnita mirada dels rucs que avui em sembla tan humana. I una cervesa freda mentre escric aquestes ratlles, abans d'encarar el camí de baixada. El clàssic, per Can Pobla i Can Robert. Espero arribar a casa havent acumulat prou cansament físic i equilibri anímic per encarar el meu particular dia de fúria, ara ja ben continguda.
I més endavant, tornaré amb Sant Llorenç, amb enllaços i recomanacions.
Joan Carles! No oblidis Can Pobla, em sembla que és força més gran que Can Salvans
ResponEliminaPotser no queda prou clar. Quan parlo de la "casassa senyorial" em refereixo a la immensa Can Pèlags. Can Pobla és més un conjunt de cases...
ResponEliminaAh! potser vaig llegir ràpid, tens raó.
ResponEliminaDe tota manera m'hi apropo un dia, a Can Pèlags, perquè jo diria que tot i així és més grossa Can Pobla, la casa principal.
Jo m'he sentit identificat en caminar per corriols mig perduts, en posar-t'ho més difícil, per entrenar, en pensar en aquestes terres abans tant poblades. M'ha recordat fa uns dies quan caminava per camins de carboneres al Montseny.
ResponElimina