Translate

divendres, 30 de setembre del 2011

Cuba, tot esperant



"Nosotros hacemos como que trabajamos y el estado hace como que nos paga" ens va dir aquest estiu un taxista de La Havana. Aquesta frase, més que una ocurrència, és la síntesi de l'esquizoide realitat econòmica de Cuba, que sobreviu entre l'agonitzant moneda nacional -el peso- i el CUC -el peso convertible- que té el valor de la divisa dels Estats Units i que es va instaurar per combatre la dolarització del país. L'estat paga als treballadors dos-cents pesos nacionales mensuals i els proporciona encara, via llibreta de racionament, petites quantitats de productes bàsics, com pa, sal, oli o carn (un picadillo que no se come ni mi perra...). Però qualsevol producte elaborat de consum només es pot adquirir amb CUC, de manera que els cubans es veuen abocats a aconseguir-ne per mitjans extralegals. Un CUC equival a 24 pesos.
"Resolver", com sap tothom que ha viatjat a Cuba, és el sinònim de "inventar". Són els verbs que defineixen la capacitat dels cubans de buscar-se la vida, de trobar el camí per solucionar els problemes del dia a dia. És la resposta a l'escassedat i la pobresa imposada per decret. Cada cop hi ha més gent que trafica amb petites quantitats de tabac, rom o carn de vedella. El cubà s'ha espavilat, durant anys de "periodo especial", després de la caiguda de la Unió Soviètica i en ple bloqueig nordamericà, a trobar allò que li manca. Actualment, l'ajuda veneçolana -en petroli i productes manufacturats- està substituint el subministrament massiu que, durant quasi tres dècades, arribava dels països de l'est d'Europa. Això permet allargar la impostura d'un sistema que ha col·lapsat i que només conserva una figura indiscutida en l'imaginari col·lectiu: el Che Guevara. La popularitat de Fidel, de Raúl, de Camilo Cienfuegos o qualsevol altre dels barbuts de Sierra Maestra queda eclipsada per la figura messiànica del metge-guerriller argentí.

Fins i tot el castrisme admet ja que la via cubana al socialisme és morta. "O rectificamos, o nos hundimos", (discurs 18/12/2010) va dir Raúl, de qui la gent menys crítica amb el règim espera reformes quan l'ombra allargada del seu germà Fidel hagi desaparegut. 
El 30 minuts que firma aquest diumenge Isabel Galí agafa la frase de l'actual president cubà com a títol d'un recorregut a la Cuba en permanent estat de gestació de no-se-sap-què. El reportatge coincideix amb l'entrada en vigor d'una de les mesures considerades simbòliques dels temps que s'acosten: Des d'aquest primer d'octubre es permet comprar i vendre cotxes. Fins ara, només es podien vendre els vehicles que ja circulaven abans de la revolució. Ara, als impressionants Plymouth, Chrysler, Chevrolet, Pontiac, Buick o Studebaker dels anys 50 s'hi afegeixen els atrotinats Lada soviètics i els Toyota i Hyundai asiàtics que han arribat més recentment.


I també és imminent la llei que autoritzarà la compra i venda de cases.  Tot plegat, amb limitacions i  grans càrregues d'impostos, com les que també han de suportar els particulars que s'han acollit a la possibilitat de llogar habitacions per a turistes.
La gent parla de la situació del país cada cop més obertament. Però l'oposició militant sent encara l'alè del règim al clatell, i atribueix al terror de la repressió la falta de resposta organitzada al carrer.
Però és clar que l'explicació del curiós moment de vigília cubà és molt més complex.
Mentrestant, a la Casa de la Trova de Santiago canten les velles i les noves veus, a la plaça esglaonada de Trinidad cada nit es reuneixen centenars de persones a ballar i prendre rom i cervesa Cristal o Bucanero i al Malecón de la Havana, cada capvespre, les siluetes es retallen sobre un l'horitzó on s'amaga un somni invisible i sovint decebedor. Com si res no hagués de passar, com si hagués de passar tot.


Si teniu una estona, mireu la pel·lícula Havanastation, gran sensació cinematogràfica del moment i seguiu a twitter o al seu blog la veu opositora de Yoani Sánchez. I escolteu fins a avorrir-vos Chan Chan

divendres, 2 de setembre del 2011

Les altres confessions de Jaume Cabré



La publicació de la novel·la "Jo confesso" de Jaume Cabré, que es perfila com un dels esdeveniments editorials no sé si de la temporada, l'any, la dècada o el segle (cal esperar el veredicte dels lectors) m'ha agafat acabant la lectura d'"El sentit de la ficció",  reeditat onze anys després de veure la llum. Cabré hi reflexiona sobre el fet d'escriure, sobre la seva manera d'enfrontar-se a una novel·la, sobre les angoixes i satisfaccions que acompanyen el procés creatiu, sobre les seves lectures, sobre la importància de la música... 125 pàgines que em fan encarar el miler de la nova obra amb sensació de tenir coneixement de causa. De la causa de l'escriptor.

En reprodueixo alguns fragments a mode d'invitació a la lectura abans de la lectura.

PER QUÈ ESCRIC, PER QUÈ ESCRIU UN ESCRIPTOR
"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicable."
"La passió per la lectura em va portar a l'escriptura. Quan una novel·la m'havia arravatat, em negava a acceptar, quan arribava a l'última plana, que s'havia acabat i en perllongava la vida afegint-li unes pàgines o uns capítols més."

EL PROCÉS CREATIU
"Quan començo una nove·la, no sé sobre què vull escriure, ni quant de temps hi hauré de dedicar, ni si val la pena l'esforç. Només sé que vull escriure, i malfrat el cúmul d'incerteses personals ue solc arrossegar, m'envaeix una estranya fe en mi mateix perquè sé que la inversió en hores, energia i vida em durà a un resultat, bo o dolent, però no em durà al no-res."
"Durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés (d'elaboració d'una novel·la) el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si ho voleu, fica dins seu la novel·la i la porta al damunt durant la seva vida És l'única manera de de comprometre't de debò amb allò que escrius."
 "Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure's entremig de la marejadora llibretat de la creació."
 "Quan puc dir sense mentir que estic començant la novel·la, no sé quin final tindrà i justament em poso a escriure per descobrir-lo. Segurament, perquè el meu objectiu no és arribar a un final argumental concret sinó simplement escriure. El fet d'escriure té sentit per ell mateix: és plenitud." 

PER QUÈ EN CATALÀ
"Al llarg de la meva carrera, sobretot a Espanya i una mica a França, m'han fet reiteradament la pregunta de per què escrivia en català. Sempre m'ha estranyat que em fessin aquesta pregunta perquè la resposta és òbvia. Escrius en la teva llengua. Escrius en la llengua amb la qual pots rosegar el ossos de l'ànima. Escrius en la llengua del teu paradís perdut. I en el fons saps que no has fet tu una tria de la llengua sinó que la llengua t'ha triat a tu."

MÚSICA I LITERATURA
"Crec que no hem de reservar per al poeta la capacitat musical del llenguatge. El prosista també pot prendre's el devenir del text com un devenir musical"
"Pretenc que la meva prosa tingui música interna; les frases tenen la llargària que han de tenir i els paràgrafs també. La col·locació de cada paraula està pensada tant per la seva necessitat d'aparició, com per l'efecte que produeix en el conjunt. I tot plegat té, per tant, una intenció profunda, perquè així expliquem més d'una cosa a la vegada: ho diem tot, com a la vida."

LA CRÍTICA
"És clar que la relació entre l'escriptor i el crític és dramàticament injusta. El crític, després d'una lectura que l'ha ocupat una setmana (en el millor dels casos), santifica o maleeix amb un article escrit en una tarda una feina que s'ha construït durant potser dos o tres anys o més. Això no és equilibrat ni ho podrà ser mai"

TEMPS PER LLEGIR
"Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: "no tinc temps per llegir". Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: "En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni". Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir."