Cuba, tot esperant

"Nosotros hacemos como que trabajamos y el estado hace como que nos paga" ens va dir aquest estiu un taxista de La Havana. Aquesta frase, més que una ocurrència, és la síntesi de l'esquizoide realitat econòmica de Cuba, que sobreviu entre l'agonitzant moneda nacional -el peso- i el CUC -el peso convertible- que té el valor de la divisa dels Estats Units i que es va instaurar per combatre la dolarització del país. L'estat paga als treballadors dos-cents pesos nacionales mensuals i els proporciona encara, via llibreta de racionament, petites quantitats de productes bàsics, com pa, sal, oli o carn (un picadillo que no se come ni mi perra...). Però qualsevol producte elaborat de consum només es pot adquirir amb CUC, de manera que els cubans es veuen abocats a aconseguir-ne per mitjans extralegals. Un CUC equival a 24 pesos.

"Resolver", com sap tothom que ha viatjat a Cuba, és el sinònim de "inventar". Són els verbs que defineixen la capacitat dels cubans de buscar-se la vida, de trobar el camí per solucionar els problemes del dia a dia. És la resposta a l'escassedat i la pobresa imposada per decret. Cada cop hi ha més gent que trafica amb petites quantitats de tabac, rom o carn de vedella. El cubà s'ha espavilat, durant anys de "periodo especial", després de la caiguda de la Unió Soviètica i en ple bloqueig nordamericà, a trobar allò que li manca. Actualment, l'ajuda veneçolana -en petroli i productes manufacturats- està substituint el subministrament massiu que, durant quasi tres dècades, arribava dels països de l'est d'Europa. Això permet allargar la impostura d'un sistema que ha col·lapsat i que només conserva una figura indiscutida en l'imaginari col·lectiu: el Che Guevara. La popularitat de Fidel, de Raúl, de Camilo Cienfuegos o qualsevol altre dels barbuts de Sierra Maestra queda eclipsada per la figura messiànica del metge-guerriller argentí.

Fins i tot el castrisme admet ja que la via cubana al socialisme és morta. "O rectificamos, o nos hundimos", (discurs 18/12/2010) va dir Raúl, de qui la gent menys crítica amb el règim espera reformes quan l'ombra allargada del seu germà Fidel hagi desaparegut. 

El 30 minuts que firma aquest diumenge Isabel Galí agafa la frase de l'actual president cubà com a títol d'un recorregut a la Cuba en permanent estat de gestació de no-se-sap-què. El reportatge coincideix amb l'entrada en vigor d'una de les mesures considerades simbòliques dels temps que s'acosten: Des d'aquest primer d'octubre es permet comprar i vendre cotxes. Fins ara, només es podien vendre els vehicles que ja circulaven abans de la revolució. Ara, als impressionants Plymouth, Chrysler, Chevrolet, Pontiac, Buick o Studebaker dels anys 50 s'hi afegeixen els atrotinats Lada soviètics i els Toyota i Hyundai asiàtics que han arribat més recentment.

I també és imminent la llei que autoritzarà la compra i venda de cases.  Tot plegat, amb limitacions i  grans càrregues d'impostos, com les que també han de suportar els particulars que s'han acollit a la possibilitat de llogar habitacions per a turistes.

La gent parla de la situació del país cada cop més obertament. Però l'oposició militant sent encara l'alè del règim al clatell, i atribueix al terror de la repressió la falta de resposta organitzada al carrer.
Però és clar que l'explicació del curiós moment de vigília cubà és molt més complex.
Mentrestant, a la Casa de la Trova de Santiago canten les velles i les noves veus, a la plaça esglaonada de Trinidad cada nit es reuneixen centenars de persones a ballar i prendre rom i cervesa Cristal o Bucanero i al Malecón de la Havana, cada capvespre, les siluetes es retallen sobre un l'horitzó on s'amaga un somni invisible i sovint decebedor. Com si res no hagués de passar, com si hagués de passar tot.

Si teniu una estona, mireu la pel·lícula Havanastation, gran sensació cinematogràfica del moment i seguiu a twitter o al seu blog la veu opositora de Yoani Sánchez. I escolteu fins a avorrir-vos Chan Chan