Translate

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Per què plega, ETA?



Quan ETA estava en actiu i cometia algun atemptat, sempre hi havia algú que preguntava per què. Com si la seva lògica, com tantes lògiques militars, tingués res a veure amb la racionalitat.
Explicar per què ETA fa el que fa sempre ha estat un camp molt donat a l'especulació. El seu món, opac i clandestí, facilita la creació d'escenaris polítics hipotètics que potser són versemblants, però que no  s'ajusten necessàriament a la realitat.
Ara que ha fet l'anunci més esperat després de mig segle d'existència, també ens preguntem les raons que l'han portat a deixar les armes sense plantejar cap contrapartida.
Aquests dies se'n donen moltes, d'explicacions. Cadascú posa l'accent en aquella que més li convé des de la seva òptica. La diferència és que, en aquest cas, no són fabulacions, sinó que formen part d'una explicació complexa que té, almenys, aquests elements. 

1- La pressió de la policia i de la justícia. És l'argument clàssic del govern i els partits polítics espanyols. És veritat que les policies francesa i espanyola tenien escanyada l'organització. Administraven operacions antiterroristes, batudes i detencions una vegada i una altra a banda i banda de la frontera franco-espanyola. I des que ETA va trencar un codi intern no escrit, el de no matar en territori francès (va matar dos guàrdies civils a Capbreton el 2007 i un gendarme francès prop de París el 2010) el govern de Sarkozy no l'ha deixat respirar. La cúpula d'ETA ha caigut tantes vegades com s'ha reconstituït. I la demostració de fins a quin punt els escassos efectius de l'organització estaven controlats i identificats és que, menys de mitja hora després de fer-se públic el comunicat del 20 d'octubre, la policia va facilitar la identitat dels tres encaputxats que el van llegir. És en aquest terreny que es pot parlar de derrota militar d'ETA.

2- La capacitat d'arrossegament de l'esquerra abertzale. Feia anys que l'esquerra abertzale plantejava, primer amb la declaració d'Anoeta, després amb la d'Altsasua i finalment amb la de Gernika, que era l'hora d'apostar només per les vies pacífiques. ETA, però, es feia de pregar. I no ha fet el pas que li reclamaven fins que no ha constatat el potencial de la via democràtica: Bildu aconsegueix presentar-se a les eleccions municipals i esdevé segona força política a Euskadi i setena a tot l'estat, amb més de 313.000 vots.

3- L'esgotament moral dels presos. Més de 700 condemnats per pertànyer o estar relacionats amb ETA compleixen condemna a les presons espanyoles i franceses. L'aplicació de la "doctrina Parot" fa que molts d'ells s'enfrontin, pràcticament, a una cadena perpètua. El mes de setembre es van afegir a la declaració de Gernika. Els presos i les seves famílies hi veuen l'única via de futur, davant la constatació del fracàs de l'estratègia militar.

4- La pèrdua del suport social. És pràcticament una conclusió dels factors anteriors. La xarxa de silencis, complicitats i suports a ETA s'ha anat estovant a Euskadi.  La capacitat de regenerar la militància de l'organització va de baixa. I, en molts casos, a les noves generacions els manca l'experiència i la formació "militar" d'altres temps i són molt més vulnerables, com demostra l'èxit de les accions policials.

5- L'aïllament internacional. ETA era l'únic moviment terrorista viu del món occidental. En un món sense els vells blocs, només trobava certa acollida a Veneçuela. En el context europeu, l'estratègia armada està totalment desprestigiada a conseqüència, entre d'altres factors, de l'impacte de les accions d'Al Qaeda.

6- El mirall d'altres vies pacífiques. Diuen a l'entorn abertzale que han seguit amb molta atenció el procés de consultes sobiranistes que s'ha fet als municipis catalans. Mirant més enrere, també Josep-Lluís Carod-Rovira reivindica la seva trobada amb membres d'ETA com una oportunitat en què va fer pedagogia de la via exclusivament democràtica a la independència. Però no només aquí:  a Escòcia s'està obrint el camí d'un referèndum a mig termini sense confrontació aguda amb Londres. Aquestes experiències creen expectatives superiors d'èxit per a les aspiracions independentistes que el recurs a les armes, que fins ara actuava com a tap, pretext i excusa.

Més enllà d'aquests factors, n'hi pot haver d'altres, relacionats amb la dinàmica interna de l'organització o amb pactes secrets acordats amb el govern espanyol.  Només es descobriran, si existeixen, quan els protagonistes en parlin. Mentrestant, la resta podem elucubrar, com ho feien alguns quan intentaven explicar els perquès d'Hipercor, Vic, Lluch, Isaias Carrasco o tants d'altres.

2 comentaris:

  1. Molt interessant i molt esclaridor. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  2. Doncs en sabia alguns dels motius però no estava segur de saber el transfons de tot plegat. Suposo que per la meva edat no he viscut tota la història de primera mà.

    gracies Joan Carles

    ResponElimina