Translate

dimecres, 30 de novembre de 2011

Núria al fons


Amb la Núria hem coincidit moltes vegades, al llarg de les nostres trajectòries professionals. En un primer moment compartint l'empenta d'una redacció jove. Més tard, des de perspectives diferents, però sempre amb el lligam de l'actualitat i de la comunicació. És d'aquelles persones amb qui pots parlar de qualsevol cosa, fins i tot discutir-hi amb passió, sense enfadar-t'hi. Hi trobes aquell sentit comú que fa fàcils les relacions, aquella voluntat de resoldre els problemes, aquella constància necessària per imposar-se a les dificultats. Sempre l'he tingut per una bona persona, a qui aprecies de debò, sense haver-li dit mai. Els últims anys ens hem vist molt poc. Les nostres feines només han propiciat algunes trobades o converses ocasionals, habitualment amb ocasió d'actes públics. 

Aquesta tardor extremista proporciona dies lluminosos i clars com els d'aquesta setmana. I, si algun avantatge tinc pel fet de treballar els caps de setmana, és que puc convertir un dimarts assolellat en diumenge i anar amb uns companys a pujar el Balandrau, ben nevat i amb unes vistes extraordinàries. Des del cim, assisteixes a un gran espectacle, amb el Bastiments, el Torreneules i, més lluny, al fons, el Puigmal tancant la vall de Núria, fent d' actors principals. 


El cas és que tot just començant la davallada, em va trucar una amiga que treballa en un servei d'oncologia, i em va comunicar que la Núria està lluitant contra el càncer des de fa molt de temps. Enmig d'una conversa va sortir el meu nom i es van adonar que totes dues em coneixien i la meva amiga li va dir que em trucaria. Quan vaig penjar, el cel no havia canviat el seu blau brillant, la neu seguia perfecta sota els grampons i el meu cos continuava agraint-me l'esforç de l'ascensió. Però els meus pensaments eren per a la Núria. 

Ara que ja he parlat amb ella, que em diu que el seu tarannà resistent i positiu no cedirà, que suporta tan  bé com pot les atzagaiades del tractament i que l'inquieta, com a tothom, el futur que compartim, em ve tant de gust encomanar-li forces en aquesta lluita traïdora i desigual...

(Avui, primer de febrer, la Núria ja no lluita. Ha perdut la partida. La meva amiga Mercè, que n'ha tingut cura tot aquest temps, m'ha trucat de bon matí per donar-me la notícia. Ens queda el seu exemple i el seu record)





1 comentari:

  1. Hola Joan Carles, sóc la Mercè aquesta amiga,molt maco aquest article prometo que intentarem cuidar-la molt.

    Una abraçada

    ResponSuprimeix