Translate

dimecres, 28 de març de 2012

Companys que escriuen. Lectures recomanades

Fa temps que intento comprar -i, quasi sempre, llegir- els llibres que escriuen els meus amics, col·legues i companys de feina. Em sembla tan envejable que ho hagin fet, que em sento quasi moralment obligat a donar-los suport d'aquesta manera, m'interessi o no el tema sobre el qual han escrit.
Aquest costum provoca, de tant en tant, tensions a les prestatgeries, que resolem amb un dolorós reciclatge d'alguns exemplars, o amb l'ampliació de l'espai que hi destinem.
Aquests últims dies n'he llegit dos que es mereixen ser recomanats.  


"Secrets de guerra", de Nicolás Valle. 

És un llibre tan inclassificable com imprescindible. Amb ingredients de recull memorialístic, de manual per a periodistes de guerra, amb pinzellades documentades de l'escenari polític internacional i, fins i tot, de dietari  profundament sincer, en què l'autor no té cap pudor d'abocar sentiments, sensacions, èxits o fracassos. De fet, el Nico ha arribat a reconèixer que "Secrets de guerra" ha estat una mena de teràpia personal.
A més, els seus companys hi trobem l'al·licient afegit de reconèixer els personatges. Aquesta és la garantia que allò que s'hi explica és cert. Cadascun dels episodis que relata -amb un estil narratiu que t'enganxa, com una bona novel·la d'acció- poden ser contrastats directament amb els companys que compartien amb l'autor les cobertures dels conflictes. 
El llibre té un subtítol que, ben mirat, és l'autèntic títol: "El preu d'informar en zones de perill". El Nico, nascut a Acehúche (Càceres) i que ha viscut la major part de la seva vida a Ripollet, diu que fer de corresponsal de guerra era el seu objectiu des que, amb nou anys, va veure les cròniques de Jesús González Green per TVE. El seu és l'exemple que els somnis es poden fer realitat. Però, també, que per assolir-los sovint s'ha de pagar un peatge. Ell no té cap escrúpol a compartir amb el lector les ferides que li ha deixat, en el cos i l'ànima, l' experiència en zones de conflicte. 
Amb un to que no defuig l'èpica, ni la ironia, ni el sarcasme, ni la crítica contundent, defensa apassionadament una manera d'entendre el periodisme que renega dels debats sobre l'objectivitat ("una crònica és el producte d'allò que sé, allò que veig i allò que sento") i es compromet amb les víctimes. Amb la mateixa contundència i amb una justificada dosi d'orgull és un abanderat de la TV3 que malda per mantenir-se com una televisió nacional, evocant instants com el conflicte d'Ossètia del Sud, l'estiu del 2008, quan era l'única televisió de l'estat espanyol present en la zona. 

"Sempre al costat de la BBC, d'Al-Jazeera, de la ZDF o la CBS i sempre la mateixa conversa:
-Where are you from
-From TV3!
-Ah, the catalans...
-Yes!

The catalans, yes. "



"Homes d'honor", de Xavier Bosch

Que Xavier Bosch, l'actual director de l'"Agora" de Tv3, hagi tornat a posar en circulació el Dani Santana, un dels presentadors estrella del canal TV10, és una bona notícia. Perquè vol dir que no era un personatge creat només per aquell "Se sabrà tot" que va representar el seu guardonat debut literari, i perquè ara ningú no entendria que les seves peripècies no tinguessin continuïtat en un tercer volum. 
"Homes d'honor" juga amb una hipòtesi que a tothom li ha passat pel cap: que l'incendi del Liceu  (atenció a aquest enllaç) va ser un accident. A partir d'aquí s'hi construeix una història amb múltiples implicacions: la intervenció de la màfia -perseguint la Tuzza Talese, una mena de versió femenina de Roberto Saviano- un detall "desconegut" de la detenció del president Companys a França o la corrupció galopant d'algunes institucions polítiques, i les seves relacions complicades amb els mitjans de comunicació. 
Tot plegat, embolicat amb la història personal d'en Santana i els seus companys de feina. Amb els seus neguits i embolics, manies i fílies, que sovint ens resulten tan familiars. Una vegada més, és inevitable buscar paral·lelismes amb la vida real. Els escenaris són de debò, els fets històrics narrats, també. El repte pel lector és detectar on comença la fabulació de Xavier Bosch, i si aquesta s'aguanta només en la seva imaginació. A més d'això, qui comparteix escenaris vitals i laborals amb l'autor es veu temptat per l'especulació morbosa d'identificar moments i personatges.
Sobre els valors literaris, els crítics i els lletraferits, més qualificats que jo, ja hi diran -o ja hi han dit- la seva. Però és clar que, amb "Homes d'honor", Xavier Bosch reivindica un lloc preferent entre els autors catalans de novel·la negra dels nostres dies. El seu segon "thriller periodístic" és llegidor, àgil, amb una narració cinematogràfica que fa pensar que ja hi hagi algú que li estigui posant cara i nom d'actor al tal Santana...
 

1 comentari: