Translate

dimecres, 16 de maig de 2012

Bòsnia, vint anys després. Comença el judici a Ratko Mladic

"Digueu-me què he fet malament. Què he fet que no fos correcte?" 
La cita és de Ratko Mladic, segons un dels seus advocats. Era el cap militar dels serbis de Bòsnia durant la guerra (1992-1995) i s'asseu, finalment, al banc dels acusats del Tribunal Penal Internacional de La Haia. Se'l jutja per la seva (hauria d'escriure presumpta?) responsabilitat en crims de guerra i genocidi per la mort de 8000 musulmans a Srebrenica el juliol de 1995, considerada la pitjor massacre comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial. 


El vintè aniversari de l'inici de la guerra de Bòsnia Herzegovina ha tornat a encarar-nos amb un malson desconcertant en època d'eufòries, ja fossin olímpiques (els Jocs de Barcelona del 92) o polítiques (la construcció de la nova Europa després de la caiguda del mur de Berlín).
Les guerres que van acompanyar la liquidació de Iugoslàvia, i especialment la de Bòsnia, han de continuar ben vives a la memòria, per a què la pregunta que Mladic es fa, a les portes del seu judici, tingui sempre una resposta contundent, inapel·lable. 
Hi ajudarà recuperar alguns dels materials que s'han publicat sobre la qüestió. En proposo uns quants, tots del gènere documental i periodístic, sense cap intenció exhaustiva, i que es poden trobar a la xarxa.
L'obra audiovisual de referència és The death of Yugoslavia , una sèrie de cinc capítols de la BBC, que narra amb imatges els fets històrics incloent, i aquesta és una de les seves grans virtuts,  el testimoni directe dels seus protagonistes.
La BBC també va produir Els oblidats de Mostar sobre la resistència de l'exèrcit bosníac en aquesta ciutat símbol, al setge croat. El programa 30 minuts de TV3 el va emetre el 1994. Però els equips propis de TV3 també han deixat peces de gran valor sobre el conflicte que ara val la pena revisar amb la mirada del 2012. Amb la perspectiva dels anys, sobta que fos possible, davant la impotència internacional, el setge de Sarajevo que retrata L'enemic invisible. O el desequilibri del debat intern entre els serbis sobre la guerra de Bòsnia, a Serbis per la pau, serbis per la guerra. O la feina sobre el terreny del responsable de l'Agència de l'ONU pels refugiats, l'ACNUR, en ple conflicte, Mendiluce, adéu a l'infern que inclou l'enregistrament d'una curiosa reunió de José María Mendiluce amb el líder serbobosnià, Radovan Karadzic (també jutjat actualment pel TPI). En plena postguerra, un equip del 30' va tornar a Sarajevo, per retratar, a  Les roses de Sarajevo, el dia a dia d'alguns veïns que havien decidit quedar-s'hi. I, molt més tard (2007), amb Bòsnia malferida es constatava que l'artifici sortit de dels acords de Dayton no havia portat una veritable pau, sinó la divisió institucionalitzada entre serbis, musulmans i croats, que un dia havien viscut junts. Recentment, Contrast un col·lectiu de joves periodistes dedicats a "projectes comunicatius de caràcter social" han realitzat un documental anomenat Bòsnia, la pau dividida en què aprofundeixen en aquesta separació entre comunitats. Contrast ha engegat una interessant línia de treball que, amb el nom Després de la pau intenta esbrinar les condicions reals -polítiques, socials, econòmiques- que queden en els escenaris de conflicte, un cop s'ha arribat a un acord de pau. 


En un altre registre, també és recomanable Hermanos y enemigos , emès per Canal+ i que explica el trencament de Iugoslàvia a través del trencament de l'amistat entre Vlade Divac (serbi) i Drazen Petrovic (croata), que jugaven junts en una selecció de bàsquet que molts consideren com la millor de la història, al costat del Dream Team.
La llista és molt més llarga. I, si obríssim el focus a la premsa escrita, el cinema o la literatura, inabastable. Només vull subratllar -i recomanar decididament- un títol: La hija del este , la novel·la de Clara Usón basada en el drama de la filla, precisament, de Ratko Mladic, Ana.  Es va suïcidar amb una pistola del seu pare,  potser perquè no va resistir la resposta a les paraules de Mladic que encapçalen aquest post.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada