Més blocs per veure món (de companys de TV3)

Tancava aquest post sobre els blocs dels meus companys dedicats a explicar el món que han visitat i conegut amb el compromís d'incorporar-ne d'altres, a mida que els anés coneixent. Doncs bé, aquí n'hi ha tres més. 

Documentat, ben escrit, amb una presentació elegant i amb unes imatges excel·lents, Josep Lluís Nicolàs manté, des de fa temps, discretament, el seu World in words, (un títol perfecte per parlar d'allò què parlem). La descripció dels paisatges humans, socials, històrics i naturals pren tot el protagonisme i convida a continuar la lectura, saltant d'una punta a l'altra del món. El currículum viatger de J.L. Nicolàs és tan extens que classifica els seus escrits ens sis apartats que abracen tot el món. 

Qui em va recomanar que visités World in words és un altre company, August Puncernau, que també manté viu el seu Diari intermitent. Està dedicat principalment a l'anàlisi de l'actualitat política d'aquí i d'arreu, però té un apartat de nom ben descriptiu, Pels cinc continents,  on l'August ha penjat, de vegades en format de dietari, les etapes d'alguns dels seus viatges dels últims anys. 

L'Arcadi Alibés és un periodista esportiu força popular, amb una trajectòria professional llarga i solvent. També és  ben conegut com a precursor de l'afició a la cursa de fons (imprescindibles pels corredors el seu Arcadi 42, on hi recull totes les estadístiques personals, així com els seus llibres "Córrer per ser feliç" i "Les petjades dels herois"). Però l'Arcadi no només ha fet milers de quilòmetres amb pantalons curts i vambes. També -i lligat precisament a la seva condició de corredor sense fronteres-  descriu les impressions sobre els escenaris de les seves curses al Bloc de la Cris i l'Arcadi, un quadern de viatges familiar i amable que alterna amb naturalitat referències llunyanes i properes. 

Debats sobre periodisme. Mèdia.cat

Mèdia.cat ha publicat fa uns dies l'entrevista que em va fer Joan Canela sobre el moment que viuen els mitjans de comunicació. Forma part d'un cicle de converses en profunditat en què diverses persones que tenim certa responsabilitat en la gestió diària de la informació expliquem el nostre punt de vista sobre els motius i l'abast de la crisi de prestigi i credibilitat que pateixen els mitjans. 

Entre les meves respostes hi ha una crítica al periodisme "de trinxera", que converteix el periodista en un militant d'una causa política o empresarial i la reivindicació que el futur de la professió passa per iniciatives que creixen a la xarxa, de vegades sense l'aixopluc d'una empresa tradicional. No passo per alt, però, la difícil situació a què s'enfronten les promocions que actualment surten de les facultats i reclamo la preservació dels valors que han caracteritzat històricament TV3 enmig del paisatge mediàtic actual.

L' entrevista que em van fer a mi és la segona, després de la d'Albert Sáez, director adjunt d'El Periódico. De la seva anàlisi en reprodueixo a continuació alguns fragments, o si ho preferiu, aquí la podeu llegir sencera.

"Hem d’entendre que la credibilitat no la dóna el mitjà sinó el que aquest explica i com ho fa i que ens cal estar atents a la gent. I el públic ha d’entendre que hi ha coses que no es diuen per que algun interès espuri ho impedeixi, sinó per que no són veritat, o no s’han pogut contrastar o encara estan passant.

Però què passa? Que quan els mitjans reivindiquen això, com abans havien abandonat algunes bones pràctiques, ara no se’ls creuen. Cal explicar molt bé les limitacions, dir sense por que això no hem tingut temps d’investigar-ho o que ens falta informació. No fer veure que sabem el que no sabem i ser transparents, humils, curosos i escoltar molt a la gent, ja que aquesta avui acumula molta informació i ens pot ajudar a millorar."

"L’alineació és inevitable, però ha de ser amb un espai social i no amb un partit concret. Un mitjà no deixa de ser una comunitat on es comparteixen valors, actituds, pautes de comportament. També és política, però és que aquesta va més enllà dels partits.

Evidentment, els mitjans fan política, ja que intenten condicionar allò que passa, però no ha de ser a favor d’una determinada ideologia o partit sinó d’un determinat espai social." 

És clar que hi ha coincidències i diferències entre la visió de Sáez i la meva. Ell ha exercit quasi tota la vida en empreses privades que publiquen diaris, mentre que jo ho he fet majoritàriament en la radiotelevisió pública. Segurament se'n publicaran més, d'entrevistes, que permetran apuntar una diagnosi compartida sobre l'ecosistema comunicatiu català. No és l'única aportació de Mèdia.cat, que es presenta com un "observatori crític dels mitjans", al debat professional. Potser el més rellevant és l'anuari dels "silencis mediàtics", en què s'aprofundeix en informacions que, per un o altre motiu, són silenciades o minimitzades pels mitjans convencionals. Es finança amb un sistema de micromecenatge, que aquests dies ja ha aconseguit els recursos necessaris per denunciar els silencis del 2012. Una necessària experiència que aporta una visió alternativa des de la xarxa, l'espai que el periodisme ha de continuar conquerint.