No es coneixien totes, entre elles. Treballaven en feines ben diverses, procedien de sectors socials diferents, vivien situacions familiars i personals de tota mena i, ideològicament, cadascuna tenia la seva motxilla. Compartien la condició de ser mares i d'orbitar a l'area de Terrassa.
Un dia van decidir anar a caminar juntes. De les primeres excursions van anar passant a objectius més ambiciosos i, des de fa quatre anys, es reserven uns dies a l'estiu per fer les grans travesses pirinenques. Van començar amb Carros de Foc, van continuar amb La Senda de Camille, Pass'Aran i, aquest any, La Porta del Cel amb un desnivell acumulat d'11.000 m i 65 km de recorregut.
Sempre han estat catorze, en aquestes aventures d'estiu. No sempre les mateixes catorze, però catorze.
Formen un grup atípic en plena muntanya. Els excursionistes que se les troben es fixen en l'energia i la decisió d'aquesta colla de dones en plena maduresa, disciplinades, solidàries, en estat de conversa permanent i amb tendència al bon humor de tots els colors. Prenen el sol, es banyen als llacs i es pinten les ungles dels peus.
Quan van començar a sortir plegades potser es preocupaven més de la identitat grupal, i es van posar el nom de Dames del Trekking i van obrir un blog. Avui, ni nom ni blog (inactiu des del 2011) semblen gaire importants al costat d'allò que sí que ho és: l'acció i la relació.
Tornen a casa acolorides i potser una mica adolorides. Però amb la satisfacció d'haver superat un nou desafiament i d'haver explorat, en companyia, un territori proper a la felicitat.
.JPG)
Després de llegir aquest post, m'ha vingut al cap: - Jo de gran vull ser com aquestes dones!! Felicitats a les dones del trekking i a l'escrit, que de ben segur, després de La porta del cel i el post, ja el deuen haver tocat!
ResponElimina