Manuel Vázquez Montalbán, i una "estranya amistat"

El desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán ha estat un pretext perfecte per tornar a parlar de l'escriptor, periodista, poeta, militant, gastrònom, culé, savi... Entre "home del Renaixement" i "enciclopedista", no s'acabaven de posar d'acord per definir-lo la seva dona Anna Sallés i la seva amiga Maruja Torres, en un col·loqui a la Filmoteca, previ al congrés sobre MVM que es fa aquests dies a Barcelona.  Daniel Vázquez Sallés, ha publicat "Recuerdos sin retorno", la memòria de l'experiència del fill, i també han vist la llum "Vázquez Montalbán, una biografia revisada" i "El ruido y la furia", un recull d'entrevistes a càrrec de José Colmeiro. A més, s'ha fet una edició integral de totes les històries de Pepe Carvalho.

Foto de Maria Espeus (1997)

Personalment, quan vaig saber que Manuel Vázquez Montalbán s'havia mort a l'aeroport de Bangkok, d'un infart, vaig recordar de seguida el meu pare, mort, uns anys abans, per la mateixa causa. I vaig pensar que aquella tràgica coincidència afegia un detall més a la relació subtil que tots dos havien mantingut. Vaig explicar-la llavors en un article al diari de la meva ciutat, el Diari de Terrassa. N'he recuperat el retall aquests dies, i em ve de gust que en quedi constància també aquí.

La Plaça del Padró, entre els carrers Hospital i Carme

Tots dos eren fills del Raval. El meu pare era set anys més gran. Van coincidir a la parròquia del Carme, tocant a la plaça del Padró. L'Església, més o menys nacional-catòlica, era l'únic aixopluc tolerat de l'associacionisme juvenil, a través d'Acció Catòlica, fora del falangista Frente de Juventudes. Entre partides de ping pong, passejades i converses, el meu pare es va adonar aviat que aquell noi tenia una intel·ligència fora del comú, ho llegia tot i s'interessava per aspectes i autors incòmodes en aquells primers cinquantes. Més tard, el meu pare va marxar del barri i de Catalunya, i el Manolo va militar en els clandestins FELIPE i PSUC.

Mai més no es van tornar a veure, però aquella relació jove, quasi adolescent, va deixar, curiosament, una petja perpètua. El meu pare, des de les seves pròpies conviccions, en seguia els articles i en comprava els llibres. Començant per aquell "Informe sobre la información" (1963), que esdevindria obra de referència per a molts periodistes, i per aquell "Yo maté a Kennedy" (1972) amb el primer Pepe Carvalho. Indirectament i ocasionalment, sabien l'un de l'altre. Hi havia senyals esporàdics, missatges, petites fites que marcaven la continuïtat d'una vella sintonia personal.  

El meu pare va apreciar molt veure el seu nom entre les persones que el protagonista de "El pianista"(1985) volia que l'acompanyessin en el concert més important de la seva carrera: 

"... un Palau de la Música enteramente para él y en las hipotéticas primeras filas todos aquellos a los que él deseaba como testigos de un exito sólo calificable de indescriptible. Allí, en primera fila, sus padres, Gerhard, Viñes, sus maestros, Mompou, la señora Perla ¿por qué la señora Perla?, tal vez porque era la clienta que más havía insistido cerca de su madre para que le dejara ser músico, Juanito Farré, Vidal, Sebastián Casas, Rafael Peris, Maresma, Miguel Ruiz, la señorita Carmela, los señores Migueloa, todos aquellos rostros en los que alguna vez vio cariño y confianza hacia él..."

Jo me'l vaig trobar quan vivia a Madrid. Ell participava en un acte públic i em vaig presentar. De seguida em va dir, sense que jo li demanés, que la seva relació amb el meu pare, que ja havia mort, havia estat especial, però no va avançar més per descriure-la. Em va semblar que el seu caràcter introvertit, no sé si tímid, li impedia anar més enllà en l'expressió de les emocions.

Encara ens vam veure altres vegades. Jo vivia a tocar del Retiro, i ell no faltava, cada any, a la Feria del Libro. Mentre firmava llibres, ens saludàvem i comentàvem alguna qüestió de l'actualitat.

L'any 2002, la meva mare va rebre un exemplar de la seva novel·la "Erec y Enide", amb una dedicatòria manuscrita:

"en memoria de mi extraña amistad con Rafael Peris"

La dedicatòria a "l'estranya amistat"

A "Erec y Enide", l'última obra publicada en vida, Vázquez Montalbán s'autorretrata com un professor especialista en literatura medieval que aconsegueix els màxims èxits i reconeixements professionals. Però la seva preocupació, arribant a la vellesa, és la de recuperar, reconèixer i valorar les relacions amb les persones més pròximes. A l'última plana, alça la copa d'Armagnac, al final d'un dinar familiar de Nadal, amb sopa de galets, carn d'olla i torrons, i diu: 

"Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista, desde una reconocida dificultad para decir con naturalidad: yo os amo".