Corresponsal a París

El corresponsal acostuma a ser una figura amb un perfil singular, en el periodisme. Potser està una mica mitificada i tot, però amb certa raó. Al corresponsal li atribuïm una saviesa universal sobre la terra més o menys llunyana on treballa. És la nostra mirada i hi confiem, perquè ens explica allò que veu i que nosaltres no podem veure. Utilitza claus que ens són conegudes per ajudar-nos a interpretar els fets. I, sovint, es genera una empatia especial amb ells, perquè tothom coneix algú que treballa fora, si no ho hem fet nosaltres mateixos. 

Fer de corresponsal internacional era una de les funcions que encara no havia assumit, en una trajectòria que ja s'allarga trenta-tres anys. Mai no he triat el que m'ha tocat fer, en aquesta professió. Han sorgit oportunitats que m'han servit per construir una carrera que qualificaria d'intensa, sempre vinculada a l'actualitat diària. L'he exercit principalment a Catalunya Ràdio i TV3, dues cases que sento meves i que em marquen ara un nou desafiament, en molts sentits, al qual faré front amb totes les meves forces i capacitats. 

Aquell "des d'allà on sigui" amb què em vaig acomiadar dels TN cap de setmana ja s'ha concretat. No descobriré ni París ni França, però espero transmetre la seva vitalitat política, econòmica, cultural i social, que, tot sovint, es converteix en l'antesala d'allò que, més d'hora o més tard, ens acabem trobant aquí.

La Gare de Lyon (París). Estació d'arribada del TGV, des de Barcelona

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.

El somni del K2, el somni viu de Catalunya Ràdio

El camp base de l'expedició al K2 (5150 m)

L'estiu del 1988, Catalunya Ràdio va emprendre una aventura inèdita en la història de la radiodifusió. Un equip de l'emissora s'incorporava a una expedició a l'Himàlaia. El periodista Toni Arbonès i el tècnic de so Joan Gelabert eren els escollits per explicar a l'audiència com una expedició catalana intentaria conquerir el K-2 (8611 m), el gegant del Karakorum, el segon cim més alt del món i potser el més difícil de coronar. Era l'era predigital, i per fer-ho va ser necessari traslladar al camp base -onze dies de marxa- 300 quilos de material. Només el telèfon, via satèl·lit,  rebesavi dels nostres mòbils actuals, en pesava més de cent. Tot va arribar en  condicions perfectes per instal·lar un estudi de ràdio, amb tots els ets i uts, a 5150 metres d'alçada. Mai abans s'havia fet ràdio a aquella en aquelles condicions. 

L'estudi de Catalunya Ràdio, al camp base del K2

Durant més de dos mesos, les cròniques del Toni, les connexions en directe, les comunicacions amb els expedicionaris en plena ascensió i durant l'atac al cim, van anar confegint una pàgina en la història de la ràdio i del periodisme sense que, segurament, en fóssim gaire conscients.

Finalment, el mal temps va clavar l'expedició a 450 metres del cim.  El K2 feia honor al seu malnom de "Muntanya Salvatge" i  barrava  el pas a tres dels muntanyencs, amb vents de més de 200 quilòmetres per hora, al camp IV, a 8150 metres d'alçada. L'objectiu esportiu no s'havia aconseguit, però el periodístic i radiofònic, sí.

Ara, vint-i-cinc anys després, Toni Arbonès ha escrit "K2 massa alt per als nostres somnis". Ell diu que ha tret el llibre que ha portat dins tot aquest temps. Els records, les anotacions, els silencis no explicats a les cròniques i un grapat de fotografies  d'aquella experiència que va viure quan era un jove periodista de 28 anys, treballador d'una emissora encara més jove i agosarada, són una lectura magnífica. Capaç d'enlluernar els enamorats de la muntanya i els periodistes de totes les fornades. Però també qualsevol lector avesat a la novel·la d'aventura, rigorosament documentada, humana i irònica. No es podia esperar menys del Toni, un orfebre de la ràdio, com ho demostra setmanalment amb el seu programa, sortosament recuperat, "Els viatgers de la gran anaconda". 

 

Amb el Toni Arbonès, encara que fa molts anys que no ens veiem, m'uneix el vincle indestructible d'haver compartit moltes matinades de la primeríssima Catalunya Ràdio. Hi fèiem el primer informatiu de l'emissora, dirigit per Carme Anglada.  Formàvem part de l'equip creat per Eva Algarra. Des que l'Eva es va morir, ja fa anys, que arrossego la recança de no haver-li agraït, en vida, aquella confiança que em va posar en el camí que he seguit fins ara.

 Fent l'informatiu del matí de Catalunya Ràdio, el setembre de 1983

No em vaig voler perdre la presentació del llibre del Toni, a la llibreria Altaïr, un temple que també es mereix un post, un dia d'aquests. Ell va recordar aquells temps en què el periodista escrivia les notícies amb paper carbó i en què la idea d'Internet era ciència ficció. En aquell mitjà il·lusionat, l'acció passava sovint per davant de la reflexió. Jordi Daroca i Lluís Oliva estaven al capdavant de Catalunya Ràdio, l'any 1988, i van creure en un projecte audaç, així com els caps d'esports Lluís Canut, d'informatius Josep Capella i de programes, Josep Cuní.

El Toni, al final de la seva intervenció, va dir que el K2 havia estat un somni i que ell, amb el seu llibre, havia intentat que no s'esborrés. I, amb l'ull posat en els dies convulsos que viuen els mitjans públics, li va demanar al director actual de l'emissora, Fèlix Riera, que havia hagut de marxar minuts abans, que no permeti que s'esborri el somni de Catalunya Ràdio. 

Precisament el dia que redacto aquest post (20/06/2013) Catalunya Ràdio commemora el trentè aniversari. Durant aquests anys hi ha hagut molts "K2", en què l'emissora s'ha marcat grans objectius  a l'alçada de la seva vocació de servei públic. Els que ens sentim en deute amb aquesta sintonia, no podem fer altra cosa que reivindicar-la, amb tota la gent que hi treballa, perquè es mantingui com una fàbrica de somnis, però també com una eina útil, al servei de tots, i compromesa.