Set dies de gener, o el dia que el mestre va plorar.

 

Avui (25 de gener de 2012) fa 35 anys que el Teo, el nostre professor de llengua -espanyola- i de francès, va esclatar a plorar davant la classe. Aquella quarantena d'adolescents mascles no ens en sabíem avenir. La majoria era la primera vegada que vèiem plorar un home adult i fet com ell. En Teo s'havia guanyat un respecte entre nosaltres perquè era el primer professor capaç de renegar davant els alumnes (els seus "¡coño!" indignats eren molt celebrats) i perquè s'havia format a la Sorbona en ple maig del 68. En aquella escola de capellans de barri obrer, on la policia solia entrar sense miraments als vespres, quan els estudiants del torn nocturn organitzaven assemblees, el pedigree revolucionari era molt valorat.

Aquell 25 de gener el Teo no va resistir la pressió de les notícies que arribaven de Madrid. Estava convençut que ens trobàvem en vigílies d'un cop d'estat i un bany de sang que faria avortar la transició política embrionària. La nit anterior es va produir l'anomenada matança d'Atocha, l'assassinat de cinc persones en un despatx d'advocats de Comissions Obreres, a trets de dos pistolers de l'extrema dreta. La setmana havia començat amb la mort de l'estudiant Arturo Ruiz, quan un feixista va disparar contra els participants en una manifestació. L'endemà, en una manifestació per protestar contra aquesta mort, la càrrega policial acabava amb una altra víctima mortal, María Luz Nájera. I dimecres 24, unes hores abans que José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá descarreguessin les armes contra tothom al despatx d'advocats laboralistes, el GRAPO segrestava Emilio Villaescusa, tinent general i president del consell suprem de justícia militar. 

L'espiral de la violència semblava que havia d'abocar necessàriament en una resposta incontrolada al carrer pels assassinats i una dura reacció en forma de cop militar amb el pretext de restablir l'ordre. "No sé quantes reunions de militars hi ha en aquests moments a Madrid" va confessar el ministre de l'Interior, Juan José Rosón a Juan Antonio Bardem, director de cinema i membre del PCE, que més tard retrataria aquella setmana de tensió en la pel·lícula "Siete días de enero".

No només el cinema, sinó també la investigació periodística i els historiadors n'han buscat les claus. Entre ells, Xavier Casals, especialitzat en els moviments ultres, i que, per cert, també era alumne del Teo aquell curs 1976-77. Constata Casals a "La tentación neofascista en España"(Plaza & Janés, 1998) que en aquells fets hi ha prou interrogants per "preguntar-se si es tractava d'un pla per a 'estabilitzar desestabilitzant' la jove democràcia" tutel·lat des dels serveis d'informació, més que una estratègia de la tensió per a conduir a la involució.

Sigui com sigui, la mobilització -controlada, pacífica, massiva- que va representar l'enterrament dels advocats es va interpretar com una exhibició de força i responsabilitat del PCE. I el 9 d'abril, dissabte sant,  seria legalitzat per sorpresa, (aquell relat històric que en va fer Alejo Garcia a RNE) pel govern Suárez,  amb un altre desafiament als immobilistes.

L'onze de febrer, la policia alliberaria el tinent general Villaescusa i Antonio María de Oriol y Urquijo, president del consell d'estat i franquista de llarg recorregut que també estava en poder pel GRAPO. L'organització, en aquell temps, estava liderada per Pío Moa, actualment reconvertit com un dels referents intel·lectuals de la dreta espanyola més radical.

No és la meva intenció aprofundir en els fets, sobradament estudiats i explicats, com es pot constatar fent un recorregut pels enllaços suggerits. No tinc, de fet, cap dada nova per a l'anàlisi. Aquest post només respon a la sensació que experimento cada cinc anys quan s'escau el nombre rodó de l'aniversari d'aquella setmana negra i algun mitjà la rescata entre les efemèrides i em fa retornar als meus quinze anys i als sanglots desconcertants del Teo, a qui tant admiràvem i respectàvem. 

Núria al fons

Amb la Núria hem coincidit moltes vegades, al llarg de les nostres trajectòries professionals. En un primer moment compartint l'empenta d'una redacció jove. Més tard, des de perspectives diferents, però sempre amb el lligam de l'actualitat i de la comunicació. És d'aquelles persones amb qui pots parlar de qualsevol cosa, fins i tot discutir-hi amb passió, sense enfadar-t'hi. Hi trobes aquell sentit comú que fa fàcils les relacions, aquella voluntat de resoldre els problemes, aquella constància necessària per imposar-se a les dificultats. Sempre l'he tingut per una bona persona, a qui aprecies de debò, sense haver-li dit mai. Els últims anys ens hem vist molt poc. Les nostres feines només han propiciat algunes trobades o converses ocasionals, habitualment amb ocasió d'actes públics. 

Aquesta tardor extremista proporciona dies lluminosos i clars com els d'aquesta setmana. I, si algun avantatge tinc pel fet de treballar els caps de setmana, és que puc convertir un dimarts assolellat en diumenge i anar amb uns companys a pujar el Balandrau, ben nevat i amb unes vistes extraordinàries. Des del cim, assisteixes a un gran espectacle, amb el Bastiments, el Torreneules i, més lluny, al fons, el Puigmal tancant la vall de Núria, fent d' actors principals. 

El cas és que tot just començant la davallada, em va trucar una amiga que treballa en un servei d'oncologia, i em va comunicar que la Núria està lluitant contra el càncer des de fa molt de temps. Enmig d'una conversa va sortir el meu nom i es van adonar que totes dues em coneixien i la meva amiga li va dir que em trucaria. Quan vaig penjar, el cel no havia canviat el seu blau brillant, la neu seguia perfecta sota els grampons i el meu cos continuava agraint-me l'esforç de l'ascensió. Però els meus pensaments eren per a la Núria. 

Ara que ja he parlat amb ella, que em diu que el seu tarannà resistent i positiu no cedirà, que suporta tan  bé com pot les atzagaiades del tractament i que l'inquieta, com a tothom, el futur que compartim, em ve tant de gust encomanar-li forces en aquesta lluita traïdora i desigual...

(Avui, primer de febrer, la Núria ja no lluita. Ha perdut la partida. La meva amiga Mercè, que n'ha tingut cura tot aquest temps, m'ha trucat de bon matí per donar-me la notícia. Ens queda el seu exemple i el seu record)

Montserrat Roig i la televisió

Ara fa deu anys que, per una d'aquelles coincidències de la vida, la Marta Pessarrodona em va proposar fer una recerca sobre la figura de la Montserrat Roig televisiva, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. Després de consultar els seus papers, dipositats a l'Arxiu Nacional i de revisar moltes hores de programes a Televisió Espanyola, vaig acceptar participar en un seminari sobre Montserrat Roig que s'organitzava per aquelles dates. Fruit de tot allò vaig publicar un parell d'articles al diari AVUI, el mateix en què la Montserrat, fins l'últim dia de la seva vida, va escriure la seva columna diària. La figura de la Montserrat Roig té una dimensió literària indiscutible. Ella es definia per damunt de tot com a escriptora, i el periodisme era una manera de guanyar-se la vida. Era així com ella ho veia, però no com ho vivia, n'estic convençut. La meva aproximació al personatge -a qui no vaig conèixer personalment- no casa gens amb un exercici només circumstancial o "alimentari" de la professió. Va tocar tots els gèneres i tots els mitjans i fins i tot alguna de les seves grans obres, "Els catalans als camps nazis" és un exemple de bon periodisme d'investigació. I enmig d'aquest enamorament inconfessable amb el periodisme, tinc la impressió que se sentia atreta irresistiblement pel mitjà televisiu que, al capdavall, també la va fer visible per a bona part de la població que mai va llegir una ratlla seva.

Avui, 10 de novembre de 2011 amb motiu del vintè aniversari de la desaparició, em ve de gust recordar en aquest bloc, alguns fragments d'allò que vaig escriure fa una dècada sobre la trajectòria televisiva de la Montserrat Roig. 

LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L'ESCRIPTORA

Superar prejudicis

Montserrat Roig va haver de superar els prejudicis que en ple tardofranquisme l'oposició -i especialment l'esquerra- tenia respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim.
Amb el programa d'entrevistes Personatges, (aquí, un exemple) la Roig va fer sentir la veu, per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors n'havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d'Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou personatges van compondre aquell "qui és qui" televisiu. Uns anys més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: "Poques vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió i amb tant convenciment que participava d'alguna manera en el nostre redreçament com a poble com dins el programa "Personatges".

Un cara a cara

Personatges era, a més d'un programa televisiu, un acte polític. Vist avui, no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d'una taula rodona de fòrmica sobre el fons d'una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d'un jove Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense que ningú l'anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d'estovament del personatge: hi havia passat hores en escenaris còmodes per a l'entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava... Això facilitava la comunicació a l'hora de l'enregistrament.
L'entrevista partia d'un apunt introductori, on emergia inequívocament l'escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s'hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: "Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg".

L'opció política

Tret d'alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya", en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta, que va culminar en un sopar a l'Hotel Manila, amb dos-cents assistents i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol acte reivindicatiu de l'època- amb el cant d'Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d'exposició al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich. Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig, convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge televisiu: "La televisió és un foc d'artifici, la imatge queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l'ordinador que no han estat gravades prèviament" (Digues que m'estimes encara que sigui mentida).

La Roig, vetada

A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l'estiu del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie literària Encuentros con las letras, que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s'emetria el dedicat a Vicent Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d'escàndol. Miquel Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L'arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa Clar i català. La televisió en color ja s'havia generalitzat, el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d'entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l'entrevista i, com en tants àmbits culturals d'aquell moment, per la dimensió de recuperació política i cultural com a país.

Personatges desconeguts

A partir de 1984 Montserrat Roig es planteja projectes televisius més enllà de l'entrevista. Coneix més el mitjà i en detecta noves possibilitats. A més, compta amb la confiança dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l'època socialista. Això li permet experimentar amb formats més innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què va donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.

A Los padres de nuestros padres es tractava de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L'entrevista s'acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols, Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de la generació d'espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
Búscate la vida, emès el 1986 a la segona cadena de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes eren ara els joves, els que estudiaven primària quan va morir Franco.
L'abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva al fons Montserrat Roig dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya permet afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l'històric Personatges- en què la Roig s'implicà més directament. No l'animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros padres, sinó una inquietud profunda davant d'una generació que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior, la de la mateixa Montserrat Roig.

L'impacte dels joves

Es van seleccionar joves de perfil poc convencional: una prostituta d'una barra americana, un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida, una  lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada a la informàtica, l'alcaldessa més jove d'Espanya... I en alguns casos no se'n va sortir. La direcció general d'Institucions Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l'entrevista amb un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. Li desconcertava que no manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió, i que la seva expressió verbal fos tan pobra: "Em sorprèn la pobresa lèxica d'unes persones nascudes en la cultura de la imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula. Són gent que no saben què és la tertúlia familiar. Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè no tenen necessitat d'explicar-la" (entrevista a "Diario 16").
Montserrat s'acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d'ells establia lligams més sòlids. Per exemple, amb un intern de la Model, que era l'únic dels joves que van passar pel programa aficionat a la lectura, i que li llegia i criticava cadascun dels seus llibres.
En altres ocasions, l'espai tenia seqüeles inesperades, com el dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d'aquell noi va demanar ajuda a Montserrat Roig per convèncer les autoritats espanyoles per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva, i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat Roig i el ministeri d'Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès Búscate la vida. Els crítics l'havien despatxat amb comentaris poc entusiastes quan va començar a emetre's i després el van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia "una mica decebuda pel silenci de la premsa" en una carta que va enviar als crítics dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què, capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s'hi van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d'anotacions personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases il·luminades en l'últim moment, en el mateix plató. 

L'última feina

L'any següent, el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana el magazín La tarde. Va ser la seva última feina televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és la vida i Josep Maria Espinàs un Identitats ) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància, almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d'un país o una ciutat a partir d'un escriptor, un cicle que s'havia de titular Los niños del mundo, sobre les condicions de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, Propietat horitzontal, datada el juny del 91 (sis mesos abans de la seva mort), sobre les aventures i relacions dels habitants d'una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és precursora d'una figura molt més freqüent avui que en la seva època: la de l'intel·lectual periodista-escriptor multimèdia, que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita tots els que té l'abast. Potser avui la dura lluita per l'audiència no l'hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva, les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot, com un punt de referència en el gènere de l'entrevista, mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora, com a dona i com a militant de tantes causes.

Sant Llorenç (2). Per on pujar-hi?

El meu amic Marcel Puig, muntanyenc i fotògraf apassionat (les fotos que il·lustren aquest escrit són seves), el primer que va assolir l'objectiu dels Cent Cims, em retreu que després d'haver publicat aquest post sobre Sant Llorenç del Munt en què anunciava nous escrits sobre aquest massís que ens és tan proper, encara és l'hora que ho faci.

Té raó. Però tots -i jo el primer- ens hem d'acostumar a la respiració irregular i anàrquica d'aquest bloc, que creix a impulsos gens planificats.

Tot i així, em ve molt de gust tornar a parlar de Sant Llorenç i em decideixo a penjar aquestes quatre ratlles que vull que serveixin també de crida per als coneixedors de la muntanya que vulguin afegir la seva experiència. Es tracta de deixar constància de tantes rutes per arribar a la Mola com conegueu. Jo, per començar, deixo aquí sota una relació de les que he recorregut personalment i que ara recordo. Aquesta llista incompleta espera la vostra aportació.

1- La clàssica Can Robert-Can Pobla-La Mola.

2- Coll d'Estenalles-Coll d'Eres-Morral del Drac-La Mola, amb les seves grans perspectives.

3- Des de Can Pobla pel canal de l'Abella-Morral del Drac-La Mola.

4- Des de La Barata, per can Pèlacs i la canal del Pi Tort.

5- Des de Matadepera (Can Prat) pel camí dels Monjos.

6- Per la Gran Diagonal, que ara no sé si m'hi atreviria.

7- Per la canal del Mico, amb aquella mica de grimpada.

8- Des del Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall) per la font de Llor i el Coll d'Eres.

9- Cavall Bernat-Can Pobla-La Mola.

Per què plega, ETA?

Quan ETA estava en actiu i cometia algun atemptat, sempre hi havia algú que preguntava per què. Com si la seva lògica, com tantes lògiques militars, tingués res a veure amb la racionalitat.

Explicar per què ETA fa el que fa sempre ha estat un camp molt donat a l'especulació. El seu món, opac i clandestí, facilita la creació d'escenaris polítics hipotètics que potser són versemblants, però que no  s'ajusten necessàriament a la realitat.

Ara que ha fet l'anunci més esperat després de mig segle d'existència, també ens preguntem les raons que l'han portat a deixar les armes sense plantejar cap contrapartida.

Aquests dies se'n donen moltes, d'explicacions. Cadascú posa l'accent en aquella que més li convé des de la seva òptica. La diferència és que, en aquest cas, no són fabulacions, sinó que formen part d'una explicació complexa que té, almenys, aquests elements. 

1- La pressió de la policia i de la justícia. És l'argument clàssic del govern i els partits polítics espanyols. És veritat que les policies francesa i espanyola tenien escanyada l'organització. Administraven operacions antiterroristes, batudes i detencions una vegada i una altra a banda i banda de la frontera franco-espanyola. I des que ETA va trencar un codi intern no escrit, el de no matar en territori francès (va matar dos guàrdies civils a Capbreton el 2007 i un gendarme francès prop de París el 2010) el govern de Sarkozy no l'ha deixat respirar. La cúpula d'ETA ha caigut tantes vegades com s'ha reconstituït. I la demostració de fins a quin punt els escassos efectius de l'organització estaven controlats i identificats és que, menys de mitja hora després de fer-se públic el comunicat del 20 d'octubre, la policia va facilitar la identitat dels tres encaputxats que el van llegir. És en aquest terreny que es pot parlar de derrota militar d'ETA.

2- La capacitat d'arrossegament de l'esquerra abertzale. Feia anys que l'esquerra abertzale plantejava, primer amb la declaració d'Anoeta, després amb la d'Altsasua i finalment amb la de Gernika, que era l'hora d'apostar només per les vies pacífiques. ETA, però, es feia de pregar. I no ha fet el pas que li reclamaven fins que no ha constatat el potencial de la via democràtica: Bildu aconsegueix presentar-se a les eleccions municipals i esdevé segona força política a Euskadi i setena a tot l'estat, amb més de 313.000 vots.

3- L'esgotament moral dels presos. Més de 700 condemnats per pertànyer o estar relacionats amb ETA compleixen condemna a les presons espanyoles i franceses. L'aplicació de la "doctrina Parot" fa que molts d'ells s'enfrontin, pràcticament, a una cadena perpètua. El mes de setembre es van afegir a la declaració de Gernika. Els presos i les seves famílies hi veuen l'única via de futur, davant la constatació del fracàs de l'estratègia militar.

4- La pèrdua del suport social. És pràcticament una conclusió dels factors anteriors. La xarxa de silencis, complicitats i suports a ETA s'ha anat estovant a Euskadi.  La capacitat de regenerar la militància de l'organització va de baixa. I, en molts casos, a les noves generacions els manca l'experiència i la formació "militar" d'altres temps i són molt més vulnerables, com demostra l'èxit de les accions policials.

5- L'aïllament internacional. ETA era l'únic moviment terrorista viu del món occidental. En un món sense els vells blocs, només trobava certa acollida a Veneçuela. En el context europeu, l'estratègia armada està totalment desprestigiada a conseqüència, entre d'altres factors, de l'impacte de les accions d'Al Qaeda.

6- El mirall d'altres vies pacífiques. Diuen a l'entorn abertzale que han seguit amb molta atenció el procés de consultes sobiranistes que s'ha fet als municipis catalans. Mirant més enrere, també Josep-Lluís Carod-Rovira reivindica la seva trobada amb membres d'ETA com una oportunitat en què va fer pedagogia de la via exclusivament democràtica a la independència. Però no només aquí:  a Escòcia s'està obrint el camí d'un referèndum a mig termini sense confrontació aguda amb Londres. Aquestes experiències creen expectatives superiors d'èxit per a les aspiracions independentistes que el recurs a les armes, que fins ara actuava com a tap, pretext i excusa.

Més enllà d'aquests factors, n'hi pot haver d'altres, relacionats amb la dinàmica interna de l'organització o amb pactes secrets acordats amb el govern espanyol.  Només es descobriran, si existeixen, quan els protagonistes en parlin. Mentrestant, la resta podem elucubrar, com ho feien alguns quan intentaven explicar els perquès d'Hipercor, Vic, Lluch, Isaias Carrasco o tants d'altres.

Cuba, tot esperant

"Nosotros hacemos como que trabajamos y el estado hace como que nos paga" ens va dir aquest estiu un taxista de La Havana. Aquesta frase, més que una ocurrència, és la síntesi de l'esquizoide realitat econòmica de Cuba, que sobreviu entre l'agonitzant moneda nacional -el peso- i el CUC -el peso convertible- que té el valor de la divisa dels Estats Units i que es va instaurar per combatre la dolarització del país. L'estat paga als treballadors dos-cents pesos nacionales mensuals i els proporciona encara, via llibreta de racionament, petites quantitats de productes bàsics, com pa, sal, oli o carn (un picadillo que no se come ni mi perra...). Però qualsevol producte elaborat de consum només es pot adquirir amb CUC, de manera que els cubans es veuen abocats a aconseguir-ne per mitjans extralegals. Un CUC equival a 24 pesos.

"Resolver", com sap tothom que ha viatjat a Cuba, és el sinònim de "inventar". Són els verbs que defineixen la capacitat dels cubans de buscar-se la vida, de trobar el camí per solucionar els problemes del dia a dia. És la resposta a l'escassedat i la pobresa imposada per decret. Cada cop hi ha més gent que trafica amb petites quantitats de tabac, rom o carn de vedella. El cubà s'ha espavilat, durant anys de "periodo especial", després de la caiguda de la Unió Soviètica i en ple bloqueig nordamericà, a trobar allò que li manca. Actualment, l'ajuda veneçolana -en petroli i productes manufacturats- està substituint el subministrament massiu que, durant quasi tres dècades, arribava dels països de l'est d'Europa. Això permet allargar la impostura d'un sistema que ha col·lapsat i que només conserva una figura indiscutida en l'imaginari col·lectiu: el Che Guevara. La popularitat de Fidel, de Raúl, de Camilo Cienfuegos o qualsevol altre dels barbuts de Sierra Maestra queda eclipsada per la figura messiànica del metge-guerriller argentí.

Fins i tot el castrisme admet ja que la via cubana al socialisme és morta. "O rectificamos, o nos hundimos", (discurs 18/12/2010) va dir Raúl, de qui la gent menys crítica amb el règim espera reformes quan l'ombra allargada del seu germà Fidel hagi desaparegut. 

El 30 minuts que firma aquest diumenge Isabel Galí agafa la frase de l'actual president cubà com a títol d'un recorregut a la Cuba en permanent estat de gestació de no-se-sap-què. El reportatge coincideix amb l'entrada en vigor d'una de les mesures considerades simbòliques dels temps que s'acosten: Des d'aquest primer d'octubre es permet comprar i vendre cotxes. Fins ara, només es podien vendre els vehicles que ja circulaven abans de la revolució. Ara, als impressionants Plymouth, Chrysler, Chevrolet, Pontiac, Buick o Studebaker dels anys 50 s'hi afegeixen els atrotinats Lada soviètics i els Toyota i Hyundai asiàtics que han arribat més recentment.

I també és imminent la llei que autoritzarà la compra i venda de cases.  Tot plegat, amb limitacions i  grans càrregues d'impostos, com les que també han de suportar els particulars que s'han acollit a la possibilitat de llogar habitacions per a turistes.

La gent parla de la situació del país cada cop més obertament. Però l'oposició militant sent encara l'alè del règim al clatell, i atribueix al terror de la repressió la falta de resposta organitzada al carrer.
Però és clar que l'explicació del curiós moment de vigília cubà és molt més complex.
Mentrestant, a la Casa de la Trova de Santiago canten les velles i les noves veus, a la plaça esglaonada de Trinidad cada nit es reuneixen centenars de persones a ballar i prendre rom i cervesa Cristal o Bucanero i al Malecón de la Havana, cada capvespre, les siluetes es retallen sobre un l'horitzó on s'amaga un somni invisible i sovint decebedor. Com si res no hagués de passar, com si hagués de passar tot.

Si teniu una estona, mireu la pel·lícula Havanastation, gran sensació cinematogràfica del moment i seguiu a twitter o al seu blog la veu opositora de Yoani Sánchez. I escolteu fins a avorrir-vos Chan Chan

Les altres confessions de Jaume Cabré

La publicació de la novel·la "Jo confesso" de Jaume Cabré, que es perfila com un dels esdeveniments editorials no sé si de la temporada, l'any, la dècada o el segle (cal esperar el veredicte dels lectors) m'ha agafat acabant la lectura d'"El sentit de la ficció",  reeditat onze anys després de veure la llum. Cabré hi reflexiona sobre el fet d'escriure, sobre la seva manera d'enfrontar-se a una novel·la, sobre les angoixes i satisfaccions que acompanyen el procés creatiu, sobre les seves lectures, sobre la importància de la música... 125 pàgines que em fan encarar el miler de la nova obra amb sensació de tenir coneixement de causa. De la causa de l'escriptor.

En reprodueixo alguns fragments a mode d'invitació a la lectura abans de la lectura.

PER QUÈ ESCRIC, PER QUÈ ESCRIU UN ESCRIPTOR

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicable."

"La passió per la lectura em va portar a l'escriptura. Quan una novel·la m'havia arravatat, em negava a acceptar, quan arribava a l'última plana, que s'havia acabat i en perllongava la vida afegint-li unes pàgines o uns capítols més."

EL PROCÉS CREATIU

"Quan començo una nove·la, no sé sobre què vull escriure, ni quant de temps hi hauré de dedicar, ni si val la pena l'esforç. Només sé que vull escriure, i malfrat el cúmul d'incerteses personals ue solc arrossegar, m'envaeix una estranya fe en mi mateix perquè sé que la inversió en hores, energia i vida em durà a un resultat, bo o dolent, però no em durà al no-res."

"Durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés (d'elaboració d'una novel·la) el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si ho voleu, fica dins seu la novel·la i la porta al damunt durant la seva vida És l'única manera de de comprometre't de debò amb allò que escrius."

 "Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure's entremig de la marejadora llibretat de la creació."

 "Quan puc dir sense mentir que estic començant la novel·la, no sé quin final tindrà i justament em poso a escriure per descobrir-lo. Segurament, perquè el meu objectiu no és arribar a un final argumental concret sinó simplement escriure. El fet d'escriure té sentit per ell mateix: és plenitud." 

PER QUÈ EN CATALÀ

"Al llarg de la meva carrera, sobretot a Espanya i una mica a França, m'han fet reiteradament la pregunta de per què escrivia en català. Sempre m'ha estranyat que em fessin aquesta pregunta perquè la resposta és òbvia. Escrius en la teva llengua. Escrius en la llengua amb la qual pots rosegar el ossos de l'ànima. Escrius en la llengua del teu paradís perdut. I en el fons saps que no has fet tu una tria de la llengua sinó que la llengua t'ha triat a tu."

MÚSICA I LITERATURA

"Crec que no hem de reservar per al poeta la capacitat musical del llenguatge. El prosista també pot prendre's el devenir del text com un devenir musical"

"Pretenc que la meva prosa tingui música interna; les frases tenen la llargària que han de tenir i els paràgrafs també. La col·locació de cada paraula està pensada tant per la seva necessitat d'aparició, com per l'efecte que produeix en el conjunt. I tot plegat té, per tant, una intenció profunda, perquè així expliquem més d'una cosa a la vegada: ho diem tot, com a la vida."

LA CRÍTICA

"És clar que la relació entre l'escriptor i el crític és dramàticament injusta. El crític, després d'una lectura que l'ha ocupat una setmana (en el millor dels casos), santifica o maleeix amb un article escrit en una tarda una feina que s'ha construït durant potser dos o tres anys o més. Això no és equilibrat ni ho podrà ser mai"

TEMPS PER LLEGIR

"Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: "no tinc temps per llegir". Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: "En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni". Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir."