Rodríguez, "Sugar Man", periodisme per a una bona història

"Searching for Sugar Man",  m'ha fet sentir feliç d'haver pagat l'entrada al cinema per decisió pròpia, no perquè m'hi hagi arrossegat cap campanya de promoció o de comentaris insistents de mediàtics, amics o companys. La pel.lícula, dirigida pel suec Malik Benjelloul, multiguardonada, inclòs l'Òscar al millor documental, sobreviu a la cartellera, esdevenint de mica en mica una producció de culte.

No conec gaire gent que l'hagi vist. I, entre els que ho han fet, no m'he trobat ningú que no li hagi agradat. Segurament, per motius ben diferents. Per la música, per la història, per la idea... A mi m'agrada, sobretot, perquè el que el relat és, al capdavall, un exercici d'investigació periodística, fet sense pretensions grandiloqüents. 

"Searching for Sugar Man" és la història de la redescoberta d'un home, anomenat Rodríguez, que cantava als bars de la industrial Detroit als últims seixanta. Va arribar a enregistrar un parell de discos -"Cold fact" (1970) i "Coming from reality" (1971)- que van passar sense pena ni glòria, i van caure en l'oblit. Rodríguez no era ni blanc anglosaxó ni negre, sinó fill de mexicà, i això no el va ajudar a triomfar en el món de la música. La seva vida s'orientaria lluny del camp artístic, cap a treballs de poca qualificació en el ram de la construcció, i a un cert compromís social i polític que el va portar a ser candidat municipal. 

De la seva efímera carrera musical no se n'hauria sabut mai més res si les seves cançons, amb lletres amb forta càrrega social i de protesta generacional, no haguessin arribat a l'hermètica República Sudafricana dels temps més durs de l'apartheid. Ho van fer -insinua la pel.lícula-  en forma de LP dins la motxilla d'algun jove turista procedent dels Estats Units. Com un fenomen viral, molt abans de l'època d'internet, la música de Rodríguez va anar escampant-se de boca a orella, de recomanació en recomanació, de còpia en còpia i potser en veu baixa, perquè les autoritats sudafricanes no van trigar a  incloure en la llista de l'estricta censura aquelles peces, per subversives i amorals. Les emissores convencionals no les programaven, per no arriscar-se a severes sancions. I la llegenda del cantant, que ningú no coneixia, es feia més i més gran, fins la culminació d'un suposat suïcidi a l'escenari, en plena actuació, disparant-se un tret, deien uns, o calant-se foc, asseguraven d'altres.  

Als anys noranta, ja en una Sudàfrica normalitzada, Stephen Segerman es va preguntar per la vida d'aquell ídol de la seva generació, i va començar a buscar-ne les traces. L'emoció pel descobriment que no havia mort i pels detalls de la seva peripècia vital omplen d'humanitat el documental. L'espectador, que semblava resignat a seguir la història d'un personatge atrapat en mitja dotzena de fotografies en blanc i negre, comparteix l'espurna als ulls dels narradors quan aquestes es materialitzen en un home de més de setanta anys, amb un magnetisme personal indiscutible, que viu en la mateixa casa de sempre, al Detroit gris i decadent, en unes condicions pròximes a la pobresa. Els guanys pels seus èxits a Sudàfrica durant els setanta mai no van arribar a les seves mans. I, quan hi va anar a actuar, anys més tard, descobert ja el misteri, va donar els ingressos a causes benèfiques. 

M'ha faltat temps, en sortir del cinema, per buscar les peces que acabava d'escoltar, i comprovar si eren tan bones com m'havien semblat. I a la xarxa hi he trobat, a més d'algunes entrevistes i actuacions, el trailer de la pel·lícula i la banda sonora completa i m'he refermat en la primera impressió. 

Sixto Rodríguez actuarà en el pròxim Primavera Sound a Barcelona, el 26 de maig, en una gira internacional muntada a cavall de l'èxit del documental. Serà una ocasió que no desaprofitaran, segur, el grapat de milers de feliços, com jo, d'haver pagat els set o vuit euros d'entrada del cinema.

 

Més blocs per veure món (de companys de TV3)

Tancava aquest post sobre els blocs dels meus companys dedicats a explicar el món que han visitat i conegut amb el compromís d'incorporar-ne d'altres, a mida que els anés coneixent. Doncs bé, aquí n'hi ha tres més. 

Documentat, ben escrit, amb una presentació elegant i amb unes imatges excel·lents, Josep Lluís Nicolàs manté, des de fa temps, discretament, el seu World in words, (un títol perfecte per parlar d'allò què parlem). La descripció dels paisatges humans, socials, històrics i naturals pren tot el protagonisme i convida a continuar la lectura, saltant d'una punta a l'altra del món. El currículum viatger de J.L. Nicolàs és tan extens que classifica els seus escrits ens sis apartats que abracen tot el món. 

Qui em va recomanar que visités World in words és un altre company, August Puncernau, que també manté viu el seu Diari intermitent. Està dedicat principalment a l'anàlisi de l'actualitat política d'aquí i d'arreu, però té un apartat de nom ben descriptiu, Pels cinc continents,  on l'August ha penjat, de vegades en format de dietari, les etapes d'alguns dels seus viatges dels últims anys. 

L'Arcadi Alibés és un periodista esportiu força popular, amb una trajectòria professional llarga i solvent. També és  ben conegut com a precursor de l'afició a la cursa de fons (imprescindibles pels corredors el seu Arcadi 42, on hi recull totes les estadístiques personals, així com els seus llibres "Córrer per ser feliç" i "Les petjades dels herois"). Però l'Arcadi no només ha fet milers de quilòmetres amb pantalons curts i vambes. També -i lligat precisament a la seva condició de corredor sense fronteres-  descriu les impressions sobre els escenaris de les seves curses al Bloc de la Cris i l'Arcadi, un quadern de viatges familiar i amable que alterna amb naturalitat referències llunyanes i properes. 

Debats sobre periodisme. Mèdia.cat

Mèdia.cat ha publicat fa uns dies l'entrevista que em va fer Joan Canela sobre el moment que viuen els mitjans de comunicació. Forma part d'un cicle de converses en profunditat en què diverses persones que tenim certa responsabilitat en la gestió diària de la informació expliquem el nostre punt de vista sobre els motius i l'abast de la crisi de prestigi i credibilitat que pateixen els mitjans. 

Entre les meves respostes hi ha una crítica al periodisme "de trinxera", que converteix el periodista en un militant d'una causa política o empresarial i la reivindicació que el futur de la professió passa per iniciatives que creixen a la xarxa, de vegades sense l'aixopluc d'una empresa tradicional. No passo per alt, però, la difícil situació a què s'enfronten les promocions que actualment surten de les facultats i reclamo la preservació dels valors que han caracteritzat històricament TV3 enmig del paisatge mediàtic actual.

L' entrevista que em van fer a mi és la segona, després de la d'Albert Sáez, director adjunt d'El Periódico. De la seva anàlisi en reprodueixo a continuació alguns fragments, o si ho preferiu, aquí la podeu llegir sencera.

"Hem d’entendre que la credibilitat no la dóna el mitjà sinó el que aquest explica i com ho fa i que ens cal estar atents a la gent. I el públic ha d’entendre que hi ha coses que no es diuen per que algun interès espuri ho impedeixi, sinó per que no són veritat, o no s’han pogut contrastar o encara estan passant.

Però què passa? Que quan els mitjans reivindiquen això, com abans havien abandonat algunes bones pràctiques, ara no se’ls creuen. Cal explicar molt bé les limitacions, dir sense por que això no hem tingut temps d’investigar-ho o que ens falta informació. No fer veure que sabem el que no sabem i ser transparents, humils, curosos i escoltar molt a la gent, ja que aquesta avui acumula molta informació i ens pot ajudar a millorar."

"L’alineació és inevitable, però ha de ser amb un espai social i no amb un partit concret. Un mitjà no deixa de ser una comunitat on es comparteixen valors, actituds, pautes de comportament. També és política, però és que aquesta va més enllà dels partits.

Evidentment, els mitjans fan política, ja que intenten condicionar allò que passa, però no ha de ser a favor d’una determinada ideologia o partit sinó d’un determinat espai social." 

És clar que hi ha coincidències i diferències entre la visió de Sáez i la meva. Ell ha exercit quasi tota la vida en empreses privades que publiquen diaris, mentre que jo ho he fet majoritàriament en la radiotelevisió pública. Segurament se'n publicaran més, d'entrevistes, que permetran apuntar una diagnosi compartida sobre l'ecosistema comunicatiu català. No és l'única aportació de Mèdia.cat, que es presenta com un "observatori crític dels mitjans", al debat professional. Potser el més rellevant és l'anuari dels "silencis mediàtics", en què s'aprofundeix en informacions que, per un o altre motiu, són silenciades o minimitzades pels mitjans convencionals. Es finança amb un sistema de micromecenatge, que aquests dies ja ha aconseguit els recursos necessaris per denunciar els silencis del 2012. Una necessària experiència que aporta una visió alternativa des de la xarxa, l'espai que el periodisme ha de continuar conquerint.

Blocs per veure món (de companys de TV3)

Internet és la revolució, entre moltes altres coses, perquè ofereix la possibilitat de publicar sense necessitat del suport de cap mitjà convencional. Pels periodistes, és l'Arcàdia somniada, perquè ja no hi ha excusa perquè cap història deixi de veure la llum. Per això sorprèn que no n'hi hagi més que mantinguin un bloc actiu. 

Entre els meus companys de redacció, n'he trobat alguns d'interessants. La majoria no tenen relació amb l'activitat professional, sinó que estan vinculats a les aficions i el lleure. Escrivim de cinema, de literatura, de fotografia... però sobretot expliquem el món que hem conegut amb els nostres viatges des d'una perspectiva personal. 

Aquests últims són els més agraïts, perquè acostumen a estar ben il·lustrats amb imatges que hem captat personalment, i perquè es converteixen en propostes suggestives de viatges possibles per als lectors. N'he fet una tria que es mereixen una visita encuriosida.

Dos redactors d'internacional, reconeguts i de prestigi, mantenen els seus blocs amb perfils ben diferenciats:

Nicolás Valle , de qui ja vaig recomanar el seu últim llibre, fa poc que ha obert el seu, però ja hi ha publicat algunes peces d'anàlisi en profunditat de qüestions que difícilment tindrien cabuda en un minut i mig de telenotícies. No és ben bé un bloc de viatges, però difícilment el podria assumir algú que no hagués trepitjat molt de món. 

Jaume Bartrolí , viatger incansable, un pou de saviesa que no ens deixa de sorprendre amb els seus coneixements  sobre les cultures més exòtiques, manté el seu bloc en forma de "quadern de viatge" al web de la revista-llibreria-agència Altaïr.

D'altres, aficionats a la muntanya, descriuen les seves excursions amb tant de detall que es converteixen en referència útil per a qui vulgui repetir-les. Dos exemples: 

El primer és el de  Berta Solanas , que participa en un bloc familiar documentadíssim amb desenes de ressenyes de sortides per a totes les edats i capacitats.

El segon és el del polifacètic Jordi Viader , amb apartats dedicats a les seves activitats com a periodista, escriptor, entomòleg, historiador, genealogista, col·leccionista, pintor, cineasta aficionat, alpinista i viatger. En aquests dos últims apartats té perfectament catalogats els 63 països que ha visitat i unes 300 excursions i ascensions... quasi totes fetes en només tres anys!

D'altres, menys prolífics, s'especialitzen en blocs de viatges temàtics. Ibana Piñero comparteix amb el seu company Marc l'afició per l'arquitectura i l'urbanisme, i en cada post descobreixen ciutats i edificis amb una mirada que s'escapa de la de les guies convencionals. 

El bloc del Manel i la Cristina ho diu tot amb el títol "Diari de la bona vida" , carregat de fotografies i videos d'una gran qualitat, convida a passar-hi una estona llarga. Fotografia i gastronomia de l'últim racó del planeta formen part imprescindible de la declaració de principis que es desprèn del nom del bloc.

Segur que n'hi ha més, que valen la pena. I a mesura que els vagi descobrint, en deixaré constància...

El valor del resum de l'any de TV3

La imatge d' "El repte de decidir

 Des del 1983, TV3 emet, a finals de desembre, un resum de l'any que s'acaba. El resum del 2012 porta el títol "El repte de decidir"  i l'ha dirigit Jordi Muixí. La seva lectura de l'any es construeix a partir del canvi de paradigma polític que estem vivint.  Ell també es va encarregar, entre d'altres, del resum del 2008, l'any de l'esclat de la crisi i de la primera victòria de Barack Obama i li va dir "Esborrany d'un nou món" . Trobar un fil argumental de tot un any per sintetitzar-lo en un programa de televisió, i defensar una tesi a partir dels fets, imatges i declaracions més rellevants em sembla un repte difícil, i és admirable la feina dels companys que se n'han sortit, any rere any. Els de 2011 "Un món en qüestió" i de 2010 "Punt d'inflexió" donaven una idea de transició, de canvi global, que encara no s'ha completat. Tots dos estaven dirigits per Jordi Aguilera, com el de 2007, "Llibre de reclamacions" un títol perfecte que evocava alhora la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt i el malestar social creixent contra el deteriorament dels serveis públics i la política tradicional, on anava germinant la "desafecció". 

Encertar-la amb el títol és el primer pas perquè el missatge s'entengui i arribi al públic. Pere Gavíria va saber trobar el 2005 el fil conductor d'un any que havia arrencat amb el tsunami d'Indonèsia, i havia seguit amb múltiples catàstrofes naturals, l'ensorrament del Carmel, el protocol de Kyoto i el centenari de la teoria de la relativitat amb "Qüestions de física". I el 2001, amb un simple "Any 1" s'il·lustrava ben clarament que acabàvem d'assistir a l'inici d'una nova era, marcada per l'impacte dels atemptats a les Torres Bessones. 

L'any 1992, el títol del resum de l'any va ser un 1992! , rematat pel signe d'admiració que encara es respirava després de l'entusiasme olímpic. El va dirigir Jordi Viader. I a Francesc Canals li va tocar retratar un context ben diferent, amb elements de depressió post-olímpica, l'any següent, amb "L'any més llarg". Aquest va ser un programa de format coral, en què s'encaixaven les cròniques dels especialistes i corresponsals de TV3. Recordo que vaig posar-hi la meva part d'anàlisi política espanyola des del meu lloc de delegat a Madrid. Recuperar-ho ara és adonar-se'n de com ha passat el temps, com ha canviat tot, inclòs el nostre aspecte... 

Els últims anys, els resums no han tingut presentador. Però no sempre ha estat aixi: revisar els resums de l'any de TV3 és també retrobar els rostres que, en quasi 30 anys, han estat la imatge de la cadena, i que simbolitzen el fil roig de la confiança amb l'audiència mani qui mani, i que és el llegat que ens toca preservar i enfortir a tots els qui ara hi som, en temps difícils. 

1983: no feia ni un any que TV3 emetia. i ja va fer el seu primer resum de l'any 
(La primera declaració que hi ha és la de Joan Manuel Serrat, solidaritzant-se amb les lluites pel final de les dictadures al con sud de l'Amèrica Llatina i dient: "...aquest moment meravellós que passen els pobles de tant en tant, que és el moment de l'esperança, en què la gent (....) sent que el dret a decidir el futur és seu")
1984: amb Joan Salvat, com un 30 minuts especial
1985: "Simfonia d'un any", presentat per Joan Salvat i dirigit per Francesc Escribano
1986: "L'any del Halley" presentat per Lluís Diumaró i dirigit per Carme Basté
1987: "Resum 1987" amb Enric Calpena i Àngels Barceló. Dirigit per Xavier Molinas
1988: "Resum 1988" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Josep Maria Ureta
1989 "Preludi dels 90" amb Fina Brunet i dirigit per Carme Basté
1990: "Seqüència d'un any" presenta Ramon Pellicer i dirigeix Xavier Molinas
1991: "Guerra i pau" dirigit per Xavier Molinas i Guillem Roig
1992: "1992!" presentat per Josep Puigbò i dirigit per Jordi Viader
1993: "L'any més llarg" dirigit per Francesc Canals
1994: "Resum 1994" presentat per Carles Francino, que codirigeix amb Jordi Muixí
1995: "Vist per a sentència" repeteixen Francino i Muixí
1996: "Navegant pel 1996" presentat per Susanna Griso i dirigit per Esther Fernández
1997: "1997" presentat per Fina Brunet sota la direcció de Rosa Marqueta
1998: "Records de viatge" presenta Mònica Huguet. Dirigeix Jordi Daroca
1999: "D'un temps, d'un món" presentat i dirigit per Montserrat Besses
2000: "Any 00" presentat per Raquel Sans i dirigit per Esther Fernàndez
2001: "Any 1 Helena Garcia Melero presenta. Pere Gavíria dirigeix
2002: "En nom de la por" presentat per Carles Francino. Dirigit per Jordi Muixí
2003: "No a la indiferència" amb Francino-Muixí
2004: "Alta tensió" dirigit per Jordi Muixí
2005: "Qüestions de física" Presenta Lídia Heredia, dirigit per Pere Gavíria
2006: "Por de la diferència" presentació: Lluís Caelles. Dirigit per Isabel Galí
2007: "Llibre de reclamacions" presenten Raquel Sans i Núria Solé. Dirigeix Jordi Aguilera
2008: "Esborrany d'un nou món" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Jordi Muixí
2009: "00-09: resum de la decada" de Jaume Bartrolí
2010: "Punt d'inflexió" de Jordi Aguilera
2011: "Un món en qüestió" de Jordi Aguilera
2012: "El repte de decidir" de Jordi Muixí

Aquestes trenta peces tenen un gran valor documental i històric, potser no prou valorat. Són obres de consulta i de divulgació, i, progressivament, un producte televisiu fet amb cura, rigor i -sovint- amb vocació d'innovar. Haurien de ser a l'abast de tothom, fàcilment, a un cop de clic. Mentre això no arriba, aquí us les deixo.

Una pel·lícula com un cop de puny: "El profesor"

Les tendències autodestructives dels  adolescents, la incomunicació familiar, el fracàs de l'escola, la frustració dels docents, la prostitució quasi infantil, la responsabilitat de la paternitat, els abusos a menors, el bullying i la violència a les aules, els transtorns alimentaris, la crisi de valors, l'Alzheimer... Poseu tots aquests ingredients en 100 minuts de pel·lícula i intenteu sortir, malgrat tot, amb un somriure del cinema.

Sami Gayle i Adrien Brody

Amb "El profesor" (Detachment), és possible. És el somriure que et queda després d'haver assistit a un gran espectacle cinematogràfic. Gens complaent, sense concessions als tòpics de Hollywood, el director Tony Kaye torna a desafiar-nos, com ja va fer amb "American History X", amb una visió molt crua de la societat nordamericana del segle XXI. En aquesta ocasió compta amb un Adrien Brody enorme i amb secundaris tan solvents i consagrats com James Caan o Lucy Liu. Brody fa el paper d'un professor que arriba a un institut de secundària en ple naufragi, per fer una substitució temporal. Dues actrius joveníssimes, Sami Gayle en el paper d'una noia que fa el carrer i Betty Kaye -filla del director- interpretant una alumna abocada a la tragèdia, són dos descobriments a seguir. Els crítics i especialistes han dictat ja el seu veredicte sobre aquesta pel·lícula. A mi em sembla una oferta de cinema independent que et fa sentir que has invertit bé els 9 euros que val ja l'entrada al Verdi, amb l'últim augment de l'IVA en vigor.

Betty Kaye

Definitivament, les pel·lícules amb nens i joves em provoquen un impacte especial. Fa temps vaig tancar  aquest post sobre "En un mundo mejor" dient que esperava que la propera ressenya cinematogràfica fos sobre una comèdia. Bé, doncs no. Torna a ser un drama real amb criatures pel mig. Com ho és també "Lo imposible", que aquests dies rebenta rècords històrics de taquillatge a força de realisme, sense recursos tramposos per provocar la llàgrima. No cal. Amb la duresa de la història i amb la interpretació dels tres nens protagonistes n'hi ha prou.

Euskadi. Apunts de l'escenari electoral (amb Catalunya al fons)

Ajudar Rajoy

"Cal ajudar Rajoy", ens deia dijous un destacat dirigent del Partit Nacionalista Basc, arran de l'embranzida sobiranista catalana, que ha passat com una tramuntanada sobre la campanya electoral a Euskadi (i també a Galícia). El PNB, que té a tocar -si les enquestes no s'equivoquen- el retorn a Ajuria Enea amb una majoria còmoda, concorre a les eleccions amb un discurs moderat pel que fa a la reivindicació nacional (encara que ha incorporat, amb l'empenta catalana, una consulta pel 2015) i centrat en l'economia. L'"ajuda" que el PNB ofereix al president del govern espanyol és en el terreny de la lluita contra la crisi, però també l'obertura d'una porta de negociació, si Catalunya i Euskadi voten majories sobiranistes que l'obliguin a moure fitxa. El nostre interlocutor creu que el PP haurà de comprar la idea d'una reforma constitucional "que doni aire a Catalunya" i que, a Espanya, només es pot fer amb la dreta al poder. 

Amb un punt d'escepticisme irònic, però, el mateix dirigent evocava el trauma i la sagnia que va representar pel PNB la gestió del fracàs del Pla Ibarretxe: "la clau és veure quant podrà aguantar a Catalunya el globus inflat. Després ve la gran decepció"...

Les prioritats de l'esquerra abertzale

El 22 de maig de 2011 Bildu es va convertir en la primera força del País Basc en nombre de regidors (953, i més de 150 a Navarra). La seva hegemonia a Guipúscoa li va donar el control de la poderosa diputació foral. Aquells resultats eren un desafiament enorme per a una esquerra abertzale renovada i parcialment exclosa de les institucions des de feia anys. Disposar de prou quadres preparats per gestionar de cop tant poder institucional va representar un gran esforç. Un any i mig després, el repte pot ser encara més difícil, si la coalició EH-Bildu obtingués uns resultats que li obrissin les portes del govern basc. En tot cas, la seva campanya s'articula al voltant d'un programa de govern i fins i tot s'ha presentat el llistat de consellers que formarien part d'un suposat executiu presidit per Laura Mintegi.

Però les enquestes encara no apunten a un sorpasso abertzale, sinó a la possibilitat que EH-Bildu pugui donar suport a un govern del PNB que en el tram final de la legislatura obri la carpeta sobiranista, després d'haver-se mantingut els primers anys pactant amb el PP (diuen els socialistes) o amb el PSE (asseguren els populars). L'agenda de l'esquerra abertzale, en aquests moments, més que governar o prémer l'accelerador cap a la independència, passa per eixamplar la seva base social i acompanyar el procés de pau que no acaba d'arrencar. Arnaldo Otegi, en aquesta entrevista des de la presó de Logronyo, deia que gestionar la qüestió dels presos (prop de 700, dispersats en 82 centres penitenciaris) i les víctimes és un llast que ha d'arrossegar Euskadi en el seu camí cap a la sobirania, cosa que Catalunya s'ha estalviat i pot imprimir un ritme més decidit. Tot un qüestionament de l'eficàcia, a llarg termini, de la lluita armada.

El procés de pau, encallat. I el "regal" del lehendakari

Iñigo Iruin, advocat abertzale de llarg recorregut, que s'ha passat mitja vida a l'Audiència Nacional defensant membres d'ETA o altres detinguts en les operacions contra el seu entorn ho deia ben clar dimecres, 10 d'octubre, a l'Ateneu de Barcelona: no hi ha cap contacte entre el govern espanyol i ETA per posar fil a l'agulla del procés de pau. Zero. Però amb la mateixa rotunditat mostrava la convicció que el pas donat per l'organització no té cap possibilitat de fer marxa enrera. El dia 20, la vigília de les eleccions, farà un any de l'anunci d'alto el foc definitiu i incondicional. Així, el dia de reflexió esdevé un regal inconscient del lehendakari Patxi López a EH-Bildu. L'efemèride recordarà una esquerra abertzale reivindicant-se com a factor que va pressionar ETA per fer el pas, i un lehendakari llegint un comunicat en un tren als Estats Units, en un viatge comercial que va mantenir, malgrat que estava al corrent de la imminència de l'històric anunci. 

El govern del PP exigeix d'ETA, abans de fer cap pas, que es dissolgui. Tothom, també els abertzales, admet que aquest és l'objectiu final, però no el primer. Perquè, si ETA no existeix, amb qui negociarà l'estat, i sobre què? Mentre l'organització hi sigui, hi ha un interlocutor comú en nom dels presos, i es pot tancar un acord que s'imposi a tothom. Si no hi és, qualsevol grupúscul dissident podria agafar la marca ETA i tornar a les bombes. Aquesta és la visió de sectors nacionalistes, que estan convençuts que hi haurà un gest explícit de desarmament per part dels terroristes, abans que l'anunci de dissolució. 

Amnèsia col·lectiva?

La violència d'ETA pràcticament ha desaparegut com argument en aquesta campanya. Fins al punt que un col·laborador molt pròxim de Patxi López ens deia que la societat basca pateix una perillosa amnèsia. Ell assegurava que no podia oblidar tan fàcilment els onze anys de la seva vida en què ha hagut de moure's amb escortes. Massa aviat per plantejar-se, si sumessin els 38 escons de la majoria absoluta, un pacte "d'esquerres" amb EH-Bildu, a qui identifiquen com els que "fa quatre dies donaven cobertura als que mataven". El PSE confia en el 30 per cent d'indecisos i reivindica la gestió del govern López, que no ha engegat les tisores, per superar els presagis que li vaticinen un fort retrocés electoral. 

Respecte a la qüestió catalana, el PSE és molt crític amb el paper del PSC. El qualifiquen de partit nacionalista i no queda res d'aquella fraternitat entre els governs Montilla i López. El desmarcament del discurs sobiranista és inequívoc. Un dirigent socialista, però, ens feia una reflexió ambivalent i reveladora, quasi en la mateixa frase. Deia que "la independència és un placebo", que emmascara els problemes reals, però alhora afirmava que "no hi ha estat democràtic que aguanti una voluntat democràtica de secessió".

(aquest post és una lectura personal de diverses entrevistes mantingudes els últims dies, juntament amb els companys de la delegació de TV3 a Bilbao, per preparar el programa especial sobre les eleccions basques i gallegues de diumenge, 21 d'octubre)